miércoles, 9 de noviembre de 2016

FORA DE LA SANG

Imagen cogida de la red





FORA DE LA SANG




Un camina i refà camí tots els desemparaments, si és possible, en la fugida diària.
Encara que tot és fugaç, priva la perennitat en els ulls.
Sempre he d’aprendre dels oposats, de tants camins reticents
a l’olfacte, dels ulls que dormen mentre l’horitzó se’ns escapa.
És necessari veure les altres cares de la nit, l’escuma de la molsa, les randes
de la roca que sagna cada dia al meu pit.
Fora de mi, el riu, les incandescències exteriors com un joc de salmorra severa,
com un monument que només respon a l’oblit.
Les infàncies sempre recorren amb ebrietat tots els meus imaginaris;
Sovint la indigència em monstra la seua prestigiosa vestimenta,
el mateix que la fulla retorta del vent,
El fill pròdig de l’estigma i del crepuscle, l’entrellum erràtic de la crudesa
i l’entrecuix i el llençol de boira penjada de les parpelles.
Als meus costats tota la vocació de les mirades:
totes aqueixes coses tristes i alegres en què la gent creu, tota aqueixa tempesta
fixa de la barbàrie, el degoteig entristit de la roba.
En cada domini de les entranyes, les pèrdues consumides del gest,
o els rostres, quasibé com un rictus mecànic.
Al cos les múltiples maneres de respiració de la sang.
Busca el peix o l’ocell, en cada pit, la rebotiga de l’aigua respirada.
Malgrat tot, hi ha alguna cosa que mai no sabré: si els cementeris són túniques inerts,
o un almanac despentinat amb dates inútils…

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





FUERA DE LA SANGRE




Uno anda y desanda todos los desamparos, si es posible, en la huida diaria.
Aunque todo es fugaz priva la perennidad en los ojos.
Siempre debo aprender de los opuestos, de los tantos caminos reticentes
al olfato, de los ojos que duermen mientras el horizonte se nos fuga.
Es necesario ver las otras caras de la noche, la espuma del musgo, los encajes
de la roca que sangra diariamente en mi pecho.
Fuera de mí, el río, las incandescencias exteriores como un juego de severa salmuera,
como un monumento que sólo responde al olvido.
Las infancias siempre recorren con embriaguez todos mis imaginarios;
A menudo la indigencia me muestra su prestigiosa vestimenta,
lo mismo la hoja retorcida del viento,
el hijo pródigo del estigma y del crepúsculo, la entreluz errática de la crudeza
y las entrepiernas y la sábana de niebla colgada de los párpados.
A mis costados toda la vocación de las miradas:
todas esas cosas tristes y alegres en las que la gente cree, toda esa tormenta
fija de la barbarie, el goteo entristecido de las ropas.
En cada dominio de las entrañas, los extravíos consumidos del ceño,
o los rostros, casi como un rictus mecánico.
Sobre el cuerpo las múltiples formas de respiración de la sangre.
Busca el pez o el pájaro, en cada pecho, la trastienda del agua respirada.
Con todo, hay algo que nunca sabré: si los cementerios son túnicas inertes,
o un almanaque despeinado con fechas inútiles…
Barataria, 2016