Imagen cogida de la red
FORA DE LA SANG
Un camina
i refà camí tots els desemparaments, si és possible, en la fugida diària.
Encara
que tot és fugaç, priva la perennitat en els ulls.
Sempre he
d’aprendre dels oposats, de tants camins reticents
a
l’olfacte, dels ulls que dormen mentre l’horitzó se’ns escapa.
És
necessari veure les altres cares de la nit, l’escuma de la molsa, les randes
de la
roca que sagna cada dia al meu pit.
Fora de
mi, el riu, les incandescències exteriors com un joc de salmorra severa,
com un
monument que només respon a l’oblit.
Les
infàncies sempre recorren amb ebrietat tots els meus imaginaris;
Sovint la
indigència em monstra la seua prestigiosa vestimenta,
el mateix
que la fulla retorta del vent,
El fill
pròdig de l’estigma i del crepuscle, l’entrellum erràtic de la crudesa
i
l’entrecuix i el llençol de boira penjada de les parpelles.
Als meus
costats tota la vocació de les mirades:
totes
aqueixes coses tristes i alegres en què la gent creu, tota aqueixa tempesta
fixa de
la barbàrie, el degoteig entristit de la roba.
En cada
domini de les entranyes, les pèrdues consumides del gest,
o els
rostres, quasibé com un rictus mecànic.
Al cos
les múltiples maneres de respiració de la sang.
Busca el
peix o l’ocell, en cada pit, la rebotiga de l’aigua respirada.
Malgrat
tot, hi ha alguna cosa que mai no sabré: si els cementeris són túniques inerts,
o un
almanac despentinat amb dates inútils…
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català
per PERE BESSÓ
FUERA DE LA SANGRE
Uno anda
y desanda todos los desamparos, si es posible, en la huida diaria.
Aunque
todo es fugaz priva la perennidad en los ojos.
Siempre
debo aprender de los opuestos, de los tantos caminos reticentes
al
olfato, de los ojos que duermen mientras el horizonte se nos fuga.
Es
necesario ver las otras caras de la noche, la espuma del musgo, los encajes
de la
roca que sangra diariamente en mi pecho.
Fuera de
mí, el río, las incandescencias exteriores como un juego de severa salmuera,
como un
monumento que sólo responde al olvido.
Las
infancias siempre recorren con embriaguez todos mis imaginarios;
A menudo
la indigencia me muestra su prestigiosa vestimenta,
lo mismo
la hoja retorcida del viento,
el hijo
pródigo del estigma y del crepúsculo, la entreluz errática de la crudeza
y las
entrepiernas y la sábana de niebla colgada de los párpados.
A mis
costados toda la vocación de las miradas:
todas
esas cosas tristes y alegres en las que la gente cree, toda esa tormenta
fija de
la barbarie, el goteo entristecido de las ropas.
En cada
dominio de las entrañas, los extravíos consumidos del ceño,
o los
rostros, casi como un rictus mecánico.
Sobre el
cuerpo las múltiples formas de respiración de la sangre.
Busca el
pez o el pájaro, en cada pecho, la trastienda del agua respirada.
Con todo,
hay algo que nunca sabré: si los cementerios son túnicas inertes,
o un
almanaque despeinado con fechas inútiles…
Barataria,
2016