viernes, 11 de noviembre de 2016

ABSURDS INFINITS

Imagen cogida de la red




ABSURDS INFINITS




De què ens serveixen els itineraris amotinats en el buit? En quin absurd
d’infinits ens posa l’abstracció? ⎼⎼A vegades són difícils
les respostes al mig d’aqueix torrent de pors.
Un només vol canviar de metamorfosi i d’aquelles velles autòpsies del dubte.
⎼⎼Per ací, la fulla de la nit i el seu esguitó de mísera paret.
Pertot les disbauxes apocalíptiques es revisteixen de protesta: apleguen
a duel les ensopegades circulars de la història i la branqueta d’incens
damunt de la cortina de fum de l’ombra fosca de l’espill.
Sovint parlem dormits, embolicats en la gota de suor de les paraules.
En el fil dels ulls, l’argot de l’infinit i la seua estretor de culleres,
i el seu líquid sarcasme d’espiral.
Ací, ningú no discuteix els impossibles del país, és dir, la tendresa.
⎼⎼A mi em sembla que tantes infidències són perilloses: Qui es desdiu
a la velocitat del so de totes les seues malifetes? Els absoluts són absurds.
(Però algú prega tots els dies acompanyat de la seua feligresia;
d’altres descobreixen que és millor negar-se i perden la veu ça i lla.
L’infinit, per suposat, no pot polvoritzar tant de ganguerisme.
Allà els espills de l’aridesa, els esquinçalls de pell sobre el fons negre del camí,
els residus grisos de les monedes,
la memòria a comptegotes de la tristesa.
Després de tot, ja m’acostumí a la faula i al suspens i a callar.)




ABSURDOS INFINITOS




¿De qué nos sirven los itinerarios amotinados en el vacío? ¿En qué absurdo
de infinitos nos mete el ensimismamiento? ⎼⎼A veces son difíciles
las respuestas en medio de ese torrente de miedos.
Uno sólo quiere cambiar de metamorfosis y de esas viejas autopsias de la duda.
⎼⎼Por aquí, la hoja de la noche y su salpicadura de pared mísera.
Dondequiera los desenfrenos apocalípticos se revisten de protesta: llegan
a duelo los tropezones circulares de la historia y la ramita de incienso
sobre la cortina de humo de la sombra oscura del espejo.
A menudo hablamos dormidos, enredados en la gota de sudor de las palabras.
En el filo de los ojos, la jerigonza del infinito y su estrechez de cucharas,
y su líquido sarcasmo de espiral.
Aquí, nadie discute los imposibles del país, es decir, la ternura.
⎼⎼A mí me parece que tantas infidencias son peligrosas: ¿Quién se desdice
a la velocidad del sonido de todas sus fechorías. Los absolutos son absurdos.
(Pero alguien reza todos los días acompañado de su feligresía;
otros descubren que es mejor negarse y pierden la voz tanto aquí como allá.
El infinito, por supuesto, no puede pulverizar tanto ganguerismo.
Allí los espejos de la aridez, los jirones de piel sobre el fondo negro del camino,
los residuos grises de las monedas,
la memoria a cuentas gotas de la tristeza.
Después de todo, ya me acostumbré a la fábula y al suspenso y a callar.)
Barataria, 2016