domingo, 6 de septiembre de 2020

FANTASIA TORTURADA │ FANTASÍA TORTURADA

Imagen FB de Pere Bessó





FANTASIA TORTURADA




Hem tornat a passejar entre fantasies torturades i dies de fred.
Tot és diferent ara que respirem aquests vells carrers,
que gemegaren entre nosaltres i cremaren de volença;
el temps ha escampat amb la urgència de la fluïdesa, sense esmena.
Recorde aquest llenç verd i groc del David Comunity Park
i les apòzemes de llum del Sherwood Park.
Ací ni tan sols les insinuacions de l’oblit, sinó l’espill
de música de la set damunt de la molsa i la reguera de fulles.
De tot aquell hivern en aquesta ciutat, el record visible
entre les meues mans i els esgarraps d’infinit.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




FANTASÍA TORTURADA




Hemos vuelto a deambular entre fantasías torturadas y días de frío.
Todo es diferente ahora cuando respiramos esas viejas calles,
que gimieron entre nosotros y ardieron de querencia;
el tiempo se nos ha ido con la urgencia de la fluidez, sin reparo.
Recuerdo ese lienzo verde y amarillo del David Comunity Park
y las pócimas de luz del Sherwood Park.
Ahí ni siquiera las insinuaciones del olvido, sino el espejo
de música de la sed sobre el musgo y el reguero de hojas.
De todo aquel invierno en esa ciudad, el recuerdo visible
entre mis manos y los rasguños de infinito.
.
Del libro: “Lejanías rotas”, 2020
©André Cruchaga

ESPERA TARDÍVOLA │ ESPERA TARDÍA

Imagen FB de Pere Bessó






ESPERA TARDÍVOLA




I després l’espera al costat del vent de vesprada del parpelleig a la porta.
Apagada la llum, les ombres es rebolquen als ulls.
Ara l’espera es tardívola com el fangar que put a incertesa,
ho és també, el fosc fragor de les paraules, l’imperi d’un moll.
I aquest recordar simplement tants oblits.
Ja la set i la fam no compten, tampoc la mudesa extraviada.
Davant el buit esdentegat de l’avidesa vençuda, l’esquelet tardívol
dels darrers esquinçalls del temps, el túnel de la foscor.
.
. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




ESPERA TARDÍA




Y luego la espera junto al viento de tarde del parpadeo en la puerta.
Apagada la luz, las sombras se revuelcan en los ojos.
Ahora la espera es tardía tal el lodazal que huele a incertidumbre,
lo es también, el oscuro fragor de las palabras, el imperio de un muelle.
Y este simplemente recordar tantos olvidos.
Ya la sed y el hambre no cuentan, tampoco la mudez extraviada.
Ante el hueco desdentado de la avidez vencida, el esqueleto tardío
de los últimos jirones del tiempo, el túnel de la oscuridad.
.
Del libro: “Lejanías rotas”, 2020
©André Cruchaga