sábado, 14 de octubre de 2017

DESTÍ DE LA PELL

Imagen cogida de Pinterest






DESTÍ DE LA PELL




En el paper, l’estrèpit de la cortina dels porus subjecta a la tinta de les ombres. Cap on va el pètal caigut en la pell, baixant com un teuladí groc de l’arbre dels sentits, en els dies de la setmana quan encara restem agafats de les finestres, de les paraules bifurcades en les branques del vent? — Anem, potser, darrere de certs jardins de sucre; anem recollint el traginar dels ulls, des dels sostres alts de la consciència fins al full de paper que rep, per cert, els estranys fragments de l’insomni. Tenim cap destí? Què dirà l’oracle, els buscadors impossibles del nou psicoanàlisi, el vell Laios amb un cor de cavalls? —Sempre vaig saber que els neguits em durien a certa estampida, però també a certa nàusea, a dies de pans anhelats; i, és clar, no és per a menys, què puc oferir després de les meues paraules. Potser peixos en la foguera incessant del meu silenci, o aquest caminar de rajoles perverses, darreres taules de vaques magres? A aquest destí a prova d’intempèries, li afegesc els alambins escampats del celler, potser perquè en el sutge i les teranyines escric les meues pròpies postil·les. (Sobre el llom dels claus, lector empedreït dels imaginaris: en el blues dels ocells, l’atzar, deixeble de les meues perplexitats, espill penjat dels ràfecs de la memòria.) En algun lloc la sospita vessa els seus propis líquids. Cada paraula penja el meu cor vençut. Amb tot, sóc pacient en la meua lenta orfandat. Sé que el destí mai no pot ser camí, llevat que siga el teu cos repartit entre les meues mans, el somni que esborre uns altres somnis, la nuesa primera que em mira i es dilueix en la meua boca. Et necessite despietada al frec del meu pit. No detingues aquesta demència, ni la llibertat per a circumcidar la història de la pluja, ni la joventut que lletreja l’entranya.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





DESTINO DE LA PIEL




En el papel, el estrépito de la cortina de los poros sujeta a la tinta de las sombras. ¿Hacia dónde va el pétalo caído en la piel, bajando como un gorrión amarillo del árbol de los sentidos, en los días de la semana cuando aún permanecemos agarrados de las ventanas, de las palabras bifurcadas en las ramas del viento? —Vamos, seguramente, tras ciertos jardines de azúcar; vamos recogiendo el trajinar de los ojos, desde los techos altos de la conciencia hasta la hoja de papel que recibe, por cierto, los extraños fragmentos del insomnio. ¿Tenemos algún destino? ¿Qué dirá el oráculo, los buscadores imposibles del nuevo psicoanálisis, el viejo Layo con un coro de caballos? —Siempre supe que los desasosiegos, me llevarían a cierta estampida, pero también a cierta náusea, a días de ansiados panes; y claro, no es para menos, qué puedo ofrecer después de mis palabras. ¿Acaso peces en la hoguera incesante de mi silencio, o este andar de aviesas baldosas, postreras mesas de vacas flacas? A este destino a prueba de intemperies, le sumo los alambiques desparramados del tabanco, acaso porque en el hollín y las telarañas, escribo mis propias apostillas. (Sobre el lomo de los clavos, lector empedernido de los imaginarios: en el blues de los pájaros, el azar, discípulo de mis perplejidades, espejo colgado de los aleros de la memoria.) En algún lugar la sospecha derrama sus propios líquidos. Cada palabra ahorca mi corazón vencido. Con todo, soy paciente en mi lenta orfandad. Sé que el destino jamás puede ser camino, a menos que sea tu cuerpo repartido entre mis manos, el sueño que borre otros sueños, la desnudez primera que me mira y se diluye en mi boca. Te necesito despiadada al roce con mi pecho. No detengas esta demencia, ni la libertad para circuncidar la historia de la lluvia, ni la juventud que deletrea la entraña.