lunes, 25 de septiembre de 2017

INFINITUD DEL FOC

Imagen cogida de Pinterest






INFINITUD DEL FOC




A l’ull que desclava el foc els detalls irremeiables de la infinitud: aquestes altres determinacions que no caben en el badall ni en les estacions del tinter ni en el bosc que acumulen les ulleres sempre hi ha alguna cosa més enllà de l’angoixa de la mort i la seua bellesa de constel·lacions fatigada de tants rostres i noms arrange les meues gambades fins que abaste un estat d’aplom tot té el biaix àdhuc el degoteig del sexe somort els tovallons roncs de la taula l’acabussament de la remullada en dejú el ferment que s’acreix davall de les flassades després un vol retrocedir davant de l’estrany del temps que oprimeix a cel ras després no sé les taules de la fe i aquesta vocació anímica de l’agnosticisme i la facultat del fil que frega ungles i galop ací on llig els llenys del sacrifici i la cendra frunzida dels ocells derruïts i l’escuma inusitada de l’ebrietat i el risc a les embastades de la foscor ningú per cert no inventaria totes les morts que ha patit junt amb el martiri cremat dels jardins davant dels trossets de tristesa repasse cadascuna de les estampetes i postals el flaix encara mullat de les paraules i el seu destí: mai no hi hagué tutelatge llevat de la pols i els genolls degastats i la boca seca en el fons de l’aigua —passa que sempre he d’ascendir enllà de la ràfega humida del fum i obrir els quatre costats de la immolació o relliscar en la meua pròpia escopidora després callar les pèrdues de la resignació cremar les espines dels punts cardinals arraulir-me on ningú no em mire traure-li la cara a l’estranyesa del fugaç (per descomptat que mai no és fàcil entendre la tendresa ni reprendre urgentment tots els ensenyaments dels mugrons acomiadar l’hivern asprament deixar de recordar l’ocellet de la primavera o deixar de llavar els roncs de la desmemòria el cert és que arribem a la vora del forat de l’alteritat ara es repeteix la sal en la gola la sal que mai no deixà de ser a la ferida jure que encara sent la llengua atrapada en l’expectació en la finestra maldestra de la boira) qualsevol pot desdir-me en acabant de tot: escriure és només una excusa per a minvar l’abandonament tot és estrany al cap i a la fi quan la pluja ha passat: les mosques en la ferida les arrugues que es pleguen en la gola i fins i tot els morts a la gatzoneta damunt de la gespa la soledat ens bada l’angoixa i arrossega el brou de l’esbufec i cava en el no-res fins a obrir els gemecs de la nit ara només em resta cremar les hèrnies de la torbació i recollir els resquills del teu sexe i gaudir l’arbitrarietat de la disfressa amb totes les mans suïcides del foc ja finit fer-li pessigolles a l’alba i emmudir d’eruga davall dels arrels dels xiprers…

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





INFINITUD DEL FUEGO




En el ojo que desclava el fuego los pormenores irremediables de la infinitud: esas otras determinaciones que no caben en el bostezo ni en las estaciones del tintero ni en el bosque que acumulan las ojeras siempre hay algo más allá de la angustia de la muerte y su belleza de constelaciones fatigado de tantos rostros y nombres reacomodo mis zancadas hasta alcanzar un estado de aplomo todo tiene sesgo aun el goteo del sexo mortecino las servilletas roncas de la mesa el enviste del remojón en ayunas el fermento que se acrecienta debajo de las cobijas después uno quiere retroceder ante lo extraño del tiempo que oprime a cielorraso después no sé las tablas de la fe y esta vocación anímica del agnosticismo y la facultad del filo que roza uñas y galope ahí donde leo los leños del sacrificio y la ceniza fruncida de los pájaros derruidos y la espuma inusitada de la ebriedad y el riesgo a los hilvanes de la oscuridad nadie por cierto inventarea todas las muertes que ha padecido junto con el martirio quemado de los jardines frente a los pedacitos de tristeza repaso cada una de las estampillas y postales el destello aun mojado de las palabras y su destino: nunca hubo tutelaje salvo el polvo y las rodillas degastadas y la boca seca en el fondo del agua —ocurre que siempre debo descender más allá de húmeda ráfaga del humo y abrir los cuatro costados de la inmolación o resbalar en mi propia escupidera luego callar los extravíos de la resignación quemar las espinas de los puntos cardinales acurrucarme donde nadie me mire quitarle el rostro a la extrañeza de lo fugaz (por supuesto que nunca es fácil entender la ternura ni retomar con urgencia todas las enseñanzas de los pezones despedir al invierno con asperezas dejar de recordar el pajarillo de la primavera o dejar de lavar los ronquidos de la desmemoria lo cierto es que llegamos al borde del agujero de la otredad ahora se repite la sal en la garganta la sal que nunca dejó de estar en la herida juro que todavía siento la lengua atrapada en la expectación en la torpe ventana de la niebla) cualquiera puede desdecirme después de todo: escribir sólo es una excusa para atenuar el abandono todo es extraño después de todo cuando la lluvia ha pasado: las moscas en la herida las arrugas que se pliegan en la garganta y hasta los muertos en cuclillas sobre el césped la soledad nos quiebra la angustia y arrastra el caldo del resoplido y cava en la nada hasta abrir los gemidos de la noche ahora solo me queda quemar las hernias de la turbación y recoger las esquirlas de tu sexo y gozar la arbitrariedad del disfraz con todas las manos suicidas del fuego ya fenecido hacerle cosquillas al alba y enmudecer de oruga debajo de las raíces de los cipreses…
Barataria, 2017

domingo, 10 de septiembre de 2017

OBSCENITAT DE LA MEMÒRIA

Pintura de Liubov Popova, 
cogida de Pinterest





OBSCENITAT DE LA MEMÒRIA




Torne a aquesta set hostil de les meues infàncies mentre m’afone en la panna de les setmanes en la tremolor dels nus descarnats de les sogues en les ejaculacions sordes i emmordassades del gos de l’alteritat de les criatures que no es troben a la nit i es perden en la fulla d’obvietat dels sarcòfags i es descarnen en les xanques caníbals de la nostàlgia sense que s’escolten els gemecs de les paraules i la fatiga de les ribes del país i el cimbell fondo de les seduccions a deshora (les infàncies i el seu rostre de recança alguns ocells morts desacostumant-se de la fúria groguenca de la nit les infàncies i els seus morts primerencs les infàncies rares i insostenibles) —sempre suposí que estimar-te amb paraules era d’allò més fàcil però les paraules són insuficients en un rostre incontable allò em feia levitar damunt del full de paper desordenat en la meua saliva enfollien les ejaculacions al costat de la ferida agonitzant de la desmesura al·ludida en alguns carrers els crits sords dels morts i les escarpades distàncies de l’alé en el precipici del niu una queixa com litoral a punt de ser només una ganyota en la tempesta dansen les crosses de l’alfabet mentre que s’arquegen els ossos del murmuri: de vegades és vast d’esquenes l’arc del cel o el gruix de les ombres que arriben a les pupil·les les aigües insomnes de la misericòrdia la molsa vertical de les viscositats el peix ossi líquid que s’encrespa davall de les flassades del son només em resta el clau de les pors i el cap fervorós de l’all inclinat fins a tocar terra en l’esglai de la respiració a comptagotes s’ennuvola la Gràcia fins esdevindre tragèdia (clar açò és el residu de tants colps) pesen els desassossecs tot i que siguen flàccids de tant caminar pesa la carn ancorada en el record pesen els arguments i els múltiples rampells quan sagna el passat amb els seus caminets de lluna derruïda —en algun lloc em perd en les branques de fum circumdant descendesc a poc a poc a l’olor de la nit: són agres els llampecs i hirsuts els vagons d’agonia de les meues fotografies són indicibles els voltants en què emmudesc d’immundícia: en acabant pense en les sabates de la infància i el seu oblit errant també en el raconet trencat de tots els noms filials (en cada carrer la penombra i la seua careta)…

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




OBSCENIDAD DE LA MEMORIA




Vuelvo a esa sed hostil de mis infancias mientras me hundo en el témpano de las semanas en el temblor de los nudos descarnados de los mecates en las sordas y amordazadas eyaculaciones del perro de la otredad de las criaturas que no se encuentran en la noche y se pierden en la hoja de obviedad de los sarcófagos y se descarnan en las zanjas caníbales de la nostalgia sin que se escuchen los gemidos de las palabras y la fatiga de las orillas del país y el señuelo hondo de las seducciones a deshora (las infancias y su rostro de pesadumbre algunos pájaros muertos desacostumbrándose de la furia amarillenta de la noche las infancias y sus tempranos muertos las infancias raras e insostenibles) —siempre supuse que amarte con palabras era de lo más fácil pero las palabras son insuficientes en un rostro incontable aquello me hacía levitar sobre la hoja de papel desordenada en mi saliva enloquecían las eyaculaciones al lado de la herida agonizante de la desmesura aludida en lagunas calles los gritos sordos de los muertos y las escarpadas distancias del aliento en el precipicio del nido una queja como litoral a punto de ser sólo una mueca en la tempestad danzan las muletas del alfabeto mientras se arquen los huesos del murmullo: a veces es vasto de espaldas el arcoíris o el grosor de las sombras que llegan a las pupilas las aguas insomnes de la misericordia el musgo vertical de las viscosidades el pez óseo líquido que se encrespa debajo de las cobijas del sueño únicamente me queda el clavo de los miedos y la cabeza fervorosa del ajo inclinado hasta tocar tierra en el pasmo de la respiración a cuentagotas se nubla la Gracia hasta convertirse en tragedia (claro esto es el residuo de tantos golpes) pesan los desasosiegos aunque estén flácidos de tanto andar pesa la carne anclada en el recuerdo pesan los argumentos y los múltiples arrebatos cuando sangra el pasado con sus caminitos de luna derruida —en algún lugar me pierdo en las ramas de humo circundante desciendo con lentitud al olor de la noche: son agrios los relámpagos e hirsutos los vagones de agonía de mis fotografías son indecibles los alrededores en los que enmudezco de inmundicia: luego pienso en los zapatos de la infancia y su errante olvido también en el rinconcito roto de todos los nombres filiales (en cada calle la penumbra y su antifaz)…

Barataria, 2017


miércoles, 6 de septiembre de 2017

AVIDESA

Pintura de Zdzislaw Beksinski, cogida de Pinterest.





AVIDESA




En aquest tràngol de vísceres fosques el xiulit dels ulls en la seua emboscada perenne: cap extravagància no m’és aliena ni els invisibles quadrons del sanglot ni els buits que deixen els analgèsics ni les fotografies amargues del desencís tot encaixa en les ombres: l’impúdic i els colps de set que no saben de reminiscències ni de la ressaca que em deixa l’embriaguesa de les teues cuixes ¿Qui coneix aquests forats negres del temps la meua feble memòria de peixos la brutícia acumulada en els hospitals i els anys bixestos? En la llengua del parrac de les voltes aquesta pruïja de l’eufòria en la pell ¿te’n recordes? —em dius— ¿cóm és el darrer infern dels amants els remolins de culpes que s’arremolinen com la fullaraca? (no ho recorde) i tanmateix hi ha una canilla de tristesa en el meu tòrax un núvol de minuts que mai no perdonen unes paraules sense mesura: el cert és que ens sobren fèretres a l’hora d’inventariar les ulleres insubmergibles del trànsit (també en el coixí moren els somnis mor el cor davant del punyal malèvol dels monstres que procrea el somnambulisme mor la mar sense bragues dels miralls la mar amb dents premuts udolen totes les lluernes traïdes) en la febre del país em venen també les moradures que em deixen els carrers i les voravies aquest món sempre fosc i fugitiu dels muiracs aquest ventre de fúries a l’hora del ros —ignore si he d’oblidar totes les certeses aquelles depravacions de l’ofegament i la flaire a rent de les campànules l’animalet de la pau i el seu espill trencat (tota aquesta dolor moradenca m’ofega) i mentre goteja la boca els seus fluids putrefactes quasi mosseguem columnes de fang i granit qualsevol ferida perllonga la sinuositat de la memòria i s’hi avé una rosa d’ossades com els dubtes que ens deixa el fem: al final la nuesa té parentesc amb certes decapitacions amb el pap corromput dels rossinyols o amb aquell circ macabre dels equívocs —de tota manera sempre serem pols i fins i tot nit sense pronòstic (supose que ho comprens) boques adscrites al fred i la mort: l’acritud de l’horitzó només ens ha donat flassades calcinades i una ferocitat de pols capaç de posar fi a les paraules…

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





AVIDEZ




En ese trance de vísceras oscuras el silbo de los ojos en su emboscada perenne: ninguna extravagancia me es ajena ni los invisibles cuartones del sollozo ni los vacíos que dejan los analgésicos ni las fotografías amargas del desencanto todo cabe en las sombras: lo impúdico y los golpes de sed que no saben de reminiscencias ni de la resaca que me deja la embriaguez de tus muslos ¿Quién conoce esos agujeros negros del tiempo mi débil memoria de peces la suciedad acumulada en los hospitales y los años bisiestos? En la lengua del harapo de las bóvedas esa comezón de la euforia en la piel ¿recuerdas? —me dices— ¿cómo es el infierno postrero de los amantes los remolinos de culpas que se arremolinan como la hojarasca? (no lo recuerdo) y sin embargo hay una jauría de tristeza en mi tórax una nube de minutos que nunca perdonan unas palabras sin mesura: lo cierto es que nos sobran féretros a la hora de inventariar las ojeras insumergibles del tránsito (también en la almohada mueren los sueños muere el corazón frente al puñal avieso de los monstruos que procrea el sonambulismo muere el mar sin bragas de los espejismos el mar con dientes apretados aúllan todas las luciérnagas traicionadas) en la fiebre del país me vienen también los moretones que me dejan las calles y las aceras ese mundo siempre oscuro y fugitivo de los murciélagos ese vientre de furias a la hora del rocío —ignoro si debo olvidar todas las certidumbres aquellas depravaciones del ahogo y el aroma a levadura de las campánulas el animalito de la paz y su espejo roto (todo este dolor cárdeno me ahoga) y mientras gotea la boca sus fluidos putrefactos casi mordemos columnas de talpetate y granito cualquier herida prolonga la sinuosidad de la memoria y a ello se aviene una rosa de osamentas como las dudas que nos deja el estiércol: al final la desnudez tiene parentesco con ciertas decapitaciones con el buche corrompido de los ruiseñores o con aquel circo macabro de los equívocos —de todas formas siempre seremos polvo y hasta noche impredecible (supongo que lo comprendes) bocas adscritas al frío y la muerte: la acritud del horizonte sólo nos ha dado cobijas calcinadas y una ferocidad de polvo capaz de ponerle fin a las palabras…
Barataria, 2017

domingo, 3 de septiembre de 2017

FUM GRIS

Imagen cogida del facebook de Pere Bessó





FUM GRIS




Ja sense els incendis ens queda el museu de la gola per a entendre les distintes tempestes de l’aleteig els insomnis subterranis sense les dreceres quotidianes potser res no hi ha en els ràfecs de dècades de forats: tampoc no hi ha faules darrere de la nostàlgia si de cas el fum prolix de l’inabastable aquest altre viure culpable de les monedes fins al punt de pervertir els genolls — mai no hi hagué certesa en cada boca que creixia cada cos es cremava en la sendera de la discòrdia (fou sempre com una presó de paraules amargues) sempre hi era la proximitat inexacta l’embolcall dels bafs i alguns desvaris propis de la infàmia (mai no aguaití el subsòl del martiri ni aquests traus encarnats del crit ni la tempesta de granit en petites dosis) un sempre és a mercè de les ombres als esquinçalls de l’alé i a les rajoles de certs imaginaris sovint hi ha un complot d’ulls o de respiracions repugnants que impideixen la transparència de les finestres en aquestes hores només el ganivet de l’angoixa i les seues possibilitats de crit a la vista s’allunya com el tropell del vent no queda cap fotografia del real llevat del cos dolent de desigs l’irreal que s’emporta la glopada de fum que ix de la boca els colors anul·lats de les setmanes el rellotge obligat a sospirar dins del meu somni (les pors i la vigília són sempre a l’ordre del dia) —un no inventa els límits ni la pal·lidesa d’una llàgrima famolenca ni un ocell sense ales tan certs com els sotracs del subconscient o el rerefons de les aigües servides del mal humor: tot queda en promesa després de veure les burilles dels somnis llavors quan les palpebres es cansen d’aquest món ferotge del país quan el prisma del cerç ha acumulat foscors i la roba obri mons putrefactes i estranyes interioritats pense en l’arbre sense fulles dels morts: no hi ha cap gramàtica per a escriure tot el fàstic ni l’irreal que acostumen a tindre certes vivències creix la nosa en els orificis del foc: tot enfolleix en la febre de la gola en els mingitoris mai no manca aquesta musiqueta insidiosa que només s’apaga quan acaba la vida (veig l’empremta del temps en l’espill)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





HUMO GRIS




Ya sin los incendios nos queda el museo de la garganta para entender las distintas tormentas del aleteo los insomnios subterráneos sin los atajos cotidianos quizás nada exista en los aleros de décadas de agujeros: tampoco hay fábulas detrás de la nostalgia si acaso el humo prolijo de lo inasible ese otro vivir culpable de las monedas hasta el punto de pervertir las rodillas —nunca hubo certidumbre en cada boca que crecía cada cuerpo se fue quemando en el sendero de la discordia (fue siempre como una cárcel de amargas palabras) siempre estaba ahí la cercanía inexacta la envoltura de los vahos y algunos desvaríos propios de la infamia (nunca avizoré el subsuelo del martirio ni esos ojales encarnados del grito ni la tormenta de granito en pequeñas dosis) uno siempre está a merced de las sombras a las rasgaduras del aliento y a las baldosas de ciertos imaginarios a menudo hay un complot de ojos o de respiraciones repugnantes que impiden la transparencia de las ventanas a estas horas sólo el cuchillo de la angustia y sus posibilidades de grito a la vista se aleja como el tropel del viento no queda ninguna fotografía de lo real salvo el cuerpo doliente de deseos lo irreal que lleva consigo la bocanada de humo que sale de la boca los colores anulados de las semanas el reloj obligado a suspirar dentro de mi sueño (los miedos y la vigilia siempre están a la orden del día) —uno no inventa los límites ni la palidez de una lágrima hambrienta ni un pájaro sin alas tan ciertos como los estremecimientos del subconsciente o el trasfondo de las aguas servidas del malhumor: todo queda en promesa tras ver las colillas de los sueños justo cuando los párpados se cansan de ese mundillo fiero del país cuando el prisma del cierzo ha acumulado oscuridades y la ropa abre mundos putrefactos y extrañas interioridades pienso en el árbol sin hojas de los muertos: no existe una gramática para escribir todo el hastío ni lo irreal que suelen tener ciertas vivencias crecen los ascos en los orificios del fuego: todo enloquece en la fiebre de la garganta en los mingitorios nunca falta esa musiquita insidiosa que sólo se apaga cuando acaba la vida (veo la huella del tiempo en el espejo)
Barataria, 2017

martes, 29 de agosto de 2017

ULL SOLUBLE

Pintura de Joan Miró





ULL SOLUBLE




En aquest ull soluble dels objectes que cauen al buit aquelles arqueologies dels somniso les consonants amples de la memòria: m’oblide dels sarcòfags i de les demències cegues destintades que pul·lulen al voltant és per buscar un cofre subterrani i guardar-hi tot el dol que se’ns dóna a mans plenes les diademes moribundes dels cabells les proclames perpètues de la nuesa sacsejar la femta de la tristor o exhumar tots els missatges subliminals de la rosa d’aquest confí que forada la tendresa (orb el fred fa la seua tasca menyspreable) em lliure als molls morts de l’entrecella damunt del paisatge en l’abastracció de les pol·lucions és cruel la punta d’ungla que atrapa la misèria és cruel el descens als claveguerons de la floridura sobreviure a tant de dia implacable entre ombres suïcides i cementeris sense rostre i sense ales és cruel el semen esbargit reptant sobre l’imminent la navalla d’afaitar embolicada en una mortalla em desespera l’aigua de fum dels ocells em fa mal la dent penjant de la fam em fa mal el fred del país en els matins i les nits em fa mal l’increment de les portes tancades i els braços inermes —de vegades només vull oblidar-me dels meus records i de la llengua pronunciada en la teua cremada en l’ebrietat de mel del teu tròpic en tots aquests dimonis que arruixen de guitarra els teus pits en cada flama dels sons el teler i la seua dissonància d’arbre caduc la sang i els subjectes anònims que l’habiten sempre estic despert davant de la crueltat: de vegades és només una línia pàl·lida vinguda als meus ulls des del llindar un desastre de finestres una branca estèril del nostre temps o només un sobresalt de rellotges rebregats o només el llibre revelat de la mort amarg en el porus de taüts sempre hi ha minuts incerts durant l’esclat del sexe: embriaga l’udol dels vòmits mentre s’anul·la l’espill de l’angoixa després de tot el descobriment de la nit em resten els peixos de llum en el forat del tòrax em resta l’evidència del tall i les seues ferides colèriques (tot acaba sent memòria envellida i fil d’ulleres arrossegat pel fragor de les ninetes: davant de cada dia la innocència acaba sent només aquesta noció del que un ha perdut)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ


OJO SOLUBLE




En este ojo soluble de los objetos que caen al vacío aquellas arqueologías de los sueños o las consonantes anchas de la memoria: me olvido de los sarcófagos y de las demencias ciegas desteñidas que pululan alrededor es para buscar un cofre subterráneo y guardar ahí todo el luto que se nos da a manos llenas las diademas moribundas de los cabellos las proclamas perpetuas de la desnudez sacudir las heces de la tristeza o exhumar todos los mensajes subliminales de la rosa de ese confín que horada la ternura (ciego el frío hace su labor despreciable) me rindo en los muelles muertos del entrecejo sobre el paisaje en el ensimismamiento de las poluciones es cruel el pedazo de uña que atrapa la miseria es cruel el descenso a los resumideros del moho sobrevivir a tanto día implacable entre sombras suicidas y cementerios sin rostro y sin alas es cruel el semen disperso reptando sobre lo inminente la navaja de afeitar envuelta en una mortaja me desespera el agua de humo de los pájaros me duele el diente colgado del hambre me duele el frío del país en las mañanas y las noches me duele el incremento de las puertas cerradas y los brazos inermes —a veces sólo quiero olvidarme de mis recuerdos y de la lengua pronunciada en tu quemadura en la embriaguez de miel de tu trópico en todos esos demonios que rocían de guitarra tus senos en cada flama de los sonidos el telar y su disonancia de árbol caduco la sangre y los sujetos anónimos que la habitan siempre estoy despierto frente a la crueldad: a veces es sólo una línea pálida venida a mis ojos desde el umbral un desastre de ventanas una rama estéril de nuestro tiempo o sólo un sobresalto de estrujados relojes o sólo el libro desvelado de la muerte amargo en el poro de ataúdes siempre hay minutos inciertos durante el estallido del sexo: embriaga el alarido de los vómitos mientras se anula el espejo de la angustia después de todo el descubrimiento de la noche me quedan los peces de luz en el agujero del tórax me queda la evidencia del filo y sus coléricas heridas (todo acaba siendo envejecida memoria e hilo de ojeras arrastrado por el fragor de las pupilas: ante cada día la inocencia acaba siendo sólo esa noción de lo que uno ha perdido)
Barataria, 2017

lunes, 28 de agosto de 2017

FISSURES DEL SOMNI

Imagen cogida del FB de Pere Bessó





FISSURES DEL SOMNI




La memòria es fa impostergable en aquests temps en què tot se’ns vol vendre en capsetes de fantasia només és qüestió d’aprendre a llegir els quatre costats del que no es diu (algunes vegades només volem destruir la pròpia història i parlem arran dels hospitals com per a enfollir davant de l’espill ens veiem dissemblants però som adoradors de cementeris volem fer mòmia a l’eufòria i concert plaenter el soroll històric) les teories polítiques ens enlluernen és cert, però no són somnis vertaders al capdavall algú descobreix la veritat encara que siga massa tard: hi ha mostradors que només poden ser per a turistes com les tantes primaveres que han acabat en despullament —en moltes palpebres el desvetlament del temps mai no ha estat generós totes les baves requereixen injeccions letals o un crepuscle que cobresca totes les foscors o una careta suplementària als ganivets el seguici de fèretres en la vía pública mai no deixa de ser intransitable alguns creuen que les pol·lucions són la llet són el trot que perboques les mans el panteix i les seues rampes: hi ha centenars de delictes tots els dies sense comptar els del coixí hi ha centenars de somnis que floreixen amb els medicaments ¡sempre és curiós el mar en la respiració de les lluernes! Davant de vostè aprofite les carasses la simulació de la fraternitat per exemple la igualtat que desobeeix o tota la bellesa pusil·lànime d’una boca estovada de la terra (un ja no sap si és millor mastegar pindoletes de menta per a procurar refredar l’absolut o tirar els daus per a descobrir quin infern guanyem) darrere del cos el joc dels segells postals i aquest càncer de luxúria enfonsat en la seua metàstasi —davant de cada estrèpit de boques les paraules resten deslligades com una massa d’ostatges: se’ns furta fins i tot la desesperació tots els dies mentre es planifiquen les amputacions necessàries per a fertilitzar el silenci comence a pensar que he de fugir del cel i traslladar el dol al pati darrerer dels somnis deixant que la nit creme les paraules i que tu em dures entera i secreta en el fogó esmolat del desig l’inhòspit és només la versió engreixada del paradís també la boca que destorba en la flassada…

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ



FISURAS DEL SUEÑO





La memoria resulta impostergable en estos tiempos en los que todo se nos quiere vender en cajitas de fantasía sólo es cuestión de aprender a leer los cuatro costados de lo que no se dice (algunas veces sólo queremos destruir la propia historia y hablamos al filo de los hospitales como para ponernos locos ante el espejo nos vemos desparejos pero somos adoradores de cementerios queremos hacer momia a la euforia y plácido concierto el ruido histórico) las teorías políticas nos deslumbran es cierto, pero no son sueños verdaderos al cabo alguien descubre la verdad aunque sea demasiado tarde: hay vitrinas que sólo pueden ser para turistas como las tantas primaveras que han acabado en desnudez —en muchos párpados el desvelo del tiempo nunca ha sido generoso todos los babeos requieren de inyecciones letales o de un crepúsculo que cubra todas las oscuridades o de una máscara suplementaria a los cuchillos el cortejo de féretros en la vía pública nunca deja de ser intransitable algunos creen que las poluciones son la leche son el trote que vomitas las manos el jadeo y sus calambres: hay cientos de delitos todos los días sin contar los de la almohada hay cientos de sueños que florecen con los fármacos ¡siempre es curioso el mar en la respiración de las luciérnagas! Ante usted me valgo de las muecas la simulación de la fraternidad por ejemplo la igualdad que desobedece o toda la belleza pusilánime de una boca mullida de la tierra (uno ya no sabe si es mejor masticar pastillitas de menta para procurar resfriar el absoluto o tirar los dados para descubrir qué infierno ganamos) tras el cuerpo el juego de los sellos postales y este cáncer de lujuria sumido en su metástasis —ante cada estruendo de bocas las palabras quedan desasidas como una masa de rehenes: se nos roba hasta la desesperación todos los días mientras se planifican las amputaciones necesarias para fertilizar el silencio empiezo a pensar que debo huir del cielo y trasladar el luto al traspatio de los sueños dejando que la noche queme las palabras y que vos me durés entera y secreta en el fogón afilado del deseo lo inhóspito es sólo la versión enmugrecida del paraíso también la boca que estorba en la cobija…
Barataria, 2017

miércoles, 23 de agosto de 2017

ESBÓS DEL DESASSOSSEC

Imagen cogida de la red





ESBÓS DEL DESASSOSSEC




Per al mestre Pere Bessó 
(En resposta al seu poema: ‘Petita albada’).




En les petites puntes d’alba de l’alteritat, les aigües fortes de la memòria i el seu imprescindible armari de cerç: ¿fins on va la set davant del murmuri de la tempesta? Un sempre reclama un cos o un ocell al temps mentre la ferida de l’erm fa la seua pròpia esquerda. (Bevem la mateixa sang del poema en l’alfàbia de peltre de Rimbaud, Seferis, o Vallejo.) En el matí estés, la lliçó de l’infinit retorn.





BOCETO DEL DESASOSIEGO




Para el mestre Pere Bessó 
(En respuesta a su poema: PETITA ALBADA).




En los pequeños amaneceres de la otredad, las aguas fuertes de la memoria y su imprescindible armario de cierzo: ¿hasta dónde va la sed frente al susurro de la tormenta? Uno siempre le reclama un cuerpo o un pájaro al tiempo mientras la herida del páramo hace su propia grieta. (Bebemos la misma sangre del poema en el pocillo de peltre de Rimbaud, Seferis, o Vallejo.) En la mañana extendida, la lección del infinito retorno.

martes, 22 de agosto de 2017

ESTRETOR DE BRAÇOS

Imagen cogida de codyhooperart.com (Pinterest)






ESTRETOR DE BRAÇOS




De vegades en secret ens naixen cementeris d’ulleres i traus de cràters afonats segurament en la lliçó del dia a dia els diaris deixen establerta la història: potser l’itinerari de la set o els excessos omnipresents de la podridura al capdavall en un país de tantes reverències les adhesions tenen a veure amb els corbs més que no amb la guatla de l’alba sent l’olor d’aqueixa humitat irremeiable dels febles postergats sempre dels sense res sempre dels sense bàlsam sempre: un dia convertirem la boira i sobretot la boira històrica en un dia de lluernes blanques per a ser absorbit sense obscenitats des de la finestra —un llegeix en secret totes les manetes de la follia els cavalls que deliren en la bestialitat dels seus cascos però la follia no espera clar hi és sempre és una follia amb forats i desapareguts amb batalls i marees inútils hi ha guerres que es lliuren sense cap certitud en passatges de primera classe i perfums en aquestes maneres generacionals de la compra-venda de consciències o els subterfugis portàtils del contraban però nosaltres sords de penes sobrevivim ni tan sols xiuxiuegem excepte en la riba del desig que ens percaça tot i sabent de la feblesa de les pertorbacions (però clar no passa res ni ací ni enlloc: tot és com si tinguérem un bon coit i els actors fórem éssers reals i sense cansament éssers de llum que mai no han transitat en l’absurd viure no és estrany sempre i quan emmudesques sempre que les teues capacitats no facen foscor a les altres) però val la pèrdua de segurs té un altre nom com els noms de la llum la càrcer els espills antany sempre és el mateix i res no em sosté qualsevol intensitat acaba desarmant-nos per això m’amague del fred i de les velles febres dels llençols —en ocasions només jo i les meues paranoies els ulls amputats i aquella camisa de ferides on el soroll és irremeiable quasibé muir entre mortalles de broma i ganivets de nuesa el país dorm pregonament sense cap altre dol que el turmente fins i tot amb el seu càncer sempitern…


Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ







AHOGO DE BRAZOS




A veces en secreto nos nacen cementerios de ojeras y ojales de hundidos cráteres seguro que en la lección del día a día los periódicos dejan establecida la historia: quizás el itinerario de la sed o los excesos omnipresentes de la podredumbre al cabo en un país de tantas reverencias las adhesiones tienen que ver con los cuervos más que con la codorniz del alba siento el olor de esa humedad irremediable de los débiles postergados siempre de los sin nada siempre de los sin bálsamo siempre: un día convertiremos la niebla y sobre todo la niebla histórica en un día de luciérnagas blancas para ser absorbido sin obscenidades desde la ventana —uno lee en secreto todas las manecillas de la locura los caballos que deliran en la bestialidad de sus cascos pero la locura no espera claro está siempre es una locura con agujeros y desaparecidos con badajos y mareas inútiles hay guerras que se libran sin ninguna certidumbre en pasajes de primera clase y perfumes en esas formas generacionales de la compra venta de conciencias o los subterfugios portátiles del contrabando pero nosotros sordos apenas sobrevivimos ni siquiera susurramos salvo en la orilla del deseo que nos persigue sabiendo de la debilidad de las perturbaciones (pero claro no pasa nada ni aquí ni en ninguna parte: todo es como si tuviésemos un buen coito y los actores fuésemos seres reales y sin fatiga seres de luz que jamás han transitado en el absurdo vivir no es extraño siempre y cuando enmudezcas siempre que tus capacidades no oscurezcan a las otras) pero bueno el extravío de seguro tiene otro nombre como los nombres de la luz la cárcel los espejos hace tiempo siempre es igual y nada me sostiene cualquier intensidad acaba por desarmarnos por eso me escondo del frío y de las viejas fiebres de las sábanas —en ocasiones sólo yo y mis paranoias los ojos amputados y aquella camisa de heridas donde el ruido es irremediable casi muero entre mortajas de bruma y cuchillos de desnudez el país duerme bellamente sin ningún luto que lo atormente aun con su cáncer sempiterno…
Barataria, 2017

SEQÜELES DEL FRED

Imagen cogida de acuarelaskubi.blogspot.com(Pinterest)





SEQÜELES DEL FRED




Verd i negre el llarg aguait dels passos el corb infame de l’espill i aquestes lluernes premudes en les fulles del pit: en la pedra del record només les dates ambulants del fum i les aigües residuals dels porus i les dents l’animal inquiet de la boira sense pronunciar cap paraula en la infàmia que propicien les monedes l’esclafit àcid de les indefensions (de vegades només m’acoste al llampec enfonsat de la ferida amb totes les seqüeles sordes del fred i el bassal d’ulls al carrer que ha deixat la pluja) —de vegades només detonen els cantons com velles sentinelles o ens crida una llàgrima des dels patis interns de la impaciència amb els seus pòmuls eixits de centella (hi haurà d’altres que sempre s’esquincen les vestidures) sempre un no és ningú quan tota la llum ha estat arrabassada en allò dit la llunyania se’ns mostra inabastable amb les seues seqüeles de fred i sense propina el dia se’m ve en petites dosis de difunts visc en una terra perbocada per cascabells (un ja no creu jugant a la baldufa i a les bolles) ens engoleix aqueix altre prenyat de la violència les picades dels mosquits i els esbarriaments propis de l’incest i la xafogor tanmateix un continua obrint les paraules i suant la cansalada de les savieses tropicals —ací sembla que no hi ha eixida: la tendresa és filla il·legítima dels buits com ho és el candor trencat de la rosada i el seu teler de nen orfe sovint s’ofeguen les sandàlies en els discursos en un èxode d’estranyes pol·lucions entre la dissimulació i els falsos oblits (un acaba confinant-se en la desesperança) sobre el dit de la pedra del ponent un es menja fins i tot les ungles del foc les mirades sinistres de la mudesa i el cor d’ossades dels aspres metalls al final a cadascú li toca bregar amb els seus propis disbarats amb la cambra lletja del caragol dormit amb les abelles dels forats amb la precocitat de les despulles i amb la fugida inevitable dels ocells ignore si açò és una benedicció o només imitació de l’infinit totpoderós o només un carrer on restem acorralats un s’oblida fins i tot de les boques que foren de la claredat que fou de l’infant que sanglota en el somni minúscul de llit i gran d’abisme…

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





SECUELAS DEL FRÍO




Verdinegro el largo acecho de los pasos el cuervo infame del espejo y esas luciérnagas apretadas en las hojas del pecho: en la piedra del recuerdo solo las fechas ambulantes del humo y las aguas residuales de los poros y los dientes el animal inquieto de la niebla sin pronunciar palabra alguna en la infamia que propician las monedas el estallido ácido de las indefensiones (a veces únicamente me arrimo al relámpago hundido de la herida con todas las secuelas sordas del frío y el charco de ojos en la calle que ha dejado la lluvia) —a veces sólo detonan las esquinas como viejos centinelas o nos vocea una lágrima desde los patios internos de la impaciencia con sus pómulos salidos de centella (habrá otros que siempre se rasguen las vestiduras) siempre uno es nadie cuando toda la luz ha sido arrebatada en lo dicho la lejanía se nos muestra inalcanzable con sus secuelas de frío y sin propina el día se me viene en pequeñas dosis de difuntos vivo en una tierra vomitada por cascabeles (uno ya no crece jugando al trompo y a la canica) nos traga esa otra preñez de la violencia las picadas de los mosquitos y los extravíos propios del incesto y el bochorno sin embargo uno sigue abriendo las palabras y sudando la gota gorda de las sabidurías tropicales —aquí pareciera que no hay salida: la ternura es hija ilegítima de los vacíos como lo es el candor roto del rocío y su telar de niño huérfano a menudo se ahogan los caites en los discursos en un éxodo de extrañas poluciones entre el disimulo y los falsos olvidos (uno acaba por confinarse en la desesperanza) sobre el dedo de la piedra del poniente uno se come hasta las uñas del fuego las miradas siniestras de la mudez y el coro de osamentas de los ásperos metales al final a cada quien le toca lidiar con sus propios desatinos con la habitación fea del caracol dormido con las abejas de los agujeros con la precocidad de los despojos y con la fuga inevitable de los pájaros ignoro si esto es una bendición o solo remedo del infinito todopoderoso o solo una calle donde se está acorralado uno se olvida hasta de las bocas que fueron de la claridad que fue del niño que solloza en el sueño minúsculo de cama y grande de abismo…
Barataria, 2017

martes, 15 de agosto de 2017

ABLUCIÓ D’ESPILLS

Imagen cogida de la red




ABLUCIÓ D’ESPILLS




En l’ablució dels espills no arriba una vigília de paraules ni es fácil de fer caldo de mosques ni desplomar-se ofegat d’ossos també el pol·len es crema sobre els rails del paradís sempre s’esdevé miserable el pit sòrdid d’alguns molls la taverna de la correguda de ratpenats i aqueix rictus sorneguer de pregària enmig de la saliva gastada del desús la porcatera violenta de les falses savieses i la seua avidesa de femer a manera de postdata la cendra dels somnis penjant de les parpelles com taüts vells en aqueix esguerrament dels remolins la depredació dels imaginaris la glòria del desarrelament i l’enderroc per si de cas dels àngels: no conec les ablucions matinals més enllà de les argúcies disfressades del temps de la roba feta esquinçalls en el lacrimal de l’alba (recorde les pestanyes sense mesura de la negligència i els seus aspres pots de fang) —clar cap somni no és sedentari: té aqueixa vaga anatomia de trasplantament i algunes tanques on fan niu les fulles de la mort un ho sap perquè ací no hi ha semprevives sinó confusió de floridura i deliri i un rail amuntegat que ens adverteix entre una multitud cega rosegat de cansament fins i tot la set em sembla un oblit o un nus que acreix la meua asfíxia o un vestit d’insànies no fet a la meua mida: sempre mire de caminar sense advertir cap adversari encara que cresquen en el pit els neguits i les parets es curullen de grafit.Qui serà la propera víctima després de tot? ¿Qui serà tacat per les aigües servides del crit? Per a la meua sorpresa hi ha matins en què es funda la brutícia i ens aplega amb la seua ociosa exactitud en l’esfinx del bri es pot llegir els falsos testimonis de la deriva la remota pols de les teranyines aquests tripulants de crueltat excessiva la imatge de l’arbre desfullat ens ho diu també l’ala submergida i cega el purgant de rapinya dels amulets els dies envinagrats de certs imaginaris (tant de bo i després de tantes fissures expel·lides es liquide la dissimulació i puga de bell nou aixoplugar la infància en la forca desmesurada de la tristesa tot és vertigen obcecat fins al punt que el cos baveja les seues pròpies febleses per a les meues angoixes l’opi dels prostíbuls i aquells bordells en penombra de la meua adolescència)


Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





ABLUCIÓN DE ESPEJOS




En la ablución de los espejos no alcanza una vigilia de palabras ni es fácil hacer caldo de moscas ni desplomarse ahogado de huesos también el polen se quema sobre los rieles del paraíso siempre resulta miserable el pecho sórdido de algunos muelles el tabanco del estampido de murciélagos y ese rictus socarrón de plegaria en medio de la saliva gastada del desuso la pocilga violenta de las falsas sabidurías y su avidez de muladar a manera de post data la ceniza de los sueños colgando de los párpados como viejos ataúdes en ese engendro de los remolinos la depredación de los imaginarios la gloria del desarraigo y el escombro por si acaso de los ángeles: no conozco las abluciones matinales más allá de las argucias disfrazadas del tiempo de la ropa hecha jirones en el lagrimal del alba (recuerdo las pestañas sin mesura de la negligencia y sus ásperos tarros de barro) —claro ningún sueño es sedentario: tiene esa vaga anatomía de trasplante y algunas alambradas donde hacen nido las hojas de la muerte uno lo sabe porque ahí no hay siemprevivas sino confusión de moho y delirio y un riel agolpado que nos advierte entre una multitud ciega roído de cansancio hasta la sed me parece un olvido o un nudo que acrecienta mi asfixia o un traje de insanias no hecho a mi medida: siempre procuro caminar sin advertir ningún adversario aunque crezcan en el pecho las desazones y las paredes se colmen de grafiti ¿Quién será la siguiente víctima después de todo? ¿Quién será manchado por las aguas servidas del grito? Para mi sorpresa hay mañanas donde se funda la mugre y nos alcanza con su ociosa exactitud en la esfinge de la brizna uno puede leer los testimonios falsos de la deriva el remoto polvo de las telarañas esos tripulantes de crueldad excesiva la imagen del árbol deshojado nos lo dice también el ala sumergida y ciega el purgante de rapiña de los amuletos los días envinagrados de ciertos imaginarios (ojalá y después de tantas fisuras expelidas se liquide el disimulo y pueda de nuevo cobijar la infancia en el horcón desmedido de la tristeza todo es obcecado vértigo al punto que el cuerpo babea sus propias flaquezas para mis congojas el opio de los prostíbulos y aquellos burdeles en penumbra de mi adolescencia)


domingo, 13 de agosto de 2017

OMBRA KAFKIANA

Imagen cogida de la red




OMBRA KAFKIANA




Vosté ni s'ho imagina després de tot: no imagina el retrovisors de les meues paraules aquestes estranyes feixugueses de la meua follia la cura extrema que tinc amb el raget d’orina dels carrers amb les murmuracions que entelen el meu titubeig sovint fulminants figuratives la majoria de vegades ja fora de qualsevol decor em ric dels plecs visibles de les arrugues clar no sempre tinc elecció així que ajupesc el cap i fuig de l’absolut de la ferocitat constantment em quede contemplant la malenconia l’incorpori de viatjar per aquests carrers del país l’infinitament repugnant que és la meua gepa el somriure esclofollat i fràgil de la geografia al moment d’arreglar les veritats d’aquest món: hi ha molts ulls posats a la meua taula davant de mi alguns desastres les ombres kafkianes dels diaris els còmics cuits a foc lent traslúcids per a no fendir massa les consciències —de sobte sent que m’és familiar l’olor de les ombres la foscor indecisa de les seues parts el pressentiment que s’obri amb alguna certesa (al capdavall la felicitat sempre se’ns mor primer jo ho he advertit sempre davant de la despulla tanta humitat i records no són possibles quan la cendra s’escampa en la meua follia) retret el cor no escolta les marees ni les mosques de les gesticulacions buides ni els objectes vibràtils de les antípodes un resta subjecte als estats naturals del dantesc i a aquesta guarnició de discursos entorpits a voluntat de la saviesa els meus interlocutors habituals són els missatges subliminals d’un antiquari lúdic esperant la revelació d’algun camuflatge o també el coloret de les visions destenyides —en la fulla cavernosa de les meues pol·lucions un udolament de ganivets rebota en les meues illades mentre continue afegint fotografies a la meua melangia a estones xiule és cert en comptes de balbucejar escric tractant de tallar el meu cordó umbilical o netejar les sutures que em deixen els equívocs és cert de vegades sent riures grotesques com el monòxid entrant en la meua gola o els coàguls de paradís de la còpula o el formigueig abominable del pecat d’una altra banda tinc una espàtula per a raure la cara a les estàtues per tal que guaresquen del seu deliri

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





SOMBRA KAFKIANA




Usted ni lo imagina después de todo: no imagina ls retrovisores de mis palabras esas extrañas torpezas de mi locura los extremos cuidados que tengo con el chorrito de orina de la calles con las murmuraciones que empañan mi titubeo a menudo fulminantes figurativas las más de las veces ya fuera de cualquier decoro me río de los pliegues visibles de las arrugas claro no siempre tengo elección así que agacho la cabeza y huyo del absoluto de la ferocidad constantemente me quedo contemplando la melancolía lo incorpóreo de viajar por estas calles del país lo infinitamente repugnante que es mi joroba la sonrisa descascarada y frágil de la geografía al momento de arreglar las verdades de este mundo: hay muchos ojos puestos en mi mesa frente a mí algunos desastres las sombras kafkianas de los periódicos los cómics cocidos a fuego lento traslúcidos para no hendir demasiado las conciencias —de pronto siento que me es familiar el olor de las sombras la oscuridad indecisa de sus partes el presentimiento que se abre con alguna certidumbre (al cabo la felicidad siempre se nos muere primero yo lo he advertido siempre ante el despojo tanta humedad y recuerdos no son posibles cuando la ceniza se esparce en mi locura) retraído el corazón no escucha las mareas ni las moscas de las gesticulaciones vacías ni los objetos vibrátiles de las antípodas uno está sujeto a los estados naturales de lo dantesco y a esa guarnición de discursos entorpecidos a voluntad de la sapiencia mis interlocutores habituales son los mensajes subliminales de un anticuario lúdico esperando la revelación de algún camuflaje o también el colorcito de las visiones desteñidas —en la hoja cavernosa de mis poluciones un aullido de cuchillos rebota en mis ijares mientras sigo añadiendo fotografías a mi melancolía a ratos silbo es cierto en vez de balbucear escribo tratando de cortar mi cordón umbilical o limpiar las suturas que me dejan los equívocos es cierto a veces oigo risas grotescas como el monóxido entrando en mi garganta o los coágulos de paraíso de la cópula o el hormiguero abominable del pecado por lo demás tengo una espátula para rasparle la cara a las estatuas a fin de que convalezcan de su delirio
Barataria, 2017