DISSENS
El meu únic dissens és amb les
paraules: deixem sense efecte els lligams.
—Podrem continuar així, entre els
nusos abissals de la fam?
—Ella, farta de bordells
monocordes; jo degollant ombres
i pneumàtics en predis erms,
entre culleres pestilents
i boques de carnisser que juguen
a l’albir del tall mortal.
Estem d’acord en el gingebre de
les morgues, en els cadàvers
nauseabunds del present, àdhuc en
dissipar el panteix en la comissura
de les illades: no hi ha cap
conflicte en aquesta destrucció de la paritat,
llevat dels filats dels hidrants
mediàtics,
la malaltia de posar-li un altre
nom a la dictadura dels desigs,
escopir en l’ortografia de les
voravies, mentre arribem
a l’altre cel promès. A aquella
marea de la ziga-zaga èbria.
Les nostres sabates tenen
l’agosarat espill de la cinematografia,
(les paraules no es resisteixen a filmar documentals ni a deixar de
veure
l’inevitable en les tenalles de la podridura,)
Sempre serà foc l’hamaca mútua
dels pressentiments i preguntes,
cada respiració sobre el tamboret
convertit en deliri.
Així queda escrit en l’ala de la
bona sort de flassades delirants.
Barataria, 2014
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ
.
DISENSO
Mi único disenso es con las palabras: dejamos sin efecto las ataduras.
—¿Podremos seguir así, entre los nudos abisales del hambre?
—Ella, harta de lupanares monocordes; yo degollando sombras
y neumáticos en predios baldíos, entre cucharas pestilentes
y bocas de carnicero que juegan al albedrío del filo mortal.
Estamos de acuerdo en el jengibre de las morgues, en los cadáveres
nauseabundos del presente, y hasta en disipar el jadeo en la comisura
de los ijares: no hay ningún conflicto en esta destrucción de la
paridad,
salvo las alambradas de los hidrantes mediáticos,
la enfermedad de ponerle otro nombre a la dictadura de los deseos,
escupir en la ortografía de las aceras, mientras llegamos
al otro cielo prometido. A aquella marea del zigzag ebrio.
Nuestros zapatos tienen el osado espejo de la cinematografía,
(las
palabras no se resisten a filmar documentales ni a dejar de ver
lo
inevitable en las tenazas frías de la podredumbre,)
Siempre será fuego, la hamaca mutua de los presentimientos y preguntas,
cada respiración sobre el taburete convertido en delirio.
Así queda escrito en el ala de la buena suerte de cobijas delirantes.
Barataria, 2014
.
Del libro: ‘Primavera de arcilla’
©André Cruchaga
