sábado, 10 de octubre de 2020

DE TOTS ELS MEUS SOMNIS│ DE TODOS MIS SUEÑOS

Imagen FB de Pere Bessó




DE TOTS ELS MEUS SOMNIS

 

 

De tots els meus somnis, aquests somnis en l’ensopegada d’una porta tancada. A la galleda de sutge del pany, aquells ulls estranys i l’ala seca de la sang d’una soga en la rosegada agulla de cap del crit. Camine per la desmesura del carrer de la nit enmig de verins rovellats i albellons. Al capdavall, mai no aconseguesc desvetlar les foscors al pit del bisturí que talla el meu alè.

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

 

 

DE TODOS MIS SUEÑOS

 

 

De todos mis sueños, esos sueños en el tropiezo de una puerta cerrada. En el baldío de hollín de la cerradura, aquellos ojos extraños y el ala seca de la sangre de una soga en el alfiler roído del grito. Camino sobre la desmesura de la calle de la noche entre oxidados venenos y alcantarillas. Después de todo, nunca logro desvelar las oscuridades en el pecho del bisturí que corta mi aliento.

.

Del libro: “Lejanías rotas”, 2020

©André Cruchaga



 

RETRAT ADUST│ RETRATO ADUSTO

Imagen FB de Pere Bessó





RETRAT ADUST

 

 

Ara és adust el retrat damunt de la taula: en la frontissa de l’imminent, la ferida de la fam que fa mal com la fusta que pereix en l’obertura de la fossa. Tot ens sembla dolent al plat o a la sal vessada de la paraula deixada en els batecs. A prop, pillardeja la tristesa com una vella cadira de vesprades cegues. —Al fons, sense dir-nos res, un llindar sense els teus ulls, ni les teues mans, sinó aquest gelat horitzó que s’enreda a les parpelles, aquest desbastar de noms que esborra un acordió d’alegries.

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

 

 

RETRATO ADUSTO

 

 

Ahora es adusto el retrato sobre la mesa: en el gozne de lo inminente, la herida del hambre que duele como la madera que perece en la abertura de la fosa. Todo nos parece doliente en el plato o en la sal derramada de la palabra dejada en los latidos. Cerca, merodea la tristeza como una vieja silla de tardes ciegas. —Al fondo, sin decirnos nada, un umbral sin tus ojos, ni tus manos, sino ese helado horizonte que se enreda en los párpados, ese deshilván de nombres que borra un acordeón de alegrías.

.

Del libro: “Lejanías rotas”, 2020

©André Cruchaga