martes, 25 de octubre de 2016

NECESSITAT DE LA NIT

Imagen cogida del FB de Pere Bessó






NECESSITAT DE LA NIT




Als penyals de l’alé fa posta la nit. 
Adins, l’elixir de la foscor, les ninetes a cegues alterant les ombres 
i el sentit de les finestres: sempre és necessària la nit per a desaparèixer 
de tots els ulls. De tots els vaivens que criden l’inerme.
El seu altaveu silenciós m’amera de carrers no reconeguts.
Camine com ho fan molts quan han perdut per sempre la llum 
i no tenen bitllet de retorn. Camine com si fos un desconegut.
Ningú no pot espiar la història que contem, ni tergiversar el pes 
del costum, ni extraviar els titubeigs de la falsa austeritat. La nit ocupa tots
els camins a banda de qualsevol ocell mossegant la seua agonia.
Qualsevol es pot veure profund i remot.
Pot cremar la respiració sense que el vegen, posar-li l’ull als perfums;
Pot fer-li picotades al centcames de la saliva, a la complaença;
pot estroncar,
⎼⎼si ho vol ⎼⎼, la silueta del país, teixir abismes i desfer-los;
pot embolicar totes les paraules silencioses acostant-les al pit,
pot rentar l’inexpugnable mentre creixen les fondalades de l’horitzó.
Qualsevol pot engabiar-se a si mateix.
Pot despullar-se sense tindre a l’abast els antídots per guarir 
de les mossegades de formigues; 
pot com tants canviar d’identitat i fugir per a buscar uns altres repartiments.
La nit s’arrossega, estranya, silenciosa i desarmada…

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ







NECESIDAD DE LA NOCHE




En los peñascos del aliento hace posta la noche. 
Adentro, el elixir de la oscuridad, las pupilas a ciegas alterando las sombras 
y el sentido de las ventanas: siempre es necesaria la noche para desaparecer 
de todos los ojos. De todos los vaivenes que vocean lo inerme.
Su altavoz silencioso me empapa de calles irreconocibles.
Camino como lo hacen muchos cuando han perdido para siempre la luz 
y no tienen boleto de regreso. Camino como si fuese un desconocido.
Nadie puede espiar la historia que contamos, ni tergiversar el peso 
de la costumbre, ni extraviar los titubeos de la falsa austeridad. La noche ocupa 
todos los caminos al margen de cualquier pájaro mordiendo su agonía.
Quienquiera puede verse profundo y remoto.
Puede quemar la respiración sin que lo vean, ponerle ojo a los sahumerios;
puede darle picotazos al ciempiés de la saliva, a la complacencia;
puede tronchar,
⎼⎼si quiere⎼⎼, la silueta del país, tejer abismos y deshacerlos;
puede envolver toda las palabras silenciosas arrimándoles al pecho,
puede lavar lo inexpugnable mientras arrecian las hondonadas del horizonte.
Quienquiera puede enjaularse a sí mismo.
Puede desnudarse sin tener al alcance los antídotos para curarse 
de las mordidas de hormigas; 
puede como tantos cambiar de identidad y huir para buscar otros repartos.
La noche se arrastra, extraña, silenciosa y desarmada…
Barataria, 2016

lunes, 24 de octubre de 2016

TEMPESTA DE FULLES

Imagen cogida de la red





TEMPESTA DE FULLES




A vegades, ⎼⎼entre desmesurats calendaris de fulles ⎼⎼, titubegen els colps
de parpelles: sempre hi ha la necessitat d’explicar l’esquelet dels diaris al final dels estranys pedregars de tinta.
Ningú no resisteix la temptació de la falsa generositat: qualsevol innocència resta malmesa com una terrible presa de fotografia,
com una ironia massa òbvia quan fa molt de fred i no hi ha cap persiana.
En la memòria bracegen els oblits, suren davant dels peixos o grills,
afonen esperances, acumulen silenciosament la sospita.
És difícil enrunar-se sobre un nínxol i en acabant alçar-se sense nom, amb butxaques d’abandó, sobre la rebotiga de canelobres.
És difícil caminar amb dents secs a la vora d’una set insuportable.
(Sent els diferents llenguatges dels minuts, la mirada grisa i rutilant del cec,
sent les diademes hipertenses de les tombes, els pits rodons dels ocells
la dent que es podreix en l’acumulació dels penediments,
sent la llisor de les fulles grogues que juguen a ser història,
sent els orfes d’emoluments, a aquell que udola repicant la intolerància,
sent el taloneig de les sabates quan s’assisteix a un soterrar,
sent els crits pretèrits dels insectes,
sent cruixir l’onatge dels cresols, i a vosté després de trenar
fora de les meues oïdes, allà on potser uns altres mossegaren feliçment els diaris.
Sent la histèria destemplada de les ungles i l’ombra arrugada del gosset prim.
Sent la pulsació de les estàtues sense paraigua. Açò és el més divertit.)
Fora del destret que provoquen les llàgrimes,  hi ha tot el silenci que hi transcorre.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




TEMPESTAD DE HOJAS




A veces, ⎼⎼entre desmesurados calendarios de hojas⎼⎼, titubean los golpes
de párpados: siempre hay necesidad de explicar la osamenta de los periódicos 
al final de los extraños pedregales de tinta.
Nadie resiste la tentación de la falsa generosidad: cualquier inocencia queda 
malograda como una terrible toma de fotografía,
como una ironía demasiado obvia cuando hace mucho frío y no hay persianas.
En la memoria bracean los olvidos, flotan frente a los peces o grillos,
hunden esperanzas, acumulan silenciosamente la sospecha.
Es difícil derrumbarse sobre un nicho y luego alzarse sin nombre, con bolsillos de abandono, sobre la trastienda de candelabros.
Es difícil caminar con dientes secos junto a una sed insoportable.
(Oigo los diferentes lenguajes de los minutos, la gris mirada y rutilante del ciego,
oigo las diademas hipertensas de las tumbas, los pechos redondos de los pájaros
el diente que se pudre en el hacinamiento de los remordimientos,
oigo la lisura de las hojas amarillas que juegan a ser historia,
oigo a los huérfanos de emolumentos, a aquel que aúlla repicando la intolerancia,
oigo el taconeo de los zapatos cuando se asiste a un entierro,
oigo los gritos pretéritos de los insectos,
oigo rechinar el oleaje de los candiles, y a usted después de tranzar
fuera de mis oídos, allí donde acaso otros mordieron felizmente los periódicos.
Oigo la histeria destemplada de las uñas y a la sombra arrugada del chucho flaco.
Oigo la pulsación de las estatuas sin paraguas. Esto es lo divertido.)
Fuera del apuro que provocan las lágrimas, está todo el silencio que transcurre.
Barataria, 2016

jueves, 20 de octubre de 2016

CAMINS HORITZONTALS

Imagen cogida de la red





CAMINS HORITZONTALS




En el posterior cementeri del temps, tots els camins de xiprers desapareguts: 
els noms, les sabates, les creus, el plor de sempre
i el seu silenci, el vent rondant les fronteres esfèriques de la saliva.
De vegades és de plom el darrer alé dels camins horitzontals del contagi.
Sempre volem descaragolar el sens fi de l’interminable, llevar-li el dol
al corc, mossegar el xàfec que creua les parpelles.
En el suburbi de pols o l’asfalt, els bassals de làpides i  fotografies,
Semblen filferrades d’immòbils somnambulismes.
Pertot la somnolència venta el seus repussalls i alguna idolatria.
Es troba de tot en la fila índia de las cornises: allí s’afaiten
els excrements i aquella eterna porfídia de la navalla de barber.
Sense cap Providència portem el fetge a l’esquena: no hi ha fondalades, llevat 
de les absències de condols en els prestatges del calendari.
Després de tot, s’esdevé macabre el somriure enmig d’obituaris il·legibles.
Tot sol en la nit m’assec a la vora dels meus fragments.
Hi ha ulls estesos fins on el cos es baralla amb els peixos.
Ens colpeix la llanterna de les paraules, aquesta llum acomplida que ens sosté.
Sempre es fa estrany el buidador de sons de les campanes.
L’altre dia volia tocar amb els capcirons dels dits cadascun dels esternuts
que es publiciten en els diaris, i ara va que ja tenen alleujament
els meus ofecs i tots els propers ahirs que circulen en l’aire. Mai no és fàcil el camí sobretot quan és a prop. Indague. Mamprenc a riure.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




CAMINOS HORIZONTALES




En el posterior cementerio del tiempo, todos los caminos de cipreses desaparecidos: 
los nombres, los zapatos, las cruces, el llanto de siempre
y su silencio, el viento rondando las fronteras esféricas de la saliva.
A veces es plomizo el último aliento de los caminos horizontales del contagio.
Uno siempre quiere desatornillar el sinfín de lo interminable, quitarle el luto
a la carcoma, morder el aguacero que cruza los párpados.
En el suburbio de polvo o el asfalto, los charcos de lápidas y fotografías,
parecen alambradas de inmóviles sonambulismos.
Por doquier la somnolencia avienta sus desechos y una que otra idolatría.
Uno encuentra de todo en la fila india de las cornisas: allí se afeitan
los excrementos y esa eterna porfía de la navaja de barbero.
Sin ninguna Providencia llevamos el hígado a cuestas: no hay hondonadas, salvo 
las ausencias de pésames en las estanterías del calendario.
Después de todo, resulta macabra la sonrisa en medio de obituarios ilegibles.
Solo en la noche me siento a la orilla de mis fragmentos.
Hay ojos extendidos hasta donde el cuerpo batalla con los peces.
Nos golpea la linterna de las palabras, esa luz cumplida que nos sostiene.
Siempre resulta extraño el vaciadero de sonidos de las campanas.
El otro día quería tocar con la punta de los dedos cada uno de los estornudos
que se publicitan en los periódicos: ahora resulta que ya tienen alivio
mis ahogos y todos los próximos ayeres que circulan en el aire.
Nunca es fácil el camino sobre todo cuando está cerca. Indago. Me echo a reír.
Barataria, 2016

viernes, 7 de octubre de 2016

TRAVESSIA DEL LLINDAR

Imagen cogida de la red





TRAVESSIA DEL LLINDAR




Per a Joaquim Comuall




Després de tanta foguera i soledat i conjurs, podem creuar el llindar
dels records salobrosos que encara ens queden als ulls.
Qui camina en la fosca fuita de les ombres? Qui, després de tot, 
alça la veu contra l’immund, malgrat els rellotges nuvolats de l’abatiment;
en l’infinit, el soroll del sutge i el seu colp trist d’infantesa humiliada.
Mai no oblide els genolls enrogits de la vigília.
En la contraporta dels absurds, alguns inferns esclofollats: la misèria
i la seua brea de murs, el tapís al voltant d’alguns espills.
Tota travessia,
⎼⎼ho sé ara⎼⎼, és una disputa d’horitzonts al mig 
de la sinuositat de l’agonia: seguesc, en tot cas, l’empremta de la desmemòria,
i les seues mans d’ocells polsegosos.
És una seqüela de batecs de la qual no ens lliurem, un absolut d’oblits 
o dolor, un pacient espectre d’ un mateix que nuga nit i dia.
(Abans d’ultrapassar la boira, encara resten algunes boques desheretades.
Resta el soroll groc dels ofegats l’absurd, resta l’arbre caníbal 
de la còpula, la nit líquida dels riscos, els interessats a llogar 
els taüts de la història, les omissions d’algun setge.
Jo mai no he pogut erigir paradisos. Visc en el mateix lloc sord de sempre, 
sense desplaçar-me, sense callar la urbanitat de la meua sang.
He aprés a viure així, perquè es pateix menys. Els meus ulls no em són estranys.)

En caminar tots els dies per les voreres anem reemplaçant botxins…

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ








TRAVESÍA DEL UMBRAL




Para Joaquim Comuall




Después de tanta hoguera y soledad y conjuros, podemos cruzar el umbral 
de los recuerdos salobres que aún nos quedan en los ojos.
¿Quién camina en la oscura fuga de las sombras? ¿Quién, después de todo, 
alza la voz contra lo inmundo, pese a los relojes nublados del abatimiento;
en lo infinito, el ruido del hollín y su golpe triste de infancia humillada.
Nunca olvido las rodillas enrojecidas de la vigilia.
En la contrapuerta de los absurdos, algunos infiernos descascarados: la miseria
y su brea de muros, el tapiz alrededor de ciertos espejos.
Toda travesía,
⎼⎼lo sé ahora⎼⎼, es una disputa de horizontes en medio 
de la sinuosidad de la agonía: sigo, en todo caso, la huella de la desmemoria,
y sus manos de polvorientos pájaros.
Es una secuela de latidos de la que uno no se libra, un absoluto de olvidos 
o dolor, un paciente espectro de uno mismo que anuda noche y día.
(Antes de traspasar la niebla, todavía quedan algunas bocas desheredadas.
Queda el ruido amarillo de los ahogados y el absurdo, queda el árbol caníbal 
de la cópula, la noche líquida de los riesgos, los interesados en alquilar 
los ataúdes de la historia, las omisiones de algún asedio.
Yo nunca he podido erigir paraísos. Vivo en el mismo lugar sordo de siempre, 
sin desplazarme, sin callar la urbanidad de mi sangre.
He aprendido a vivir así, porque se sufre menos. Mis ojos no me son extraños.)

Al caminar todos los días sobre las aceras uno va reemplazando verdugos…
Barataria, 2016

martes, 4 de octubre de 2016

INTENSITAT DELS ULLS

Imagen cogida de la red






INTENSITAT DELS ULLS




M’acoste a les parets on vegeta la determinació dels ulls.
Per a mi, la ferida és molt més profunda que no les transgressions i les línies 
i codis que tracen els amants en la seua faula d’ardiment.
(Un tropell de plomes m’obri les possibilitats del buit, sense ofegar-me 
en els laberints del crit. M’imagine els desigs infal·libles del vent,
el breu ocell de la penombra, Déu, en tot aquest esdevenir de prehistòries.
De vegades em somorgolle en la nit per anul·lar-me.
L’únic visible és la pal·lidesa del sense fi i l’extraordinari que s’ennuega en mi.
Abans d’enfurir-me de records, incendie els arquetipus de la rigidesa,
les ales del barret de l’enuig o el domèstic diluvi de l’estupidesa.
No lleve les finestres dels meus ulls ni el joc de mans que amaga l’oblit.
Sempre em van quedant els pesars en els ulls i el lent tros 
de parpelles que ompli la irrealitat de les meues paraules.
El vinagre dels dies ha tornat cansat de la meua boca: desesper en la mirada 
dels segles, i en el cerç artificial de la taula.
Quants dies hermetitzen la podridura d’aquest combat premonitori 
d’esclafits i estrets prestatges? Alguna cosa dels cadàvers ens arriba
fins a l’olfacte: els dies i les seues fosques transaccions. La gramàtica de la por 
en catecismes, el sutge anguniós i delirant dels cadàvers.)

A més d’aquesta intensitat d’ulls, la insídia publicitària de la indiferència:
no hi ha un camí oposat al naufragi, ni una veritat per anomenar-la.
Els meus ulls en el seu caos suporten la resta d’ulls de l’arbre en queixa…

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




INTENSIDAD DE LOS OJOS




Me arrimo a las paredes donde vegeta la determinación de los ojos.
Para mí, la herida es mucho más profunda que las transgresiones y las líneas 
y códigos que trazan los amantes en su fábula de ardimiento.
(Un tropel de plumas me abre las posibilidades del vacío, sin que me asfixie 
en los laberintos del grito. Me imagino los deseos infalibles del viento,
el breve pájaro de la penumbra, Dios, en todo este devenir de prehistorias.
A veces me sumerjo en la noche para anularme.
Lo único visible es la palidez del sinfín y lo descomunal que se atraganta en mí.
Antes de enfurecerme de recuerdos, incendio los arquetipos de la rigidez,
las alas del sombrero del malhumor, o el doméstico diluvio de la estupidez.
No quito las ventanas de mis ojos ni el juego de manos que esconde el olvido.
Siempre me van quedando los sinsabores en los ojos y el lento trozo 
de párpados que llenan la irrealidad de mis palabras.
El vinagre de los días ha vuelto cansada mi boca: desespero en la mirada 
de los siglos, y en el cierzo artificial de la mesa.
¿Cuántos días hermetizan la putrefacción de este combate premonitorio 
de chasquidos y estrechos anaqueles? Algo de los cadáveres nos llega 
hasta el olfato: los días y sus oscuras transacciones. La gramática del miedo 
en catecismos, el hollín angustioso y delirante de los cadáveres.)

A más de esta intensidad de ojos, la insidia publicitaria de la indiferencia:
no existe un camino opuesto al naufragio, ni una verdad para nombrarla.
Mis ojos en su caos, aguantan los demás ojos del árbol en queja…
Barataria, 2016

domingo, 2 de octubre de 2016

APRENENTATGE DE L’AROMA

Imagen cogida de la red





APRENENTATGE DE L’AROMA




Damunt del vitrall del cos estimat, tota la llum en la llanterna de l’olfacte. Trenquem l’alba lletrejant l’arc del cel dels porus, aquest altre destemps que s’alça en l’alé: cap altra estació no sent la cal·ligrafia captiva de tren desmesurat. (Allà la flor de la teua pell, els teus ovaris encesos, immensa ràfega de festa. La tempesta que floreix en l’abisme de la intensitat.)

Res no transcendeix tant com aquest desplaçament sense canviar de lloc. Ara, els ulls plens del so del teu nom. Els confins consumats…


Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





APRENDIZAJE DEL AROMA




Sobre el vitral del cuerpo amado, toda la luz en la linterna del olfato. Amanecemos deletreando el arco iris de los poros, ese otro destiempo que se yergue en el aliento: ninguna otra estación sabe a caligrafía cautiva de tren desmesurado. (Allí la flor de tu piel, tus ovarios encendidos, inmensa ráfaga de fiesta. La tormenta que florece en el abismo de la intensidad.)

Nada trasciende más que este desplazarse sin cambiar de sitio. Ahora, los ojos llenos del sonido de tu nombre. Los confines consumados…
Barataria, 2016