jueves, 22 de agosto de 2013

AURÈOLA

Imagen cogida de la red




AURÈOLA



Com un ocell a les temples, els noms inestroncables del temps.
Jo que no entenc de santitats, em persigne en l’asfíxia
de la profunditat. (Sense dubte puc compartir l’insomni amb tota
complicitat) la de hui i la de sempre: cada dent és voraç mentre
dorm, cada ull a la cruïlla que cohabita als metalls.
—De veres, no necessite aurèoles per a tantes despulles, ni santificar
parpelles i entranyes.
Poden els sentits deformats despertar en l’altra galta de demà?
Sovint la cullera de la misericòrdia no arriba fins al foc, això
és massa fuet per a la paret dels meus porus.
(Un dia mesuraré tots els nusos que lliguen la meua bogeria)…

“Aurèola” [‘Aureola’] d’André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó




AUREOLA



Como un pájaro en las sienes, los nombres irrestañables del tiempo.
Yo que no entiendo de santidades, me persigno en la asfixia
de la profundidad. (Sin duda puedo compartir el insomnio con toda
complicidad) la de hoy y la de siempre: cada diente es rapaz mientras
duermo, cada ojo en la encrucijada que cohabita en los metales.
—De cierto, no necesito aureolas para tantos despojos, ni santificar
párpados y entrañas.
¿Pueden los sentidos deformados despertar en la otra mejilla de mañana?
A menudo la cuchara de la misericordia no llega hasta el fuego, esto
es demasiado látigo para la pared de mis poros.
(Un día mediré todos los nudos que amarran mi locura)…

Barataria, 16.VIII.2013


miércoles, 21 de agosto de 2013

RACÓ

Imagen de il piccolo istrione




RACÓ




Ací els rierolets i els lladrucs com en la casa de Maldoror: sempre
agafat del fred, immune ja a la intempèrie. (Subterranis els esperits,
infatigable la pedra dispersa en l’alé.)
Quin dia o quina nit precedeix l’immòbil? Quin vol fortifica
l’implacable de les esferes, el vent amb l’avidesa de l’argent viu?
(A estones el camí només constitueix l’horitzó imaginat, el vía crucis
de l’instint, aqueixa part en bocins dels records que en acabant volem
rearmar amb pinces de nostàlgia.)

—Per cert que en el monòleg dels pretèrits, l’infinit penja
de l’alé i els peixos, abruptes, naden en rotgle en l’apetit del rellotge.
Un dia decidí quedar-me ací, humà i inseparable de les geometries
inesborrables de la remor…

“Racó” [‘Rincón] d’André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó





RINCÓN




Ahí, los arroyuelos y los ladridos como en la casa de Maldoror: siempre
agarrado del frío, inmune ya a la intemperie. (Subterráneos los espíritus,
infatigable la piedra dispersa en el aliento.)
¿Qué día o qué noche precede a lo inmóvil? ¿Qué vuelo fortifica
lo implacable de las esferas, el viento con la avidez del azogue?
(A ratos el camino sólo constituye el horizonte imaginado, el vía crucis
del instinto, esa parte en pedazos de los recuerdos que luego queremos
rearmar con pinzas de nostalgia.)

—Por cierto que, en el monólogo de los pretéritos, el infinito cuelga
del aliento; y los peces, abruptos, nadan a coro en el apetito del reloj.
Un día decidí quedarme aquí, humano e inseparable de las geometrías
imborrables del murmullo…
Barataria, 20.VIII.2013


martes, 20 de agosto de 2013

MOLSA

Imagen cogida del FB de Pere Bessó




MOLSA



Per a Maria Roibu, amb gratitud.



En la riba impossible dels aras, em lliure a la molsa. Verda de foc
en la flama de les meues sabates, incendiada remor en la meua llàgrima subterrània.
És pira oculta el caliu immolat, l’hivern fred de l’absolut?
—Sé que al llavi vegetal de les paraules, la pell i el seus rumors;
en la darrera estació de les aixades oblidí la joia.
(En tot nom hi ha ombres que propaguen la fugacitat fins a disoldre
la pols de les al·lucinacions.)

Un dia, arran de terra, ja no seré ala, sinó aqueixa superfície d’oblits
per on tot el món transita sense adonar-se que cada dia davallem
a l’inhabitat, a aqueix silenci precipitat i i sense comportes.
(Potser la molsa tindrà el seu propi fervor com una llàntia intacta.)
En l’afany del vil·là, l’oracle sembrat de camins: en l’horitzó
les paraules la fan de llaurador…

“Molsa” [‘Musgo’] d’André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó





MUSGO



Para María Roibu, con gratitud.




En la orilla imposible de los ahoras, me entrego al musgo. Verde de fuego
en la llama de mis zapatos, incendiado rumor en mi lágrima subterránea.
¿Es pira oculta el rescoldo inmolado, el invierno frío del absoluto?
—Sé que en el labio vegetal de las palabras, la piel y sus rumores; 
en la última estación de los azadones, olvidé el júbilo.
(En todo nombre existen sombras que propagan la fugacidad hasta disolver
el polvo de las alucinaciones.)

Un día, al ras del suelo, ya no seré ala, sino esa superficie de olvidos
por donde todo mundo transita sin darse cuenta que cada día descendemos
a lo inhabitado, a ese silencio precipitado y sin compuertas.
(Quizá el musgo tenga su propio fervor como una lámpara intacta.)
En el afán del vilano, el oráculo sembrado de caminos: en el horizonte
las palabras le hacen de labriego…

Barataria, 19.VIII.2013

lunes, 19 de agosto de 2013

VORERA

Imagen cogida del FB de Pere Bessó




VORERA




Al camí de fulles, l’alé de les sabates recorregudes.
Hi ha alguna cosa en aquest joc de sucre de les aigües: les branques del rierol i el sorollet
negre de la tinta damunt de la pàgina. Davall de quin sostre el plafó de l’espill,
aqueix temps de davant amb un fil de cadàvers?
(Ignore si els anys foren inventats amb bugies per a accelerar els ulls
del ferment de cada dia o si són les ulleres, totes les lluernes
que moriren sostenint els deserts de la gola.)

—Abans ja havia caminat per aquestes cordes desgastades. Per si de cas,
retorne cada dia a relliscar la llunyania (els records són la millor companyia
per a l’eixam cec de les parpelles.)

Al barret de l’ocell guardià resguarde el meu amulet…
Plena de ales es crema la vorera de l’alé: sóc expert en set i somnis.

“Vorera” [‘Vereda’] d’Andre Cruchaga traduït al català per Pere Bessó





VEREDA




Sobre el camino de hojas, el aliento de los zapatos recorridos.
Algo hay en este juego de azúcar de las aguas: las ramas del arroyo y el ruidito
negro de la tinta sobre la página. ¿Bajo qué techo el plafón del espejo,
ese tiempo de enfrente con un hilo de cadáveres?
(Ignoro si los años fueron inventados con bujías para acelerar los ojos
del fermento de cada día, o si son las ojeras, todas las luciérnagas
que murieron sosteniendo los desiertos de la garganta.)

—Ya antes había caminado sobre estos mecates desgastados. Por si acaso,
retorno cada día a deslizar la lejanía (los recuerdos son la mejor compañía
para el enjambre ciego de los párpados.)
En el sombrero del pájaro guardián resguardo mi amuleto…
Llena de alas se quema la vereda del aliento: soy experto en sed y sueños.

Barataria, 19.VIII.2013

domingo, 18 de agosto de 2013

MÓN

Imagen cogida del blog: blogelojocritico.blogspot.com





MÓN





Quan podré crear un de diferent a aquest poema que vaig perdre en la infantesa?
—Un món distint, a prop de la llum i l’oïda, lluny del rostoll i la pressa.
(Riu adins les aigües mai no lleven la set.)
Un món crescut en memòria, sense les asimetries del distant.
¿Quan veuré un món sense aqueixa creu de la broma, sense la manotada
de la nit, anant cap als armaris vius de l’alegria?
Hi ha tants vaixells i pals que descendeixen: sorda la sal en la seua nineta 
nàufraga, tard el ball de la traidoria.
(El gos de la fatiga mossega amb les seues dents rovellades els braços
dels meridians; sempre aquesta indiferència de les escales per a pocs.)

Abunda la veu sense cap porta als carrers…
On és el cel?...

“Món” [‘Mundo’] d’André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó






MUNDO





¿Cuándo podré crear uno diferente a este poema que perdí en la infancia?
—Un mundo distinto, cerca la luz y el oído, lejos del rastrojo y la prisa.
(Río adentro las aguas nunca quitan la sed.)
Un mundo crecido en memoria, sin las asimetrías de lo distante.
¿Cuándo veré un mundo sin esa cruz de la bruma, sin el manotazo
de la noche, yendo hacia los armarios vivos de la alegría?
Hay tantos barcos y mástiles que descienden: sorda la sal en su pupila
náufraga, tarde el baile de la alevosía.
(El perro de la fatiga muerde con sus dientes enmohecidos, los brazos
de los meridianos; esta siempre indiferencia de las escaleras para pocos.)
Abunda la voz sin ninguna puerta en las calles…
¿Dónde está el cielo?...

Barataria, 17.VIII.2013

sábado, 17 de agosto de 2013

ESCARABAT

Imagen cogida de panamatours.com




ESCARABAT




En l’angle del crit, la fusta successiva de les ombres. (Tot trajecte 
és un destí, encara que una distància puga paréixer interminable.)
Als plecs adustos de l’esquinçament, la memòria sembla
un llaurador del crepuscle.
Sempre marxe en el remot vessant silencis.
Ací no hi ha vol, sinó un èxode de camins on s’ofeguen les ulleres.
Damunt de la làpida de l’absolut, la veu esmolada de la tribulació.

“Escarabat” [‘Escarabajo’] d’André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó





ESCARABAJO





En el ángulo del grito, la madera sucesiva de las sombras. (Todo trayecto 
es un destino, aunque una distancia pueda parecer interminable.)

En los dobleces adustos del desgarramiento, la memoria parece 
un labriego del crepúsculo.
Siempre voy en lo remoto derramando silencios.
Aquí no hay vuelo, sino un éxodo de caminos donde se ahogan las ojeras.
Sobre la lápida de lo absoluto, la voz afilada de la tribulación.

Barataria, 17.VIII.2013

jueves, 15 de agosto de 2013

TEMPESTA

Imagen cogida del FB de Pere Bessó




TEMPESTA





Quan la tinta es vessa, arrossega totes les cicatrius de la pàgina.
Hi ha una fossa comuna per al crit, el sil·labari a punt de fer-se
poema: No hi ha bugaderies per a la roba bruta del poema, 
ni sala d’operacions per a les assonàncies.
Tampoc no hi ha farmàcies que curen les cicatrius que deixa la traidoria
de les illades en plena geografia de les artèries. (Jo nomene amor a les paraules
més febrils, el parrac dels estels al meu alé,
tots els bordells que recorda la meua memòria, paratges de cossos blaus.)
Tota la nostàlgia fou certa al tercer dia: Llàtzer en els centímetres
de la seua mateixa somnolència…
Alguna cosa restà a les meues dents després de mastegar la urbanitat.

“Tempesta” [‘Tempestat’] d’André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó





TEMPESTAD





Cuando la tinta se derrama arrastra todas las cicatrices de la página.
Hay una fosa común para el grito, el silabario a punto de convertirse 
en poema: No hay lavanderías para la ropa sucia del poema, 
ni quirófano para las asonancias.
Tampoco hay farmacias que curen las cicatrices que deja la felonía
de los ijares en plena geografía de las arterias. (Yo le llamo amor a las palabras
más febriles, el harapo de las estrellas en mi aliento,
todos los lupanares que recuerda mi memoria, parajes de cuerpos azules.)
Toda la nostalgia fue cierta al tercer día: Lázaro en los centímetros
de su propia soñolencia…
Algo quedó en mis dientes después de masticar la urbanidad.

Barataria, 12.VIII.2013

miércoles, 14 de agosto de 2013

INICI DE TRAVESSIA

Imagen cogida del FB de Pere Bessó




INICI DE TRAVESSIA



Només en arribar a la fi, vaig saber quin era l’inici. (Ara, ja tot nu
puc caminar damunt de les aigües.)
En la flor de la memòria, ja no em fa por la rigidesa dels balcons;
d’aquella inicial batalla, només en perviuen els venables com pits
adherits a un arbre.
Allò meu, —después de creuar l’aire— continua la travessia natural de l’aigua.
Al capdavall, —amb mèrits o sense ells— caminar no és cap joc
automàtic, sinó un joc d’escacs capaç d’humanitzar el poema.

“Inici de travessia” [Principio de travesía] d’André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó




PRINCIPIO DE TRAVESÍA




Sólo llegando al final, supe cuál era el principio. (Ahora, ya desnudo
puedo caminar sobre las aguas.)
En la flor de la memoria, ya no me asusta la rigidez de los balcones;
de aquella inicial batalla, perviven únicamente los venablos como pechos
adheridos a un árbol.
Lo mío, —después de cruzar el aire— sigue la travesía natural del agua.
Al fin y al cabo, —con méritos o sin ellos— caminar no es un juego
automático, sino un ajedrez capaz de humanizar el poema.

Barataria, 14.VIII.2013

martes, 13 de agosto de 2013

RITUAL

Imagen cogida de la red




RITUAL




Darrere de l’ocell i la gravetat de les aigües, la pira del mar insubornable.
Cap a quin lloc de buits gratem l’esperança?
Tu, —seminal llegum— en la meua edat porfidiosa. Transitiva en la deixalla 
de llum que arriba fins a les temples.
Entre nosaltres, el catecisme sexual de les llavors: infants obedients
en la ferradura del suburbi, revoltats, ambulants en la rialla.
(Cada paraula ens sorprén enmig de les mans, delirants mans
d’arrabassades ales, en les arestes de les quals penja la torxa del confí.)
—Ara sé que la llum no està feta, sinó que es fa mentre que respirem
Vehementment el sucre de la sang…

"Ritual" d'André Cruchaga traduït al català per PERE Bessó




RITUAL




Atrás del pájaro y la gravedad de las aguas, la pira del mar insobornable.
¿Hacia qué lugar de vacíos arañamos la esperanza?
Vos, —seminal legumbre— en mi porfiada edad. Transitiva en el puchito
de luz que llega hasta las sienes.
Entre nosotros, el catecismo sexual de las semillas: niños obedientes
en la herradura del suburbio, revueltos, ambulantes en la risa.
(Cada palabra nos sorprende en medio de las manos, delirantes manos
de arrebatadas alas, en cuyas aristas cuelga la antorcha del confín.)
—Ahora sé que la luz no está hecha, sino que se hace mientras respiramos
con vehemencia el azúcar de la sangre…

Barataria, 06.VIII.2013

lunes, 12 de agosto de 2013

CATARSI

Imagen cogida del FB de Pere Bessó




CATARSI




Voldria parlar de mi al poema, però tem que en cada vers
només haja revelat els taüts del meu alé:
vertadera raó del meu silenci i del viatge final per al que
m’entrení als penya-segats.
Sé que em gite cada dia amb els racons de la mort:
La meua única certesa es haver esgotat el mite d’Ícar i autoflagel·lar-me
en la benaventurança del poema que es capbussa en l’oblit.
Darrere de cada imaginari, el sopar feroç de les ares.
Dins de les parpelles, la pedra amb què s’ensopega el brancall de la pluja.

“Catarsi” [‘Catarsis’] d’André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó





CATARSIS





Quisiera hablar de mí en el poema, pero temo que en cada verso
sólo haya desvelado los ataúdes de mi aliento:
verdadera razón de mi silencio y del viaje final para el cual
me ejercité en los acantilados.
Sé que me acuesto cada día con los rincones de la muerte:
mi única certeza es haber agotado el mito de Ícaro y auto flagelarme
en la bienaventuranza del poema que bucea en el olvido.
Detrás de cada imaginario, la cena feroz de los altares.
Dentro de los párpados, la piedra con la cual tropieza la ramazón de la lluvia.