Un inventa finestres per a desarmar la boira als ulls.
Ací, al pit, faig memòria de tots els suors:
una paraula d’aigua refresca la cara,
un vil•là frega el límit de les palpebres del llampec.
Sempre ací, com abans, l’ombra del teu nom al mur
de l’ànima, en aqueix anar i vindre del mercat, els
carrers,
els joncs alts de les buganvílies, els insectes
ofegats
en el paviment, les herbes altes del xiuxiueig.
Reverbera l’olor de pi en el si del tramvia de la meua
brúixola;
després dels matins freds, la fera dòcil dels meus
incendis,
les ombres que gargamellegen als meus costats, de
vegades remotes
com aqueixa alegria que se’ns anà perdent
a la porta mullada per la pluja.
Quan l’ombra pujà com un ressort a la gola,
deixà el mussol de reptar a esas zones d’esberlament
de l’insomni.
I, és clar, resultà insuficient el llenguatge dels
peixos, confús,
per a discórrer en aquesta lenta espera, lacerada per
la floridura.
Esgotades totes les posibilitats, un dard d’abandons,
gira en el designi, com un plat buit de sobretaula.
.
. Poema de l’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE
BESSÓ
INSTANTES
DEL SOPOR
Uno inventa ventanas parta desarmar la niebla en los
ojos.
Aquí, sobre el pecho, hago memoria de todos los
sudores:
una palabra de agua refresca la cara,
un vilano roza el límite de los párpados del
relámpago.
Siempre aquí, como antes, la sombra de tu nombre en el
muro
del alma, en ese ir y venir del mercado, las calles,
los bejucos altos de las veraneras, los insectos ahogados
en el pavimento, las hierbas altas del murmullo.
Reverbera el olor a pino en el seno del tranvía de mi
brújula;
tras las mañanas frías, la fiera dócil de mis
incendios,
las sombras que carraspean en mis costados, a veces
remotas
como esa alegría que se nos fue perdiendo
en la puerta mojada por la lluvia.
Cuando la sombra subió como un resorte a la garganta,
dejó el búho de reptar a esas zonas de quebranto del
insomnio.
Y claro, resultó insuficiente el lenguaje de los
peces, confuso,
para discurrir en esta lenta espera, lacerada por el
moho.
Agotadas todas las posibilidades, un dardo de
abandonos,
gira en el designio, como un plato vacío de sobremesa.
.
Del libro: “Invención de la espera”, 2020
©André Cruchaga