miércoles, 30 de diciembre de 2020

HE OBERT ELS ULLS│ HE ABIERTO LOS OJOS

 

Imagen Pinterest




HE OBERT ELS ULLS

 

 

Cadascú viu en la inclemència del seu propi epitafi.

Ací s’ha tornat sòrdida i abundant la llavor de la intempèrie,

els dies sense ànima i la seua avidesa de vas dissecat, fa mal l’aroma

de les cordes de pita quan esclaten com formigues en la flassada.

El pit és ja un horitzó de cansaments.

Ara les ales están tapissades pel sutge d’una eternitat cega,

per la por que suposa incinerar els records.

És feixuc el fred davant de l’espill degollat de l’espera.

Es incapaç el peu d’ofegar les meues reiterades defuncions.

En cada biga s’acumula la pols sense cap objecció:

sempre sabí que el galop era fugida

o un camí d’impureses cap a la nit dels sentits,

una altra mena d’infern, no menys que un infern deseixit

pels fluids d’una ferida oberta.

Era tal l’embriaguesa de la pèrdua que no veia el desvetlament,

ni la llengua amarga, inventada en las boires seminals.

En acabant m’he adonat que he ultrapassat la follia de la tortura,

i el fullatge remenat de cada matinada.

Cansat de l’absolut de la set, pense en la tomba dels ulls…

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

 

 

HE ABIERTO LOS OJOS

 

 

Cada quien vive en la inclemencia de su propio epitafio.

Aquí se ha vuelto sórdida y abundante la semilla de la intemperie,

los días desalmados y su avidez de vaso disecado, duele el aroma

de las cabuyas cuando estallan como hormigas en la cobija.

El pecho ya es un horizonte de cansancios.

Ahora las alas están tapizadas por el tile de una eternidad ciega,

por el miedo que supone incinerar los recuerdos.

Es torpe el frío frente al espejo degollado de la espera.

Es incapaz el pie para ahogar mis reiteradas defunciones.

En cada viga se acumula el polvo sin ningún reparo:

siempre supe que el galope era fuga,

o un camino de impurezas hacia la noche de los sentidos,

otra forma de infierno, no menos que un infierno desasido

por los fluidos de una herida abierta.

Era tal la embriaguez del extravío que no veía el desvelo,

ni la lengua amarga, inventada en las brumas seminales.

Luego me he dado cuenta que he rebasado la locura de la tortura,

y el follaje revuelto de cada madrugada.

Cansado del absoluto de la sed, pienso en la tumba de los ojos…

.

Del libro: “Invención de la espera”, 2020

©André Cruchaga


No hay comentarios: