lunes, 28 de octubre de 2013

EXILI

Imagen cogida de la red




 EXILI




L’únic horitzó possible és tallar la pedra amb uns altres jocs més subtils.
Hi ha cap Evangeli que ens salve del cadafal? 
—Preferesc tindre per pals les dents i un horitzó de sal per a fer estàtues.
 (La barbàrie descorre el seu ferotge gargamell), amulets
per a explicar l’inexplicable? 
—M’immolaré en l’abundància
d’uns altres nusos, el paladar s’adultera en la pedrera de la foscor.
En cada batalla només encunyem centaus i paraules que res no tenen a veure
amb les substàncies delirants.
Qualsevol dia bescanvíem els papers: de botxí a màrtir i viceversa:
mudem la transparència en nostàlgia; i la ret de pescar
en simple desencert de paraigües buits.
Ara hem de multiplicar la xarxa llançadissa enmig del matoll…

“Exili” [‘Destierro’] d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ






DESTIERRO




El único horizonte posible es tallar la piedra con otros juegos más sutiles.
¿Existe algún Evangelio que nos salve del patíbulo?
Prefiero tener pos mástiles los dientes y un horizonte de sal para hacer estatuas. (La barbarie descorre sus feroces fauces), ¿existen amuletos
para explicar lo inexplicable? —Me inmolaré en la abundancia
de otros nudos, el paladar se adultera en la cantera de la oscuridad.
En cada batalla sólo acuñamos centavos y palabras que nada tienen que ver
con las sustancias delirantes.
Un día de tantos cambiamos los papeles: de verdugo a mártir y viceversa:
mutamos la transparencia en nostalgia; y la red para atrapar peces
en mero desatino de paraguas vacíos.
Ahora hay que multiplicar la atarraya en medio del matorral…
Barataria, 28.X.2013

miércoles, 23 de octubre de 2013

TRAJECTE

Imagen cogida de la red




TRAJECTE




Rondege en els traus, el darrer botó de l’hospitalitat. La llibertat
sempre és la nostra resurrecció. El rumb és en aquell ocell que anomenen
les paraules, en el fervor multiplicat.
—Creuem tants caus que una volta ens sentírem desnonats.
(Mai les aigües no deixen de tindre el seu propi llit, per més abundor
de séquies); quan han transcorregut els ara,
se sap que vencé la malvolença.
No hi ha més veritat personal del que revelen els records:
Qualla la seua ràfega la matèria de tot el treball de l’alba.
Quan les terboleses aguaiten, és menester invocar les aigües cristal•lines
i incinerar l’insuportable…

“Trajecte” [‘Trayecto’] d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ




TRAYECTO




Merodeo en los ojales, el último botón de la hospitalidad. La libertad
siempre es nuestra resurrección. El rumbo está en aquel pájaro que nombran
las palabras, en el fervor multiplicado.
—Cruzamos tantas madrigueras que una vez nos sentimos desahuciados.
(Nunca las aguas dejan de tener su propio cauce, por más abundancia
de acequias); cuando han transcurrido los ahoras,
uno sabe que venció a la malevolencia.
No hay más verdad personal que aquélla que revelan los recuerdos:
cuaja su ráfaga la materia de todo el trabajo del alba.
Cuando las turbiedades acechan, es menester invocar las aguas cristalinas
e incinerar lo insoportable…

Barataria, 22.X.2013

jueves, 17 de octubre de 2013

FAM

Sin título




FAM



Tinc fam de temps i rosada; fam de mar i instint.
(De vol íntim sobre la infinitud de les florescències. Em cansaren
ja les paraules doctorals, el sufocament de la negació i les tisores, els desajustaments
de la respiració, el glop amarg del miratge, les estadístiques
de l’oferta i la demanda…)

Vull llevar el vòmit del pedestal de les estàtues; em fan mal
els cèntims de la microeconomia, els seudo racionalismes en proclames:
en l’escena gargallege per a distanciar-me de les bagatel•les,
la infància no té per què enfosquir als mítings.
—Hi ha una veritat més que caboteja: la compra venda de les pors
i l’agra hospitalitat de l’arna.
Tinc fam d’obrir les meues pròpies cremades: fam de respirar
sense destruccions en el coixí, gana de tu per a alçar el sostre,
la floració de l’espiga, malgrat que ja ens tenen avantge les navalles.
Tinc gana d’aferrarme a la tija del teu melic
i guarir la gangrena dels braços…


“Fam” [‘Hambre’]d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ“Fam”



HAMBRE



Tengo hambre de tiempo y rocío; hambre de mar e instinto.
(De íntimo vuelo sobre la infinitud de las florescencias. Me cansaron
ya las palabras doctorales, el sofoco de la negación y las tijeras, los desajustes
de la respiración, el trago tetelque del espejismo, las estadísticas
de la oferta y la demanda…)

Quiero quitar el vómito del pedestal de las estatuas; me duelen
los centavos de la microeconomía, los seudo racionalismos en proclamas:
en la escena hago gárgaras para distanciarme de los bagatelas,
la infancia no tiene por qué anochecer en los mitines.
—Hay una verdad más que cabecea: la compra venta de los miedos
y la agria hospitalidad de la polilla.
Tengo hambre de abrir mis propias quemaduras: hambre de respirar
sin destrucciones en la almohada, hambre de vos para levantar el techo,
la floración de la espiga, pese a que ya nos llevan ventaja las navajas.
Tengo hambre de aferrarme al tallo de tu ombligo
y curar la gangrena de los brazos…

Barataria, 15.X.2013


lunes, 7 de octubre de 2013

GOTES

Imagen de André Cruchaga



GOTES




Cau de nou la gota de la fulla damunt de la pell que floreix: arriba fins 
a la llinda de la corol·la, l’ull sorollosament bressolat quasi a la punta del bastiment.
Com l’aire passat pel buit de la llum,
com el vent que bat al portal de les palpebres,
aquesta set de la gola dels balcons. Bateguen les peces del mobiliari
(reminiscència de guitarra de foc, fotografia en tots quatre cantons
de l’eco.)
Vaig a l’atzar. –em dic.
La mateixa vena despartida de la cambra que s’assembla a la tempesta.
El misteri s’imposa a despit de les ganes de son: en el terbolí de trenc d’alba,
el cos amb un afegitó de tinta.
(Totes les caigudes de gotes són pura arquitectura, sospir vingut
de la respiració, quasibé anàfora.)





GOTAS




Vuelve la gota de la hoja sobre  la piel que se alza: asciende hasta
el costado de los abanicos, delgado ojo a quemarropa de los andamios.
Como el aire en las agujas de la luz,
como el viento en el portal de los párpados,
esta sed sobre el mantel de los balcones. Pulsan desnudas las mueblerías,
(reminiscencia de guitarra de fuego, fotografía en los cuatro costados
del eco.) Voy a tientas, —me digo.
Siempre la vena rota de la habitación semejante a la tormenta.
Avanza el misterio en detrimento del bostezo: en la marejada del alba,
el cuerpo con redoble de tinta.
(Todas las horcajadas de las gotas son arquitectura, jadeo desclavado
de la respiración, al punto de la anáfora.)

Barataria, 05.X.2013

miércoles, 2 de octubre de 2013

HIVERN

Imagen cogida de la red




HIVERN




—Un grapat d’ocells llepa la darrera ranera de les banderes del cel.
En quin armari de paret em guarde les paraules de pària?
Quines paraules em deslliuren del jou, del parany, dels anells
d’oli del forat?
(Dubte si excomunicar o no la hipnosi de la gravitació, aquesta filada
esperança d’allò cristià, els diferents rostres emboçats del subconscient.)

Mai no ha estat fàcil tindre ulls per a tant món…

“Hivern” [‘Invierno’] d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ






INVIERNO





—Un puñado de pájaros lame el último estertor de las banderas del cielo.
¿En qué alacena guardo mis palabras de paria?
¿Qué palabras me desatan del yugo, de la trampa, de los anillos
de aceite del agujero?
(Debato entre excomulgar o no la hipnosis de la gravitación, esta hilada
esperanza de lo cristiano, los diversos rostros embozados del subconsciente.)

Nunca ha sido fácil tener ojos para tanto mundo…

Barataria, 01.X.2013