miércoles, 27 de enero de 2021

DIGRESSIÓ│ DIGRESIÓN

 

Imagen Pinterest




DIGRESSIÓ

 

 

Absort, enmig de la llengua apressada de la foguera.

Ancorat el vol en la misèria del Paradís.

(On hi ha noves he de posar la meua barba en remulla.)

En els endins de la claredat, gemega el llit fosc dels sofistes,

aquest àmbit on el sol no repta ni dóna escalfreds.

Avui respire imprecisions quan l’ull depreda maniquís,

i les mercaderies s’omplin de viscositats.

Ventalleja el sex show en les mortalles: semble un col•leccionista

De vesc en vaixells de morro. La cicatriu de les paraules és més gran

que una tragèdia de comensals cecs: quan creix la impudícia,

mire de llevar-li el vinagre als preservatius…

San Francisco, CA, 2013

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

 

DIGRESIÓN

 

 

Absorto, en medio de la lengua presurosa de la hoguera.

Anclado el vuelo en la miseria del Paraíso.

(Donde hay noticias debo poner mi barba en remojo.)

En los adentros de la claridad, gime el lecho oscuro de los sofistas,

ese ámbito donde el sol no repta ni da escalofríos.

Hoy respiro imprecisiones cuando el ojo depreda maniquíes,

y las mercancías se llenan de viscosidades.

Abaniquea el sex show en las mortajas: parezco un coleccionista

de muérdago en vasijas de morro. La cicatriz de las palabras es mayor

a una tragedia de comensales ciegos: cuando crece la impudicia,

procuro quitarle el vinagre a los preservativos…

San Francisco, CA, 2013

.

Del libro: ‘Primavera de arcilla’

©André Cruchaga


QUAN SIGA LA CLAROR│ CUANDO SEA LA CLARIDAD

 

Imagen Pinterest




QUAN SIGA LA CLAROR

 

 

La llum en la branca d’algun eucaliptus, en la maçoneria

d’un pont. Els rails i el seu centelleig tumultuós

El món tenebrós del vòmit en la rotació de boques pàl•lides.

Demà el tren del cerç entre els meus dits,

en el paladar dur de l’au que gira al voltant del calendari.

Les ovelles comptant els minuts de la son, la vàlua dels naipes,

o la cendra, l’eterna cendra que es pergué en els dorments de les engonals.

—Diré davant de l’abella que salta sobre el pedrís que en el viure anem

retallant les paraules, anem dissociant boques, ulls, espills.

Demà, —ja vós i jo, sense emmudir—, inclinats amb precisió

Damunt de la sina de la pineda transfigurat.

Una mà vindrà a sagnar d’amor al nostre costat…

San Francisco, CA, 2013

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

 

CUANDO SEA LA CLARIDAD

 

 

La luz sobre la rama de algún eucaliptus, en la mampostería

de un puente. Los rieles y su centelleo tumultuoso

El mundo tenebroso del vómito en la rotación de bocas pálidas.

Mañana el tren del cierzo entre mis dedos,

en el paladar duro del ave que gira alrededor del calendario.

Las ovejas contando los minutos del sueño, la valía de los naipes,

o la ceniza, la eterna ceniza que se perdió en los durmientes de las ingles.

—Diré ante la abeja que salta sobre el poyetón que en el vivir, vamos

cercenando las palabras, vamos disociando bocas, ojos, espejos.

Mañana, —ya vos y yo, sin enmudecer—, inclinados con precisión

sobre el seno del pinar transfigurado.

Una mano vendrá a sangrar de amor junto a nosotros…

San Francisco, CA, 2013

.

Del libro: ‘Primavera de arcilla’

©André Cruchaga


LA NIT I ELS ESPILLS│ LA NOCHE Y LOS ESPEJOS

 

Imagen Pinterest




LA NIT I ELS ESPILLS

 

 

En la llunyania el corb mastega nits ertes i espills llepats;

a esdentegades el primer, segon i tercer somni:

el calendari anuncia la fi.

Les aus llueixen evaporades en el vaivè de les preguntes,

de quines ales es desplaça el cel, la sal del violí del vaivè?

(Segur que el mar és tot just un bes imaginari i el dol un teulat

on discorre la multitud.)

En les meues mans em dóna per estrènyer l’oblit, obrir-li la boca a l’existència

de la lectura, seduir una mica la llum de les paraules,

—encara que sapiguem, a fi de comptes

que les finestres s’ofeguen en el poema.

(Un cavall envesteix en l’engruna dels barrots a punt de trencar-li

la columna vertebral a les meues ulleres.)

Potser, demà, li lleve l’anèmia a les meues artèries…

San Francisco, CA, 2013

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

 

LA NOCHE Y LOS ESPEJOS

 

 

En la lejanía el cuervo mastica noches yertas y espejos lamidos;

a dentelladas el primero, segundo y tercer sueño:

el calendario anuncia el fin.

Las aves lucen evaporadas en el vaivén de las preguntas,

¿de qué alas se desplaza el cielo, la sal del violín del vaivén?

(Seguro que el mar es apenas un beso imaginario y el luto un tejado

donde discurre la muchedumbre.)

En mis manos me da por apretar el olvido, abrirle la boca a la existencia

de la lectura, seducir un poco la luz de las palabras,

—aunque sepamos, a fin de cuentas—

que las ventanas se ahogan en el poema.

(Un caballo embiste la migaja de los barrotes al punto de romperle

la columna vertebral a mis anteojos.)

Quizá, mañana, le quite la anemia a mis arterias…

San Francisco, CA, 2013

.

Del libro: ‘Primavera de arcilla’

©André Cruchaga