martes, 23 de febrero de 2021

DAVANT DE L’IMMINENT│ ANTE LO INMINENTE

 

©Pintura de Russell Collins



DAVANT DE L’IMMINENT

 

 

Cada vegada és més estrany redimir l’imminent: les ombres

o les bastides diluïdes,

la veu que calla, sospira, però no oblida. (Hi ha carrers estàtics

consumits pel sanglot subterrani de la pira, —després de tot,

la pluja o la foguera, gosen fecundar la mort.)

Només es reverdeix amb la set de l’alfabet, tot i que existesca la llegenda

de l’Au Fénix o la carn esdevinguda hàlit en Llàtzer.

Després, el camí serà com l’embenat que ens deixa la boira

de la nit. En algún lloc es perden violentament els ulls.

Inaprehensible, després de tot, la geografia de la gespa i l’ardiment

de la pedra foguera de l’espiga que es bada en el vèrtex del rellotge.

En acabant, la boira obsessa que ens deixa el vent,

l’exhalació

de la cendra.

La llenca de les palpebres,

                   la tija de la rosa entre transeünts deshumanitzats,

el vent i un sospir de records

                                    les ostres en la boira del paladar.

                               L’hamaca entumida de la nit és imminent

                                               en aquesta pèrdua.

Barataria, 2014

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

 

 

ANTE LO INMINENTE

 

 

Cada vez es más extraño redimir lo inminente: las sombras

o los andamios diluidos,

la voz que calla, suspira, pero no olvida. (Hay calles estáticas

consumidas por el sollozo subterráneo de la pira, —después de todo,

la lluvia o la hoguera, se atreven a fecundar la muerte.)

Sólo se reverdece con la sed del alfabeto, aunque exista la leyenda

del ave Fénix o la carne vuelta hálito en Lázaro.

Después, el camino será como el vendaje que nos deja la bruma

de la noche. En algún lugar se pierden violentamente los ojos.

Inasible, después de todo, la geografía del césped y el ardimiento

del pedernal de la espiga que se quiebra en el vértice del reloj.

Después, la niebla obsesa que nos deja el viento,

la exhalación

de la ceniza.

El témpano de los párpados,

                   el tallo de la rosa entre transeúntes deshumanizados,

el viento y un suspiro de recuerdos

                                    las ostras en la niebla del paladar.

                               La hamaca entumecida de la noche es inminente

                                               en este extravío.

 

©André Cruchaga

©Pintura de Russell Collins


VESTÍBUL│ VESTÍBULO

 

Imagen Pinterest




VESTÍBUL

 

 

Em quede ací, ressuscitat com en els dies finals, de vegades

en la superfície amarga dels vaixells,

llepant l’eclosió de les humitats.

—La ferida en el costat s’ha fet inevitable: hi ha una mena

de motí en el calendari, tot l’insòlit i rutilant de l’argent viu,

el buit que ens deixa el firmament.

A qui jutge en aquest camí de borrufada i atroços aleteigs?

A qui dec aquesta creu incrustada, la seqüela de desfets?

De sobte m’adone que ens envolta el miratge i que l’eixida

és un altre duel a aquest magma de desigualtats. (No hi ha paràbola

que ens salve de la foscor ni d’aquest desvetlament consuetudinari.)

Barataria, 2014

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

 

VESTÍBULO

 

 

Me quedo aquí, resucitado como en los días finales, a veces

en la superficie amarga de los barcos,

lamiendo la eclosión de las humedades.

—La herida en el costado se ha tornado inevitable: hay una especie

de motín en el calendario, todo lo insólito y rutilante del azogue,

el vacío que nos deja el firmamento.

¿A quién juzgo en este camino de ventisca y atroces aleteos?

¿A quién debo esta cruz incrustada, la secuela de deshechos?

De pronto me doy cuenta que nos cerca el espejismo y que la salida

es otro duelo a este magma de desigualdades. (No hay parábola

que nos salve de la oscuridad ni de este desvelo consuetudinario.)

.

Del libro: ‘Primavera de arcilla’

©André Cruchaga