martes, 23 de febrero de 2021

VESTÍBUL│ VESTÍBULO

 

Imagen Pinterest




VESTÍBUL

 

 

Em quede ací, ressuscitat com en els dies finals, de vegades

en la superfície amarga dels vaixells,

llepant l’eclosió de les humitats.

—La ferida en el costat s’ha fet inevitable: hi ha una mena

de motí en el calendari, tot l’insòlit i rutilant de l’argent viu,

el buit que ens deixa el firmament.

A qui jutge en aquest camí de borrufada i atroços aleteigs?

A qui dec aquesta creu incrustada, la seqüela de desfets?

De sobte m’adone que ens envolta el miratge i que l’eixida

és un altre duel a aquest magma de desigualtats. (No hi ha paràbola

que ens salve de la foscor ni d’aquest desvetlament consuetudinari.)

Barataria, 2014

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

 

VESTÍBULO

 

 

Me quedo aquí, resucitado como en los días finales, a veces

en la superficie amarga de los barcos,

lamiendo la eclosión de las humedades.

—La herida en el costado se ha tornado inevitable: hay una especie

de motín en el calendario, todo lo insólito y rutilante del azogue,

el vacío que nos deja el firmamento.

¿A quién juzgo en este camino de ventisca y atroces aleteos?

¿A quién debo esta cruz incrustada, la secuela de deshechos?

De pronto me doy cuenta que nos cerca el espejismo y que la salida

es otro duelo a este magma de desigualdades. (No hay parábola

que nos salve de la oscuridad ni de este desvelo consuetudinario.)

.

Del libro: ‘Primavera de arcilla’

©André Cruchaga


No hay comentarios: