jueves, 11 de febrero de 2021

PORTA OBERTA│ PUERTA ABIERTA

 

Imagen Pinterest




PORTA OBERTA

 

 

El badall obri el cel de les libèl•lules. Els escrits de la llum

en la pell. Els aleteigs de la retòrica del cràter deseixit.

En les mans agonitzen tots els hivernacles, la fel llançada als rius,

la nit que s’obri davant de la paüra de tants comensals anònims.

(En la avantsala dels ritus del subconscient, l’antiguitat

domesticada de la vigília, clava els seus dards d’afilat aleteig.)

Ja he transitat tot l’altar de les palpebres, —aqueixa delícia d’afonar-me

en la laboriositat del llot; per sort, el botxí mai no sap

que hi ha epifanies més enllà dels cartílags de les voravies.

Al voltant del fred del meu cos, l’erecció sola dels jocs

de l’escriptura i l’ombra de gestos que delaten la crema de tinta

del solc tot just recognoscible en la foscor.

Un envermelleix davant de la llinda dels peus de la porta oberta i pensa

Al bassal de les paraules adherides a l’ imant dels somnis.

Escape de les fotografies extremas que m’obliguen a veure fantasmes.

Després escampe les cendres en el plec del llit dels cristalls:

A la fi només queda de genolls el foc de l’espill damunt de la pedra.

San Francisco, California, 2013

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

 

PUERTA ABIERTA

 

 

El resquicio abre el cielo de las libélulas. Los escritos de la luz

en la piel. Los aletazos de la retórica del cráter desasido.

En las manos agonizan todos los invernaderos, la hiel lanzada a los ríos,

la noche que se abre frente al pavor de tantos comensales anónimos.

(En la antesala de los ritos del subconsciente, la antigüedad

domesticada de la vigilia, clava sus dardos de afilado aleteo.)

Ya he transitado todo el altar de los párpados, —esa delicia de hundirme

en la laboriosidad del cieno; por suerte, el verdugo no sabe jamás

que existen epifanías más allá de los cartílagos de las aceras.

Alrededor del frío de mi cuerpo, la erección sola de los juegos

de la escritura y la sombra de gestos que delatan la quema de tinta

del surco apenas reconocible en la oscuridad.

Uno se sonroja frente al dintel de los pies de la puerta abierta y piensa

en el charco de las palabras adheridas al imán de los sueños.

Escapo de las fotografías extremas que me obligan a ver fantasmas.

Luego esparzo las cenizas en el doblez del lecho de los cristales:

Al final solo queda de rodillas el fuego del espejo sobre la piedra.

San Francisco, California, 2013

.

Del libro: ‘Primavera de arcilla’

©André Cruchaga