lunes, 24 de junio de 2013

SOBRIETAT

Imagen cogida de: 
aficionarte-versionoriginal.blogspot.com




SOBRIETAT


Per a l'Andrei Langa


Damunt de la fulla verda del temps, s’escola el rou. Salta sobre els ulls
l’horitzó i aqueix cordatge de finestres a través de l’ala.
En el riu de l’eternitat, treballen sense atur els somnis, cadascú
desperta dels seus fonaments l’entranya,
els marbres de la boira que sovint es porten en els muscles.
Hi ha plenitud en l’art de tèixer les xarxes del calendari? —La llum, sense dubte,
es cenyeix als arrels de la setmana que juguen als confins.
(Aleteja la brisa com un colibrí enmig de la tendresa, com l’eco
detés en les ombres del camí.)

—mai la claredat ha tingut data de caducitat. En el tamborinet de la vesprada,
l’alambí i el seu ferment d’hores, els molls profunds del rellotge,
el silenci de trens en les terrasses.
(La memòria mai no seboleix el caragol dels segons, ni hi ha defuncions
en la roca de l’alba: en l’alé del poema la quietesa inapel•lable.)

Després del balboteig i el somnambulisme, aprenguí a llegir el manuscrit
de l’onatge amb totes les ulleres del meu analfabetisme…

“Sobrietat” [‘Sobriedad’] d’André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó





SOBRIEDAD


A Andrei Langa


Sobre la hoja verde del tiempo, fluye el rocío. Salta sobre los ojos
el horizonte y ese cordaje de ventanas a través del ala.
En el río de la eternidad, trabajan sin descanso los sueños, cada quien
despierta de sus cimientos la entraña,
los mármoles de la niebla que a menudo se llevan en los hombros.
¿Hay plenitud en el arte de tejer las redes del calendario? —La luz, sin duda,
se ciñe a las raíces de la semana que juegan a los confines.
(Aletea la brisa como un colibrí en medio de la ternura, como el eco
detenido en las sombras del camino.)

—Nunca la claridad ha tenido fecha de caducidad. En el taburete de la tarde,
el alambique y su fermento de horas, los muelles profundos del reloj,
el silencio de trenes en las azoteas.
(La memoria nunca sepulta el caracol de los segundos, ni hay defunciones
en la roca del alba: en el aliento del poema la quietud inapelable.)

Después del balbuceo y el sonambulismo, aprendí a leer el manuscrito
del oleaje con todas las ojeras de mi analfabetismo…

Barataria, 15.VI.2013