domingo, 27 de diciembre de 2020

RES NO RESTA A FER│ NADA QUEDA POR HACER

 

Imagen Pinterest



RES NO RESTA A FER

 

 

Sota la sang les miquetes grises de les setmanes, el tren de núvols

frescos com un reverber de fullaraca.

De tota la tempesta, la sal del firmament i la seua boca cosida.

Pres en una finestra de distàncies, els ulls descolorits

del vent i una túnica de cascos, ecos, diguem-ne d’un fèretre.

En la polleguera de la porta i les seues enclaves,

ulls i parets tolits per la pols, roba d’ocell endolat.

Res no resta a fer, enmig d’una camisa de crits:

un solc de ferides pesa com una pedra.

Un paraigües de sanglots s’ancora en el somni, aqueix drap sord

gastat en el davantal del paviment, en la fossa que aflora.

L’espera mai no deixà de ser un rodet d’agulles de cap.

Mai un anell, sinó un guacal per a morir a pauses.

Un tatuatge ombrívol gravat en les misèries del fred. Un desert.

Potser un mural d’absurdes masturbacions, un trenc d’alba

de blues colpejant lentament l’ànima, gairebé com a tortura.

Res a fer ja, llevat de tancar les ales de portes i finestres.

.

. Poema de l’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

 

 

 

NADA QUEDA POR HACER

 

 

Bajo la sangre los añicos grises de las semanas, el tren de nubes

frías como un reverbero de hojarasca.

De toda la tormenta, la sal del firmamento y su boca cosida.

Preso en una ventana de distancias, los ojos descoloridos

del viento y una túnica de cascos, ecos, digamos de un féretro.

En el quicio de la puerta y sus mochetas,

ojos y paredes tullidas por el polvo, ropa de pájaro enlutado.

Nada queda por hacer, en medio de una camisa de gritos:

un surco de heridas, pesa como una piedra.

Un paraguas de sollozos se ancla en el sueño, ese trapo sordo

gastado en el delantal del pavimento, en la fosa que aflora.

La espera nunca dejó de ser un yagual de alfileres.

Nunca una sortija, sino un guacal para morir a pausas.

Un tatuaje sombrío grabado en las miserias del frío. Un desierto.

Quizás un mural de absurdas masturbaciones, un amanecer

de blues golpeando lentamente el alma, casi como tortura.

Nada por hacer ya, salvo cerrar las alas de puertas y ventanas.

.

Del libro: “Invención de la espera”, 2020

©André Cruchaga


No hay comentarios: