FISSURES
EN EL PARPELLEIG
I què dir d’aquestes teranyines indemnes al voltant de
la porta,
insomnes esquerdes en el somni, vius desvaris de murs
que colpegen els ulls, ací on una ràfega de febre esmicola la finestra de l’avenir.
Sobre la gespa regnen les agulles del desvari.
Giren les asfíxies com la perversitat del purgatori.
A l’ull cec tot és inconclús: la pell gelada mossega,
sense més,
Les illades vidrioses de la gebrada.
Hi ha ombres. Només ombres de trens en el cel. Parracs
d’aire, i rails foscos de sang al coll.
En les sabates ja s’allunyen les respostes i la roba
del vent.
Ja ha sigut arrancada la veu i aquest costum
d’esperar-te.
Ja s’ha romput l’esperança i només queda un esglaó
d’ossos
com un mocador de marcida escuma i salmorra.
Al no-res, un abisme de fullaraca damunt de la lengua.
Cap a aquesta vida, l’esbarzer davall de les fissures
del palpebreig.
.
. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE
BESSÓ
FISURAS
EN EL PARPADEO
Y qué decir de estas telarañas indemnes alrededor de
la puerta,
insomnes grietas en el sueño, vivos desvaríos de muros
que golpean los ojos, ahí donde una ráfaga de fiebre
hace
añicos la ventana del futuro.
Sobre el césped reinan las agujas del desvarío.
Giran las asfixias como la perversidad del purgatorio.
En el ojo ciego todo es inconcluso: la piel helada
muerde, sin más,
los ijares vidriosos de la escarcha.
Hay sombras. Solo sombras de trenes en el cielo.
Andrajos
de aire, y rieles oscuros de sangre en el cuello.
En los zapatos ya se alejan las respuestas y la ropa
del viento.
Ya ha sido arrancada la voz y esta costumbre de
esperarte.
Ya se ha roto la esperanza y solo queda un peldaño de
huesos
como un pañuelo de ajada espuma y salmuera.
En la nada, un abismo de hojarasca sobre la lengua.
Hacia esta vida, la zarza debajo de las fisuras del
parpadeo.
.
Del libro: “Invención de la espera”, 2020
©André Cruchaga
No hay comentarios:
Publicar un comentario