jueves, 17 de diciembre de 2020

SINUOSITATAT DEL BATEC│ SINUOSIDAD DEL PÁLPITO

 

Imagen Pinterest



SINUOSITATAT DEL BATEC

 

 

Algú enfolleix en aquesta cadira d’ossos i boira,

com si fóra un abric de pedra.

Al llarg dels anys un escolta molls al pit i trens

que salpen des de la sang.

Sovint passa que els pensaments es gangrenen

o prostitueixen al voltant de tants ungüents,

com aquella ombra de pluja remota que bota en les voreres

dels monts de pietat, en la llum enfonsada d’algun antre.

I mai no s’esvaeix per molt que obstruesca el pols

de la gola. O arremeta la set amb dits foscos.

De vegades, només la idea de renunciar conforta.

De vegades, també, se’ns acosta un xàfec de ganivets,

un fil desplomat de llunyanies

un escapulari fet d’ improvisats ocells.

L’espera en si mateixa és una costella erta de dates i agonies.

Ho veig en el somni circular del so de les hores.

En aquest sisme de ficcions maduren els enderrocs i els morts,

i les macadures de la sinuositat dels cresols.

En la distància envelleixen les ferides o es prolonguen les sabates.

.

.

 

SINUOSIDAD DEL PÁLPITO

 

 

Alguien enloquece en esta silla de huesos y niebla,

igual si fuese un abrigo de piedra.

A lo largo de los años uno escucha muelles en el pecho y trenes

que zarpan desde la sangre.

Pasa a menudo que los pensamientos se engangrenan

o prostituyen alrededor de tantos ungüentos,

como aquella sombra de lluvia remota que brinca en las aceras

de los montepíos, en la luz hundida de algún antro.

Y nunca se desvanece por más que obstruya el pulso

de la garganta. O arremeta la sed con dedos oscuros.

A veces, solo la idea de renunciar conforta.

A veces, también, se nos arrima un aguacero de cuchillos,

un hilo desplomado de lejanías

un escapulario hecho de improvisados pájaros.

La espera en sí misma es una costilla yerta de fechas y agonías.

Lo veo en el sueño circular del sonido de las horas.

En este sismo de ficciones, maduran los escombros y los muertos,

y los magullones de la sinuosidad de los candiles.

En la distancia envejecen las heridas o se prolongan los zapatos.

.

Del libro: “Invención de la espera”, 2020

©André Cruchaga


No hay comentarios: