sábado, 15 de mayo de 2021

ARTEFACTES DEL SEDIMENT│ ARTILUGIOS DEL SEDIMENTO

 

Imagen FB de Pere Bessó



ARTEFACTES DEL SEDIMENT

 

 

Jo ací entre aguaits abominables, urpades i dentades seques.

Al voltant un joc de paisatge agonitzant, el país decapitat

que se’ns va lentament de les mans i de l’ànima.

Una volta d’ardors apunyala la llengua, aquesta terra on creixen

cementiris clandestins i es viu en un abís perpetu.

La pau sempre ha estat una melodia de resquills, modelada

amb irrealitats i gèlides aigües, d’ocells tallats en morgues,

prohibits horitzons com una agulla de cap de vinagre que punxa a la boca.

A estones trafiquem amb la por i l’angoixa, amb les aigües

de l’infern, i la proclama de perversos batecs.

Me l’imagine impossible i buit, obstinat en el seu fecund deteriorament,

entre embolcalls i rituals i sulfúriques masses de tenebrós abisme.

En el parpelleig dels somnis el pensament alienat i els seus artefactes

sedimentats en la pedrera dels automatismes més perversos.

Amb tot, em quede a la falda de la teua campana, amb la palma de la mà

al teu sexe, sense més itinerari que aquest frec de llengües,

mentre plou en tots els racons l’espelma del lliri de la flama.

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

ARTILUGIOS DEL SEDIMENTO

 

 

Yo aquí entre acechos abominables, zarpazos y dentelladas secas.

Alrededor un juego de paisaje agonizante, el país decapitado

que se nos va lentamente de las manos y del alma.

Una bóveda de ardores acuchilla la lengua, esta tierra donde crecen

cementerios clandestinos y se vive en un abismo perpetuo.

La paz siempre ha sido una melodía de esquirlas, modelada

con irrealidades y gélidas aguas, de pájaros tallados en morgues,

prohibidos horizontes como un alfiler de vinagre que punza en la boca.

A ratos traficamos con el miedo y la angustia, con las aguas

del infierno, y la proclama de perversos latidos.

Me lo imagino imposible y vacío, obstinado en su fecundo deterioro,

entre envolturas y rituales y sulfúricas masas de tenebroso abismo.

En el parpadeo de los sueños el pensamiento alienado y sus artilugios

sedimentados en la cantera de los automatismos más perversos.

Con todo me quedo en el regazo de tu campana, con la palma de la mano

sobre tu sexo, sin más itinerario que este roce de lenguas

mientras llueve en todos los rincones, la espelma del lirio de la flama.

.

Del libro: ‘Fuego de llaves invisibles’, 2021

©André Cruchaga


No hay comentarios: