jueves, 20 de septiembre de 2018

PASSATGER IMMÒBIL

Imagen FB de Pere Bessó





PASSATGER IMMÒBIL




Em sobreviuen els trens grocs de la brasa i el llum rovellat de la finestra, la gespa inacabable de la boira i aquella taula de l’espera quan entra la nit. (Així m’adone que passen els ocells per l’estació de fam dels meus ulls.)

De vegades és laberint la trinxera roja de les ovelles. Cada vegada que dorm creixen els vells crits de la cendra. L’hivern verd entre reflectors o aquestes ganes de no envellir davant d’un somriure. En la foscor cavalca la molsa sense cap armistici.

Lladruguen els gossos com el silenci verge del cel: si hi ha cap alteritat és la del mussol fondejat enmig de la negror.

No hi ha temps futur per als meus trens de fusta, ni peixos dolços amb el sabor del foc, ni aigües que renten l’oblit. Ací des de sempre mosseguen els mals de cap i aquest rastre, de vegades ronc de les teues cuixes. I aquests turons de cadàver baixant a la meua boca.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




PASAJERO INMÓVIL




Me sobreviven los trenes amarillos de la brasa y la lámpara oxidada de la ventana, el césped inacabable de la niebla y aquella mesa de la espera cuando entra la noche. (Así me doy cuenta que pasan los pájaros sobre la estación de hambre de mis ojos.)

A veces es laberinto la trinchera roja de las ovejas. Cada vez que duermo crecen los viejos gritos de la ceniza. El invierno verde entre reflectores o estas ganas de no envejecer frente a una sonrisa. En lo oscuro cabalga el musgo sin ningún armisticio.

Aúllan los perros como el silencio virgen del cielo: si hay alguna otredad es la del búho fondeado en medio de la negrura.

No hay tiempo futuro para mis trenes de madera, ni peces dulces con el sabor del fuego, ni aguas que aclaren el olvido. Aquí desde siempre muerden los dolores de cabeza y ese rastro, a veces ronco de tus muslos. Y esas colinas de cadáver bajando a mi boca.

Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018
©André Cruchaga

No hay comentarios: