lunes, 17 de septiembre de 2018

DEIXATAMENT

Imagen FB de Pere Bessó





DEIXATAMENT




Sempre ens toca caminar damunt d’andanes efímeres,
potser per a reinventar-nos o acostar-nos cada dia a la providència.
Sempre anem buscant la saba del rosegó, sols,
en aquesta amnèsia de perennitat indesxifrable, simbolitzada
pel presagi de la foguera solar de les criptes.
De vegades acudim a les lluernes de l’esfinx, enmig de ventúries.
A contrallum dels esquinçalls de les flassades, les pulsions de l’ànima
com una ràfega de violes noctàmbules. (Mentre trenca l’alba,
dorm en el ràfec que propicia el fem.)
Després de tot, comence a obrir els ulls de l’ombra confident.
Cave en la plaga de la fossa el salobre del no-res,
els devetlats epitafis del buf i els forats de la esperança.
En aquesta terra, terra cega, són quadrats els ocells;
les paraules, crestes de la sang, espines sostingudes a la boca.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ





DESLEIMIENTO




Siempre nos toca caminar sobre andenes efímeros,
quizás para reinventarnos o arrimarnos cada día a la providencia.
Siempre andamos buscando la savia del mendrugo, solos,
en esta amnesia de perennidad indescifrable, simbolizada
por el presagio de la fogata solar de las criptas.
A veces acudimos a los tragaluces de la esfinge, entre ventarrones.
Al trasluz de los jirones de las cobijas, las pulsiones del alma
como una ráfaga de noctámbulos alhelíes. (Mientras amanece,
duermo en el alero que propicia el estiércol.)

Después de todo, empiezo a abrir los ojos de la sombra confidente.
Cavo en la llaga de la fosa lo salobre de la nada,
los develados epitafios del soplo y los agujeros de la esperanza.
En esta tierra, tierra ciega, son cuadrados los pájaros;
las palabras, crestas de la sangre, espinas sostenidas en la boca.

Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018
©André Cruchaga

No hay comentarios: