CONVULSIÓ

Imagen FB de Pere Bessó

CONVULSIÓ

Cànter líquid sobre les primeres pulsions del dia. L’ocell de l’ull captaire en la boirina convulsa dels sostres deslligats del buit. Què recorde? —Potser, els paraigües impetuosos entre els braços i els sorolls del temps al tòrax. Dorms? —En la carn els tatuatges d’aquella llum que esborra l’alé. (En cada espill pertorbat, els vaixells i la roba arrugada del murmuri. Ja no hi ha carrers quan la nit torna, ni finestres del costat de les costelles: deixem de ser tren. Ja no existim.)

Però ningú no esborrarà el nascut. Així resta escrit, per cert, en la dringadissa dels hospicis, o en el granit de l’imminent.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

CONVULSIÓN

Cántaro líquido sobre las primeras pulsiones del día. El pájaro del ojo mendiga en la neblina convulsa de los techos desasidos del vacío. ¿Qué recuerdo? —Acaso, los paraguas impetuosos entre los brazos y los ruidos del tiempo en el tórax. ¿Duermes? —En la carne los tatuajes de aquella luz que borra el aliento. (En cada espejo perturbado, los barcos y la ropa arrugada del murmullo. Ya no hay calles cuando la noche regresa, ni ventanas del lado de las costillas: dejamos de ser tren. Ya no existimos.)

Pero nadie borrara lo nacido. Así está escrito, por cierto, en el tintineo de los hospicios, o en el granito de lo inminente.

Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018

©André Cruchaga