domingo, 21 de marzo de 2021

JA SABEM D’ESTRÈPITS I MORTALLES│ YA SABEMOS DE ESTRÉPITOS Y MORTAJAS

 

Imagen Pinterest



JA SABEM D’ESTRÈPITS I MORTALLES

  

 

No només dorm jo ací,

sinó també la sèrie sencera d’éssers

que em precediren.

Nichita Stănescu

 

  

Ja sabem dels esclats del foc a l’hora del dejuni secular.

En cada vena terrestre de les nostres frustracions, la curta vida

penjada de pals, estrèpits de pianos com esquerps tentacles

de relíquies ennegrides als braços.

En realitat ningú no dorm en un escalfallits de vímet fet amb penúria,

ennegrit pel tile de llenya congregada en la nostàlgia.

Abans també ens acompanyà un grapat de focs inadvertits,

un galló de polsos amb gust de terra, una eloquència d’enderrocs.

Tot és com un riu de llum inestroncable, de llum humana i profètica.

Tot es concentra en el monstre de les mossegades, en caminar

amb boques malmeses davant d’espills trencadissos,

en el dur treball de retallar la rosada que jau en arrels subterrànies.

En acabant parlem dels pretèrits triturats en l’alè:

l’aprenentatge no canvia quan es tracta de triturar vísceres

i veure el corc de molsa que creix en les temples.

Tan a prop de les flassades el vent bufa amb el seu beuratge de mortalles.

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

 

YA SABEMOS DE ESTRÉPITOS Y MORTAJAS

  

 

No solo yo duermo aquí,

sino también la serie entera de seres

que me precedieron.

Nichita Stănescu

 

  

Ya sabemos de los estallidos del fuego a la hora del ayuno secular.

En cada vena terrestre de nuestras frustraciones, la corta vida

colgada de mástiles, estrépitos de pianos como adustos tentáculos

de reliquias ennegrecidas en los brazos.

En realidad nadie duerme en una tombilla de mimbre hecha con penuria,

ennegrecida por el tile de leña congregada en la nostalgia.

Antes también nos acompañó un puñado de fuegos inadvertidos,

un gajo de pulsos con sabor a tierra, una elocuencia de escombros.

Todo es como un río de luz irrestañable, de luz humana y profética.

Todo se concentra en el monstruo de las mordidas, en caminar

con bocas maltrechas frente a espejos quebradizos,

en el duro trabajo de cercenar el rocío que yace en raíces subterráneas.

Luego hablamos de los pretéritos triturados en el aliento:

el aprendizaje no cambia cuando se trata de triturar vísceras

y ver la carcoma de musgo que arrecia en las sienes.

Tan cerca de las cobijas el viento sopla con su brebaje de mortajas.

.

Del libro: Fuego de llaves invisibles, 2021

©André Cruchaga


No hay comentarios: