lunes, 19 de febrero de 2018

TEMPS D’AFONIES

Imagen cogida del FB de Pere Bessó






TEMPS D’AFONIES




És temps de navegar per zones en declivi, i no pas, justament,
a través de la planícia horitzontal de les mans,
impregnada de respiracions condensades.

Veiem l’esdevenir de l’aire, aturat
en la transpiració de borinots,
—astors a l’aguait
del següent dia per a embriagar-se de cendra.
A això sumem el magma diari dels cadàvers,
soterrats o a la intempèrie,
alienats per tanta fullaraca.
El fullatge és sinistre a la llum de cada transeünt:
la intuició s’ha fet necessària per a transpirar
aquesta capella ardent
d’històries primmiradament estranyes
L’alé s’ofega davant d’un trenc d’alba boirós,
sense més lucidesa que el vell discurs del sutge.

(Amb tot aquest contuberni, conspiracions i transaccions,
no podem, l’un a l’altre,
trobar la nostra pròpia habitació:
no només és l’arna que fa permeable l’ala,
és que la tortura ens ve de totes les direccions,
arrasa amb l’ànima,
penetra irremeiablement en el cos,
té plenes facultats per a sucumbir en el nostre territori;
i així, amb sobresalts,
he de pensar en la mansió de la teua claredat impredictible;
somriure-li, per altre costat, al paisatge desbocat,
a la música que brolla del teu cos,
precipitar-me en el desvari de l’esperma.)

No hi ha ciutat que escape a aquest flagell.
—Lliurem l’ombra
del paviment i la cruïlla, mor l’oïda i l’olfacte.

L’esdevenir ens assetja amb fam obstinada:
espectres que mosseguen esperit i raó,
—la paraula té rostre d’ombra successiva i gemec,
incerteses semblants a l’infinit de la nit,
a l’angoixa del desamor que habita al món.

Aquesta afonia,
és part dels penya-segats que ens aventa la nit
amb els seus perfils de bogeria.

(Potser un dia ja no caldrà un encenser
darrere de la porta,
ni caldrà invocar ànimes pures;
la set suposa sons nous
que giren en l’imaginari de la gola;
en aquesta tendresa desconeguda del teu melic,
el meu taló d’Aquil·les al tacte,
vidència d’una altra finestra en la bifurcació del camí.
L’alé és estrany quan te’m véns en marors,
quan som fuetejats,
no pas per la violència que vivim tots els dies,
sinó pel deliri de la ciència de l’orgasme.)

Mai la democràcia no tingué un preu tan alt:
paguem els centímetres de llibertat que tenim,
amb aquest abandó quotidià del soterrani
ombrívol i l’embut de la nit en els ecos.
En cada penúria, l’ombra del tedi,
el pati trencat dels sentits,
el somni a punt de parir nous objectes,
nous exteriors
per a aquest abisme,
on és costum purificar els esquelets
o convertir-los en simples estadístiques per als anuaris…

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




TIEMPO DE AFONÍAS




Es tiempo de navegar por zonas en declive, y no, precisamente,
a través de la planicie horizontal de las manos,
impregnada de respiraciones condensadas.


Vemos el acontecer del aire, detenido
en la transpiración de moscardones,
—azores a la espera
del siguiente día para embriagarse de ceniza.
A ello sumamos el magma diario de los cadáveres,
Soterrados o en la intemperie,
enajenados por tanta hojarasca.
El follaje es siniestro a la luz de cada transeúnte:
la intuición se ha hecho necesaria para transpirar
esta capilla ardiente
de historias meticulosamente extrañas
El aliento se ahoga ante un amanecer de niebla,
sin más lucidez que el viejo discurso del hollín.

(Con todo este contubernio, conspiraciones y transacciones,
no podemos, el uno al otro,
encontrar nuestra propia habitación:
no sólo es la polilla que permea el ala,
es que la tortura nos viene de todas direcciones,
arrasa con el alma,
penetra irremediablemente en el cuerpo,
tiene plenas facultades para sucumbir en nuestro territorio;
y así, con sobresaltos,
debo pensar en la mansión de tu claridad impredecible;
sonreírle, por otro lado, al paisaje desbocado,
a la música que brota de tu cuerpo,
precipitarme en el desvarío de la esperma.)

No hay ciudad que escape a este flagelo.
—Libramos la sombra
del pavimento y la encrucijada, muere el oído y el olfato.

El devenir nos asedia con hambre obstinada:
espectros que muerden espíritu y razón,
—la palabra tiene rostro de sombra sucesiva y gemido,
incertidumbres parecidas al infinito de la noche,
a la angustia del desamor que habita al mundo.

Esta afonía,
es parte de los acantilados que nos avienta la noche
con sus perfiles de locura.

(Un día quizá ya no sea necesario un incensario
detrás de la puerta,
ni haya que invocar almas puras;
la sed supone sonidos nuevos
que giren en el imaginario de la garganta;
en esa ternura desconocida de tu ombligo,
mi talón de Aquiles al tacto,
videncia de otra ventana en la bifurcación del camino.
El aliento es extraño cuando te me vienes en marejadas,
cuando somos azotados,
ya no por la violencia que vivimos todos los días,
sino por el delirio de la ciencia del orgasmo.)

Jamás la democracia tuvo un precio tan alto:
pagamos los centímetros de libertad que tenemos,
con ese abandono cotidiano del sótano
sombrío y el embudo de la noche en los ecos.
En cada penuria, la sombra del hastío,
el patio roto de los sentidos,
el sueño a punto de parir nuevos objetos,
nuevos exteriores
para este abismo,
donde es costumbre purificar los esqueletos
o convertirlos en simples estadísticas para los anuarios…

Barataria, 2012
Del libro “EN ALGÚN LUGAR INEXISTENTE”, 2011-12 (inédito).
© André Cruchaga

No hay comentarios: