martes, 5 de enero de 2021

CONTRAPARTIDA│ CONTRAPARTIDA

 

Imagen Pinterest



CONTRAPARTIDA

 

 

Ja en el tebi rellotge, tímid en la febre de les aixelles i oxidats

els peixos de l’ànsia, aquesta mena de nuesa intacta.

Unes monedes cauen a l’asfalt com gossos moribunds,

Un estany d’espines mossega el sanglot, les venes fredes de l’udol,

una tempesta fugitiva a la gola.

Sempre ací el tamboret prolongat del silenci.

La vida és aquest sempre sil•labari d’escalfreds i rebel•lions:

de vegades, sense saber-ho, un li dóna cabuda a les pors, als sorolls

i a aquests carrers torturats per un sens fi de veus,

a l’humitat moradenca de la respiració, a una navalla

d’ebrietats fins que l’asfíxia carbonitza les palpitacions.

Barata res rovella el tatuatge dels dies grisos.

Barata res, ací, la batuda del sutge en les temples.

Barata res envelleix el cor dins de la cicatriu

de quatre parets: només veig el buit sord d’una finestra,

d’una porta que resisteix la derrota i la calamarsa.

Barata res aquests peus sense sabates cansats de la pluja.

Barata res esperar en una agulla uns braços oberts.

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

 

 

 

CONTRAPARTIDA

 

 

Ya en el tibio reloj, tímido en la fiebre de las axilas y oxidados

los peces del ansia, esta suerte de desnudez intacta.

Unas monedas caen en el asfalto como perros moribundos,

un lago de espinas muerde el sollozo, las venas frías del aullido,

una tormenta fugitiva en la garganta.

Siempre aquí el taburete prolongado del silencio.

La vida es ese siempre silabario de escalofríos y rebeliones:

a veces, sin saberlo, uno le da cabida a los miedos, a los ruidos

y a estas calles torturadas por sinnúmero de voces,

a la humedad amoratada de la respiración, a una navaja

de ebriedades hasta que la asfixia carboniza las palpitaciones.

A cambio de nada enmohece el tatuaje de los días grises.

A cambio de nada, aquí, el golpeteo del hollín en las sienes.

A cambio de nada envejece el corazón dentro de la cicatriz

de cuatro paredes: solo veo el hueco sordo de una ventana,

de una puerta que resiste a la derrota y al granizo.

A cambio de nada estos pies sin zapatos cansados de la lluvia.

A cambio de nada esperar en una aguja unos brazos abiertos.

.

Del libro: “Invención de la espera”, 2020

©André Cruchaga


No hay comentarios: