martes, 17 de agosto de 2021

CONFÍ DEL SOBRESALT │ CONFÍN DEL SOBRESALTO

 

Imagen Pinterest



CONFÍ DEL SOBRESALT

 

 

La noche, la noche, de nuevo la noche

Ahora quisiera ser un junco de los lagos

Ahmet Hashim

 

 

Després del confí del sobresalt de la nit, l’escriptura del somni registra la seua nuesa fatal: un grapat d’escalfreds s’obri en la humitat inútil del camí, en la brasa d’un aigual de fonògrafs, o en aquestes velles ulleres d’un calendari abominable. Tot discorre com un animal entre la malesa, un laberint de pesta en l’escriptura, sense correccions per a obstruir la gola, o el tile de la inclemència que s’endinsa en la memòria. De vegades veces és esquerp el tros de música que se sent en les venes després de discórrer el Gòlgota de sang. Veig passar la nit, mentre faig inventari en la meua gàbia: en aquest punt, admet la pèrdua de la tempesta i el seu alè de jute.

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

CONFÍN DEL SOBRESALTO

 

 

La noche, la noche, de nuevo la noche

Ahora quisiera ser un junco de los lagos

Ahmet Hashim

 

 

Tras el confín del sobresalto de la noche, la escritura del sueño registra su desnudez fatal: un puñado de escalofríos se abre en la humedad inútil del camino, en la brasa de un aguacero de fonógrafos, o en esas viejas ojeras de un calendario abominable. Todo discurre como un animal entre la maleza, un laberinto de peste en la escritura, sin correcciones para obstruir la garganta, o el tile de la inclemencia que se adentra en la memoria. A veces es huraño el pedazo de música que se oye en las venas tras discurrir el Gólgota de sangre. Veo pasar la noche mientras hago inventario en mi jaula: en este punto, admito el extravío de la tormenta y su aliento de yute.

.

De ‘Camino disperso’, 2021

©André Cruchaga


lunes, 16 de agosto de 2021

CONDEMNACIÓ DEL VERTIGEN │ CONDENACIÓN DEL VÉRTIGO

 

Imagen FB de Pere Beessó



CONDEMNACIÓ DEL VERTIGEN

 

 

Te condenan al vértigo, te condenan al Gólgota

a la cólera de tu corazón raído

al incendio de tu adolescencia

que no acabas de entender.

Elena Cabrejas

 

 

Com desfer-se del foc que propicia el vertigen al costat d’una flassada de pell enmig de la pluja, o minvar l’éter que destil•la el pit damunt d’un un embarcador de pedra: a estones és només el fals torrent de la còpula en un Gòlgota de terra marcida. Un va en un tren desgastat de cementeris i rostres amb aquest onatge de memòria que donen els rampells mentre es desfà el nus de rajola d’un país que no escapa d’un pouet de pols ni del tragí d’aigües violentes del crim. Tot culmina en una llunyania irreconeixible, una foscor de balcons tancats, una pastoral de llàgrimes on fa mal la història amb els seus ossos trencats.

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

CONDENACIÓN DEL VÉRTIGO

 

 

Te condenan al vértigo, te condenan al Gólgota

a la cólera de tu corazón raído

al incendio de tu adolescencia

que no acabas de entender.

Elena Cabrejas

 

 

Cómo deshacerse del fuego que propicia el vértigo junto a una cobija de piel en medio de la lluvia, o menguar el éter que destila el pecho sobre un embarcadero de piedra: a ratos es solo el falso torrente de la cópula en un Gólgota de tierra marchita. Uno va en un tren raído de cementerios y rostros con ese oleaje de memoria que dan los arrebatos mientras se deshace el nudo de tile de un país que no escapa de un pocillo de polvo ni del trajín de aguas violentas del crimen. Todo culmina en una lejanía irreconocible, una oscuridad de balcones cerrados, una pastoral de lágrimas donde duele la historia con sus huesos rotos.

.

De ‘Camino disperso’, 2021

©André Cruchaga




SEMPRE AIXÍ EL DESASSOSSEC │ SIEMPRE ASÍ EL DESASOSIEGO

© Obra pictórica de Willem de Kooning


SEMPRE AIXÍ EL DESASSOSSEC

 

 

somos la apuesta que nunca arriesgamos,

la alegría a que no nos atrevimos

y el llanto, el miedo, el miedo siempre…

Francisca Aguirre

 

 

Sempre fou així per més que neguem els forats de l’ànima: ens resistim a l’alba i acabàrem en el parrac de la nit. On hi havia portes i finestres d’alegria entrà galopant la por i les seues andròmines; enmig d’insomnis i malsons, la bena de sal xiuxiuejant als ulls, la certitud del fum que ens tancava el camí. Per no dir res cresquérem en el desballestament del silenci i les seues frontisses de rovell i la seua trona amortallada. Potser ja no importe cap instant, ni tan sols un dia, quan fa mal el paladar i els batecs sagnen sencers damunt de la terra. D’ara endavant, només la llenya de la teua absència i la flor subterrània de la desafecció.

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

SIEMPRE ASÍ EL DESASOSIEGO

 

 

somos la apuesta que nunca arriesgamos,

la alegría a que no nos atrevimos

y el llanto, el miedo, el miedo siempre…

Francisca Aguirre

 

 

Siempre fue así por más que neguemos los agujeros del alma: nos resistimos al alba y terminamos en el harapo de la noche. Donde había puertas y ventanas de alegría entró galopante el miedo y sus tiliches; en medio de insomnios y pesadillas, la venda de sal susurrando a los ojos, la certidumbre del humo que nos cerraba el camino. Para no decir nada crecimos en el desquicio del silencio y sus bisagras de moho y su púlpito amortajado. Tal vez ya no importe ningún instante, ni siquiera un día, cuando duele el paladar y los latidos sangran enteros sobre la tierra. En adelante, solo la leña de tu ausencia y la flor subterránea del desapego.

.

De ‘Camino disperso’, 2021

©André Cruchaga


 

sábado, 14 de agosto de 2021

TERRA REBREGADA │ TIERRA ESTRUJADA

 

Imagen FB de Pere Bessó



TERRA REBREGADA

 

 

Antes, antes de la amargura,

antes de que sorbiéramos

un caudaloso cáliz de indigencias boreales,

antes de que amarraran los perfumes,

que en su reverso el sol guardase el hambre,

¡qué alegres caminábamos!

Elvio Romero

 

 

Sempre foren diferents els ulls davant de l’afany de l’ala dels dies no vençuts al tòrax. Però ara, a la nit, aquella claredat riallera és només un coàgul que ens parla en veu baixa, una boca suprimida en tots els que viu. Una llengua de pols vesteix les parpelles, un espill cec ens desviu, aigua lenta que voreja el temps. Ara som terra rebregada de fulles seques on no arriba l’aire. D’aquell cos, les ombres que avancen al darrer, a l’ombra omplint-se de la nostra ànima. Als teus ulls encara veig aquell bosc que portava el teu riure i la llum com una pluja abstreta de peixos en la intimitat de les teues cuixes.

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

TIERRA ESTRUJADA

 

 

Antes, antes de la amargura,

antes de que sorbiéramos

un caudaloso cáliz de indigencias boreales,

antes de que amarraran los perfumes,

que en su reverso el sol guardase el hambre,

¡qué alegres caminábamos!

Elvio Romero

 

 

Siempre fueron diferentes los ojos frente al afán del ala de los días no vencidos en el tórax. Pero ahora, en la noche, aquella claridad risueña es solo un coágulo que nos habla en voz baja, una boca suprimida en todo los que vive. Una lengua de polvo viste los párpados, un espejo ciego nos desvive, agua lenta que orilla el tiempo. Ahora somos tierra estrujada de hojas secas donde no llega el aire. De aquel cuerpo, las sombras que avanzan a lo postrero, a la sombra llenándose del alma nuestra. En tus ojos veo todavía aquel bosque que llevaba tu risa y la luz como una lluvia ensimismada de peces en la intimidad de tus muslos.

.

De ‘Camino disperso’, 2021

©André Cruchaga