VELLS EMBARCADORS

Imagern cogida del FB de Pere Bessó

VELLS EMBARCADORS

Al mig d’allò de penes clar, algun ocell perdut en el corrent de boira.

Ignore de quant de temps es fa l’escuma, aquesta ja resignació

de la fusta, la ironia de totes les sabates assedegades.

En els filferros del sanglot, enrogeixen de braços els comiats.

Ara, tan sols, puc recordar només el fantasma de certes paraules.

El calendari és sovint una pàgina antipoètica, un nus d’esmussats equilibris, 
un vesper amb les pròpies desgràcies.

Aquests vells embarcadors acabent sent més que els meus insomnis,

més que totes les dècades juntes de l’espessor,

més que les peüngles impossibles dels litorals, i la rigidesa de l’obediència,

més que els cruixits alineats dels tropells i les seues illades encrespades,

més que tots els dies innocents que posseeix el vent.

(Només tracte de sobreviure, per això deixe que circulen les estelles.

Comence dient-li no a l’insòlit. No sé si canvien les monocromies

del temps, aquestes parpelles al voltant de la salmorra, les setmanes ocorregudes

en la pell, els ungüents fixos entre parèntesis.

Entre tant còdol, la barreja de la tos i els records, l’onatge desplomat

del batec, el salat espetec de la saliva entre una boca i una altra.

De vegades és només qüestió de temps per a deixar d’arponar la fusta,

apartar l’escabrós de les finestres, deixar que les pedres hivernen.

Malgrat tot, ningú no em donarà una fogassa per encegar tot aquesta dolor 
que perviu, en els amuntegats ossos de la meua ombra.) Em capbusse…

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

VIEJOS EMBARCADEROS

En medio de lo apenas claro, algún pájaro perdido en la corriente de niebla.

Ignoro de cuánto tiempo está hecha la espuma, ésta ya resignación

de la madera, la ironía de todos los zapatos sedientos.

En las alambradas del sollozo, enrojecen de brazos las despedidas.

Ahora, únicamente, puedo recordar sólo el fantasma de ciertas palabras.

El calendario con frecuencia es una página antipoética, un nudo de romos equilibrios, 

un avispero con las propias desgracias.

Estos viejos embarcaderos acaban por ser más que mis insomnios,

más que todas las décadas juntas del espesor,

más que las pezuñas imposibles de los litorales, y la rigidez de la obediencia,

más que los crujidos alineados de los tropeles y sus encrespados ijares,

más que todos los días inocentes que posee el viento.

(Sólo trato de sobrevivir, para ello dejo que circulen las astillas.

Comienzo por decirle no a lo insólito. No sé si cambian las monocromías

del tiempo, estos párpados alrededor de la salmuera, las semanas ocurridas

en la piel, los ungüentos fijos entre paréntesis.

Entre tanto guijarro, el amasijo de los tos y los recuerdos, el oleaje desplomado

del pálpito, el salado chasquido de la saliva entre una boca y otra.

A veces es sólo cuestión de tiempo para dejar de arponear la madera,

apartar lo escabroso de las ventanas, dejar que las piedras invernen.

Pese a todo, nadie me dará una hogaza para cegar todo este dolor que pervive,

en los amontonados huesos de mi sombra.) Me zambullo…

Barataria, 2016

MOVIMENTS INVERSOS

Imagen cogida del FB de Pere Bessó

MOVIMENTS INVERSOS

La llum segurs que ha de ser la palla en l’ull alié. El cel, la branca escarpada 

de les indolències. A qui fia un els espills esmicolats, a qui revela Mides 

els seus pedrenyals, els rosegadors dels contes de fades?

L’hostilitat no és estranya per a oïdes grolleres.

Sota la penombra amenaçant de les pedres, les fulles calcinades, nusos 

de fogueres mosseguen les ombres de l’arc del cel, totes aqueixes formes

del moviment de l’ocàs, tota la intensitat reviscolada de mitjanit

Sovint els impossibles canvien per a convertir-se en gebrada, caldegen 

els seus embats climàtics, beuen la set del llit fins a escarpar el suburbi.

En els anells arboris dels maniquís, els soterranis profunds del mussol,

i el gris sobri de les parets. I el vulgar que tenen els aleshores.

Hui en dia es pot llogar la sobrietat sense cap timidesa. Se li pot posar

sostre a la tossuderia, llevar-li la molsa a la mala fe dels colps.

Un pot fer que fluesquen els estreps de les cruïlles, els decors 

del trànsit, potser els noms dels bescolls subjugats.

Res no és estrany davant dels cascos de l’atzar. El moviment és el mateix 

malgrat tot: la faula, les tisores, el mur de contenció dels sentits.

Tota rosa en les meues mans acaba rompent el meu olfacte. Què rescate 

del groc dels eclipsis, dels cruixits de la poesia? Potser res. 

Al voltant d’aquest espasme de mirades no passa res en absolut. Cortegen 

els ganivets el seu esmolat alé; aterren els objectes en plena foscor.

Cap excusa no pot justificar els desastres de la memòria, ni embellir

amb escarniments la boca, ni dramatitzar tot l’hostil que posseeix la misèria.

MOVIMIENTOS INVERSOS

La luz de seguro debe ser la paja en el ojo ajeno. El cielo, la rama escarpada 

de las indolencias. ¿A quién fía uno los espejos hechos añicos, a quién Midas revela sus pedernales, los roedores de los cuentos de hadas?

La hostilidad no es extraña para oídos toscos.

Bajo la penumbra amenazante de las piedras, las hojas calcinadas, nudos 

de hogueras muerden las sombras del arco iris, todas esas formas

del movimiento del ocaso, toda la intensidad avivada de medianoche.

A menudo los imposibles cambian para convertirse en escharcha, caldean 

sus embates climáticos, beben la sed del lecho hasta escarpar el suburbio.

En los anillos arbóreos de los maniquíes, los sótanos profundos del búho,

y el gris sobrio de las paredes. Y lo vulgar que tienen los entonces.

Hoy en día se puede alquilar la sobriedad sin ninguna timidez. Se le puede colocar 

techo a la tozudez, quitarle el musgo a la mala fe de los golpes.

Uno puede hacer que fluyan los estribos de las encrucijadas, los decoros 

del tráfico, quizá los nombres de los pescuezos subyugados.

Nada es extraño frente a los cascos del azar. El movimiento es el mismo 

a pesar de todo: la fábula, las tijeras, el muro de contención de los sentidos.

Toda rosa en mis manos acaba por romper mi olfato. ¿Qué rescato del amarillo 

de los eclipses, de los crujidos de la poesía? Quizá nada. 

Sobre este espasmo de miradas no pasa absolutamente nada. Cortejan 

los cuchillos su afilado aliento; aterran los objetos en plena oscuridad.

Ninguna excusa puede justificar los desastres de la memoria, ni embellecer 

con remedos la boca, ni dramatizar todo lo hostil que posee la miseria.

Barataria, 2016

ESCENARI DEL VENT

Imagen cogida de la red

ESCENARI DEL VENT

En els múltiples forats del fullatge, aqueixos manuscrits il·legibles del vent.

Cada boca acosta la seua retòrica en les intempèries enceses.

Al fons, aqueixes agudes gambades de les ombres,

I la seua laboriositat sense límits del temps consumat en la llaurança.

Segons sembla, em toca imaginar la mateixa història amb les vacil·lacions pròpies

del que mamprén el vol quan l’alba resulta favorable.

Tot sap a fugacitat, allà on res no resta dreçat. Allà on la llengua estreny la gola, 

fins a curullar de sobte els ulls, allà on els peus

no arriben a ordir el camí, ni a detindre l’estrèpit.

Passa que sempre un camina errant.

Nada sosté, al capdavall, aquests dies infal·libles de les acaballes.

(Jo ja he optat conscientment per la follia. I em resistesc al culte

de l’eternitat, a l’imperi dels ridículs, als buits florits

dels excusats, i fins i tot a la fe que tremola davant d’una tassa de café negre.

Davant de la imminent nit, em queda el llogaret de les pestanyes i les seues grosses 

ulleres; em queda també com a menester, raonar respecte del borrissol púbic

i el seu adveniment perfecte, i la seua alada pell d’espill. I la seua zona d’auró.

I la seua flor d’hivern clavada en el meu alé.

Tota la ficció val per a un discurs, sense cap insinuació a l’abast.

El que no arrossega o afona el vent, sap simplement a designi.

—Tu, segons sembla, retrinxes les meues temples, fins al punt, —confesse—,

de sentir-me estrany en aquest ebri cos, indòcil i crucial com el teu.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

ESCENARIO DEL VIENTO

En los múltiples agujeros del follaje, esos manuscritos ilegibles del viento.

Cada boca arrima su retórica en las intemperies encendidas.

Al fondo, esas agudas zancadas de las sombras,

y su laboriosidad sin límites del tiempo consumado en la labranza.

Al parecer me toca imaginar la misma historia con los titubeos propios

del que alza vuelo cuando el alba resulta favorable.

Todo sabe a fugacidad, allí donde nada queda erguido. Allí donde la lengua 

aprieta la garganta, hasta colmar de golpe los ojos, allí donde los pies

no alcanzan a urdir el camino, ni a detener el estrépito.

Ocurre que siempre uno anda errante.

Nada sostiene, después de todo, estos días infalibles de postrimerías.

(Yo ya he optado conscientemente por la locura. Y me resisto al culto

de la eternidad, al imperio de los ridículos, a los huecos enmohecidos

de los retretes, e incluso a la fe que tirita frente a una taza de café negro.

Ante la inminente noche, me queda el lugarcito de las pestañas y sus gruesas ojeras; 

me queda también como menester, razonar respecto del vello púbico

y su perfecto adviento, y su alada piel de espejo. Y su zona de arca.

Y su flor de invierno hincada en mi aliento.

Toda la ficción vale para un discurso, sin ninguna insinuación a trasmano.

Lo que no arrastra o hunde el viento, sabe simplemente a designio.

—Vos, al parecer, cercenás mis sienes, hasta el punto, —confieso—,

de sentirme extraño en este ebrio cuerpo, indócil y crucial como el tuyo.)

Barataria, 2016

VERSIÓ DELS MEUS ULLS

Imagen cogida del FB de Pere Bessó

VERSIÓ DELS MEUS ULLS

Trencades les històries, resten nets els larimals: sempre els ulls són intensos 

com un/a vallium en la partitura de les temples.

Tota la bogeria és sorpresa i viceversa. La radiografia gravada en els cristalls,

les imatges aterridores dels escapularis, amputat algun peu,

penjats d’alguna manera els complexos d’ Èdip,

o la llengua en el crucial dels parèntesis, en les possibilitats cegues

de la saliva, o la impotència en creuar els ponts extrems de l’oralitat.

Només m’atinc als homicidis i suïcidis de la consciència, al sublim 

i cec que té la pornografia en determinats cercles.

A vegades no hi ha cap altra eixida més que la de l’oblit, certes innocències

com les tempestes inesperades, certes imatges amb flocadures, semblants

a la castració. Olore els perfums proferits de l’anís.

L’espill atrapa, sense dubte, qualsevol resplendor, —vosté que pateix

d’histèria ho sap, fins i tot coneix el llenguatge fred de la set o les letargies.

Sospite que res no és nou i que visc atrapat en la possibilitat feridora

d’una llàgrima, o enyorant aquella vagina amarrada a la meua boca.

Aquella, potser, alçada en la rosada. Aquella soluble del meu llapis.

Els ulls ofereixen l’única versió dels meus confinaments, el manicomi, 

potser, del meu pit, els abandons i el desordre en què m’ha ficat el temps.

En la fantasia del peix, aquelles ganes de mastegar les heretgies.

Ahir, com ara, la crucifixió en l’interior de la humitat, la música bavejada 

de l’irresistible, l’olor a baf definitiu.

Sóc un altre atrapat en els meus ulls. Sempre em sedueix el darrer vertigen.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

VERSIÓN DE MIS OJOS

Rotas las historias, quedan limpios los lagrimales: siempre los ojos son intensos

 como una vallium en la partitura de las sienes.

Toda la locura es asombro y viceversa. La radiografía grabada en los cristales,

las imágenes aterrorizantes de los escapularios, amputados algún pie,

ahorcados de algún modo los complejos de Edipo,

o la lengua en lo crucial de los paréntesis, en las posibilidades ciegas

de la saliva, o la impotencia al cruzar los puentes extremos de la oralidad.

Sólo me atengo a los homicidios y suicidios de la conciencia, a lo sublime 

y ciego que tiene la pornografía en ciertos círculos.

A veces no hay otra salida más que la del olvido, ciertas inocencias

como las tormentas inesperadas, ciertas imágenes con flecos, parecidas

a la castración. Huelo los perfumes proferidos del anís.

El espejo atrapa, sin duda, cualquier resplandor, —usted que padece

de histeria lo sabe, incluso conoce el lenguaje frío de la sed o los letargos.

Sospecho que nada es nuevo y que vivo atrapado en la posibilidad hiriente

de una lágrima, o añorando aquella vagina amarrada a mi boca.

Aquella, quizás, erguida en el rocío. Aquella soluble de mi lápiz.

Los ojos ofrecen la única versión de mis confinamientos, el manicomio, acaso, 

de mi pecho, los abandonos y el desorden en que me ha metido el tiempo.

En la fantasía del pez, aquellas ganas de masticar las herejías.

Ayer, como ahora, la crucifixión en el interior de la humedad, 

la música babeada de lo irresistible, el olor a vaho definitivo.

Soy otro atrapado en mis ojos. Siempre me seduce el vértigo postrero.

Barataria, 2016