VELLS EMBARCADORS

Imagern cogida del FB de Pere Bessó

VELLS EMBARCADORS

Al mig d’allò de penes clar, algun ocell perdut en el corrent de boira.

Ignore de quant de temps es fa l’escuma, aquesta ja resignació

de la fusta, la ironia de totes les sabates assedegades.

En els filferros del sanglot, enrogeixen de braços els comiats.

Ara, tan sols, puc recordar només el fantasma de certes paraules.

El calendari és sovint una pàgina antipoètica, un nus d’esmussats equilibris, 
un vesper amb les pròpies desgràcies.

Aquests vells embarcadors acabent sent més que els meus insomnis,

més que totes les dècades juntes de l’espessor,

més que les peüngles impossibles dels litorals, i la rigidesa de l’obediència,

més que els cruixits alineats dels tropells i les seues illades encrespades,

més que tots els dies innocents que posseeix el vent.

(Només tracte de sobreviure, per això deixe que circulen les estelles.

Comence dient-li no a l’insòlit. No sé si canvien les monocromies

del temps, aquestes parpelles al voltant de la salmorra, les setmanes ocorregudes

en la pell, els ungüents fixos entre parèntesis.

Entre tant còdol, la barreja de la tos i els records, l’onatge desplomat

del batec, el salat espetec de la saliva entre una boca i una altra.

De vegades és només qüestió de temps per a deixar d’arponar la fusta,

apartar l’escabrós de les finestres, deixar que les pedres hivernen.

Malgrat tot, ningú no em donarà una fogassa per encegar tot aquesta dolor 
que perviu, en els amuntegats ossos de la meua ombra.) Em capbusse…

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

VIEJOS EMBARCADEROS

En medio de lo apenas claro, algún pájaro perdido en la corriente de niebla.

Ignoro de cuánto tiempo está hecha la espuma, ésta ya resignación

de la madera, la ironía de todos los zapatos sedientos.

En las alambradas del sollozo, enrojecen de brazos las despedidas.

Ahora, únicamente, puedo recordar sólo el fantasma de ciertas palabras.

El calendario con frecuencia es una página antipoética, un nudo de romos equilibrios, 

un avispero con las propias desgracias.

Estos viejos embarcaderos acaban por ser más que mis insomnios,

más que todas las décadas juntas del espesor,

más que las pezuñas imposibles de los litorales, y la rigidez de la obediencia,

más que los crujidos alineados de los tropeles y sus encrespados ijares,

más que todos los días inocentes que posee el viento.

(Sólo trato de sobrevivir, para ello dejo que circulen las astillas.

Comienzo por decirle no a lo insólito. No sé si cambian las monocromías

del tiempo, estos párpados alrededor de la salmuera, las semanas ocurridas

en la piel, los ungüentos fijos entre paréntesis.

Entre tanto guijarro, el amasijo de los tos y los recuerdos, el oleaje desplomado

del pálpito, el salado chasquido de la saliva entre una boca y otra.

A veces es sólo cuestión de tiempo para dejar de arponear la madera,

apartar lo escabroso de las ventanas, dejar que las piedras invernen.

Pese a todo, nadie me dará una hogaza para cegar todo este dolor que pervive,

en los amontonados huesos de mi sombra.) Me zambullo…

Barataria, 2016