VERSIÓ DELS MEUS ULLS

Imagen cogida del FB de Pere Bessó

VERSIÓ DELS MEUS ULLS

Trencades les històries, resten nets els larimals: sempre els ulls són intensos 

com un/a vallium en la partitura de les temples.

Tota la bogeria és sorpresa i viceversa. La radiografia gravada en els cristalls,

les imatges aterridores dels escapularis, amputat algun peu,

penjats d’alguna manera els complexos d’ Èdip,

o la llengua en el crucial dels parèntesis, en les possibilitats cegues

de la saliva, o la impotència en creuar els ponts extrems de l’oralitat.

Només m’atinc als homicidis i suïcidis de la consciència, al sublim 

i cec que té la pornografia en determinats cercles.

A vegades no hi ha cap altra eixida més que la de l’oblit, certes innocències

com les tempestes inesperades, certes imatges amb flocadures, semblants

a la castració. Olore els perfums proferits de l’anís.

L’espill atrapa, sense dubte, qualsevol resplendor, —vosté que pateix

d’histèria ho sap, fins i tot coneix el llenguatge fred de la set o les letargies.

Sospite que res no és nou i que visc atrapat en la possibilitat feridora

d’una llàgrima, o enyorant aquella vagina amarrada a la meua boca.

Aquella, potser, alçada en la rosada. Aquella soluble del meu llapis.

Els ulls ofereixen l’única versió dels meus confinaments, el manicomi, 

potser, del meu pit, els abandons i el desordre en què m’ha ficat el temps.

En la fantasia del peix, aquelles ganes de mastegar les heretgies.

Ahir, com ara, la crucifixió en l’interior de la humitat, la música bavejada 

de l’irresistible, l’olor a baf definitiu.

Sóc un altre atrapat en els meus ulls. Sempre em sedueix el darrer vertigen.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

VERSIÓN DE MIS OJOS

Rotas las historias, quedan limpios los lagrimales: siempre los ojos son intensos

 como una vallium en la partitura de las sienes.

Toda la locura es asombro y viceversa. La radiografía grabada en los cristales,

las imágenes aterrorizantes de los escapularios, amputados algún pie,

ahorcados de algún modo los complejos de Edipo,

o la lengua en lo crucial de los paréntesis, en las posibilidades ciegas

de la saliva, o la impotencia al cruzar los puentes extremos de la oralidad.

Sólo me atengo a los homicidios y suicidios de la conciencia, a lo sublime 

y ciego que tiene la pornografía en ciertos círculos.

A veces no hay otra salida más que la del olvido, ciertas inocencias

como las tormentas inesperadas, ciertas imágenes con flecos, parecidas

a la castración. Huelo los perfumes proferidos del anís.

El espejo atrapa, sin duda, cualquier resplandor, —usted que padece

de histeria lo sabe, incluso conoce el lenguaje frío de la sed o los letargos.

Sospecho que nada es nuevo y que vivo atrapado en la posibilidad hiriente

de una lágrima, o añorando aquella vagina amarrada a mi boca.

Aquella, quizás, erguida en el rocío. Aquella soluble de mi lápiz.

Los ojos ofrecen la única versión de mis confinamientos, el manicomio, acaso, 

de mi pecho, los abandonos y el desorden en que me ha metido el tiempo.

En la fantasía del pez, aquellas ganas de masticar las herejías.

Ayer, como ahora, la crucifixión en el interior de la humedad, 

la música babeada de lo irresistible, el olor a vaho definitivo.

Soy otro atrapado en mis ojos. Siempre me seduce el vértigo postrero.

Barataria, 2016