jueves, 22 de abril de 2021

REVELACIÓ DARRERE DE LES PARAULES│ REVELACIÓN DETRÁS DE LAS PALABRAS

 

Imagen FB de Pere Bessó



REVELACIÓ DARRERE DE LES PARAULES

 

  

 

De la taberna de enfrente sale un hombre titubeante.

Detrás de él voces, de putas también,

se adivinan fabulosos regazos ardientes.

Zbyněk Hejda

 

  

 

De tota l’estada del meu cor als bordells, la certesa d’un fogó maleït de mitges vermelles tretes amb feresa. A propet de les bragues, les paraules fangoses de l’inversemblant, la bestialitat del destret en l’alè prisat de l’hivern. Besem la fruita del desamor en una colpidora lleialtat de misericòrdia, de seguida la brasa desmaiada a la vora de l’indi del recòndit. A l’altre costat de la paret, també hi ha devastacions llançant-se amb un somriure al buit. I flors deslligades al bosc del foc i ocells voladors de magnètics ressorts.

.

. Poema d'ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

REVELACIÓN DETRÁS DE LAS PALABRAS

 

 

De la taberna de enfrente sale un hombre titubeante.

Detrás de él voces, de putas también,

se adivinan fabulosos regazos ardientes.

Zbyněk Hejda

 

 

De toda la estadía de mi corazón en los burdeles, la certidumbre de un fogón maldito de medias rojas sacadas con fiereza. Cerquita de las bragas, las palabras fangosas de lo inverosímil, la bestialidad del apuro en el aliento plisado del invierno. Besamos la fruta del desamor en una sobrecogedora lealtad de misericordia, luego el ascua desmayada al borde del índigo de lo recóndito. Al otro lado de la pared, también hay devastaciones lanzándose con una sonrisa al vacío. Y flores desatadas en el bosque del fuego y pájaros voladores con magnéticos resortes.

.

Del libro: Fuego de llaves invisibles, 2021

©André Cruchaga


CONFIDÈNCIES│ CONFIDENCIAS

 

Imagen FB de Pere Bessó



CONFIDÈNCIES

 

 

Soy un bufón:

mis realidades

se burlan de vuestras realidades.

Aarón Tseitlin

 

 

No pot ser d’una altra manera: la nit es desborda en les paraules,

i la bona fe es redueix a una substància etèria, dins de tota

aquesta olor d’ombres que un mastega a la terra de la fam.

Sóc un clown, un riot, enmig de les revelacions del silenci,

i de tot el temps que mor en la plenitud de la pell.

Encara continue viu en aquestes aigües de l’infern, el riure amaga

els enderrocs enfonsats en les arrels de les ossades.

El tall de la realitat mossega els meus ulls, les flassades entre les dents

de la sotsobra, els instants amb els seus falsos estupors, el cec tuguri

dels focs, el soroll de la nuesa en les intempèries entumides.

Sóc un pallasso crioll del tercer món, una eterna esquerda,

un nen mort obligat a caminar llargs camins d’abís.

També sóc quincaller, enmig de tapaboques d’argent viu i mutacions

que no veuen les palpebres, ni la llum de lleis evaporades en el sens fi.

Al capdavall el paradís és una anatomia impenetrable, un trasplantament

de rauques cicatrius, un llarg forcejament a la gola.

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

CONFIDENCIAS

 

 

Soy un bufón:

mis realidades

se burlan de vuestras realidades.

Aarón Tseitlin

 

 

No puede ser de otra manera: la noche se desborda en las palabras,

y la buena fe se reduce a una sustancia etérea, dentro de todo

ese olor de sombras que uno mastica en la tierra del hambre.

Soy un clown, un hazmerreír, en medio de las revelaciones del silencio,

y de todo el tiempo que muere en la plenitud de la piel.

Aún permanezco vivo en estas aguas del infierno, la risa esconde

los escombros hundidos en las raíces de las osamentas.

El filo de la realidad muerde mis ojos, las cobijas entre los dientes

de la zozobra, los instantes con sus falsos estupores, el ciego tugurio

de los fuegos, el ruido de la desnudez en las intemperies entumecidas.

Soy un payaso criollo del tercer mundo, una eterna grieta,

un niño muerto obligado a caminar largos caminos de abismo.

También soy buhonero, entre bufandas de azogue y mutaciones

que no ven los párpados, ni la luz de leyes evaporadas en el sinfín.

Al cabo el paraíso es una anatomía impenetrable, un trasplante

de roncas cicatrices, un largo forcejeo en la garganta.

.

Del libro: ‘Fuego de llaves invisibles’, 2021

©André Cruchaga


miércoles, 21 de abril de 2021

EL CONFETTI DE LES UTOPIES│ EL CONFETTI DE LAS UTOPÍAS

 

Imagen Pinterest



EL CONFETTI DE LES UTOPIES

 

 

Tot de sobte és sufocació: ferida en la seua nuesa l’eruga de la son,

les masturbacions excelsament porpres del cel i el seu mural

d’absurdes navalles i fins i tot els seus cansaments d’arqueologia torturada.

Conec un país on les ales es perverteixen i endureixen

en la retina fosca de l’asfalt. Les històries tristes són creïbles

enmig de les aigües relliscoses de la desventura,

un puny de penya-segatsa ens asfíxia, encara que es faça de dia innocentment

com un mesquer entre l’arbre de la son i els jardins.

Damunt del mapa desconegut del fum o l’escuma,

respira l’irremeiable, els racons devastats del buit, el confetti

de les utopies en una malmesa exsudació de sabates i fangars.

Els records ens il•lustren els jocs somnàmbuls de les finestres

als ulls, el tren de gotes de l’alambí de la història.

Ja he caminat pel dors de sang de l’hòstia de cendra

dels deliris i només ha quedat entre els meus, la malesa, el rastre

de pols dels llampecs cremats fins a les dents.

Ara quan veig un espill, pense a la inversa del vertigen.

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

EL CONFETTI DE LAS UTOPÍAS

 

 

Todo de repente es sofoco: herida en su desnudez la oruga del sueño,

las masturbaciones excelsamente púrpuras del cielo y su mural

de absurdas navajas y hasta sus cansancios de arqueología torturada.

Conozco un país donde las alas se pervierten y endurecen

en la retina oscura del asfalto. Las historias tristes son creíbles

en medio de las aguas resbaladizas de la desventura,

un puño de acantilados nos asfixia, aunque el día amanezca inocente

como un cervatillo entre el árbol del sueño y los jardines.

Sobre el mapa desconocido del humo o la espuma,

respira lo irremediable, los rincones devastados del vacío, el confeti

de las utopías en una maltrecha exudación de zapatos y barriales.

Los recuerdos nos ilustran los juegos sonámbulos de las ventanas

en los ojos, el tren de gotas del alambique de la historia.

Ya he caminado sobre el dorso de sangre de la hostia de ceniza

de los delirios y solo ha quedado entre mis dedos, la maleza, el rastro

de polvo de los relámpagos quemados hasta los dientes.

Ahora cuando veo un espejo, pienso a la inversa del vértigo.

.

Del libro: ‘Fuego de llaves invisibles’, 2021

©André Cruchaga


AROMA DE FULLARACA│ AROMA DE HOJARASCA

 

Imagen FB de Pere Bessó



AROMA DE FULLARACA

 

 

Entre la noche y

el alba

la cita imposible de cada vida:

ausencia que el alma abraza.

Hugo Mujica

 

 

Millor parlem del darrer hivern, dels arxius de la nit,

o de l’estrèpit mutilat del vent, de la presó del plat buit,

de la vora del poema com una flor silvestre, humil estampa

davant dels ulls del jeroglífic al besllum de les grans bonances.

Parlem de transparència, malgrat el salm de boirina de les llàgrimes,

de totes les agonies passives de la nostàlgia.

Mai no trobàrem cau dins d’una cova de ratolins,

ni bona companyonia esguitats de mosques a l’hora d’obrir el pit.

Sempre abrace les absències amb alguna enyorança d’escapulari,

o de malesa: les intempèries són el meu punt feble a l’hora

de pensar en les ales, en la liquiditat de l’aroma de la fullaraca.

Al capdavall, sempre, la llibertat és un compromís ètic i total.

Viure és com obrir l’olla de peltre o fang de les grans aventures,

tot i que semble impossible, seguim el rastre de les ablucions

entre buits tatuats pels tremolosos límits del bri.

.

.

AROMA DE HOJARASCA

 

 

Entre la noche y

el alba

la cita imposible de cada vida:

ausencia que el alma abraza.

Hugo Mujica

 

 

Mejor hablemos del último invierno, de los archivos de la noche,

o del estrépito mutilado del viento, de la cárcel del plato vacío,

del borde del poema como una flor silvestre, humilde estampa

frente a los ojos del jeroglífico al trasluz de las grandes bonanzas.

Hablemos de transparencia, pese al salmo de neblina de las lágrimas,

de todas las agonías pasivas de la nostalgia.

Nunca encontramos guarida dentro de una cueva de ratones,

ni buena compañía salpicados de moscas a la hora de abrir el pecho.

Siempre abrazo las ausencias con alguna añoranza de escapulario,

o de maleza: las intemperies son mi punto débil a la hora

de pensar en las alas, en la liquidez del aroma de la hojarasca.

Al cabo, siempre, la libertad es un compromiso ético y total.

Vivir es como abrir la olla de peltre o barro de las grandes aventuras,

aunque parezca imposible, seguimos el rastro de las abluciones

entre vacíos tatuados por los temblorosos límites de la brizna.

.

Del libro: ‘Fuego de llaves invisibles’, 2021

©André Cruchaga