miércoles, 21 de abril de 2021

AROMA DE FULLARACA│ AROMA DE HOJARASCA

 

Imagen FB de Pere Bessó



AROMA DE FULLARACA

 

 

Entre la noche y

el alba

la cita imposible de cada vida:

ausencia que el alma abraza.

Hugo Mujica

 

 

Millor parlem del darrer hivern, dels arxius de la nit,

o de l’estrèpit mutilat del vent, de la presó del plat buit,

de la vora del poema com una flor silvestre, humil estampa

davant dels ulls del jeroglífic al besllum de les grans bonances.

Parlem de transparència, malgrat el salm de boirina de les llàgrimes,

de totes les agonies passives de la nostàlgia.

Mai no trobàrem cau dins d’una cova de ratolins,

ni bona companyonia esguitats de mosques a l’hora d’obrir el pit.

Sempre abrace les absències amb alguna enyorança d’escapulari,

o de malesa: les intempèries són el meu punt feble a l’hora

de pensar en les ales, en la liquiditat de l’aroma de la fullaraca.

Al capdavall, sempre, la llibertat és un compromís ètic i total.

Viure és com obrir l’olla de peltre o fang de les grans aventures,

tot i que semble impossible, seguim el rastre de les ablucions

entre buits tatuats pels tremolosos límits del bri.

.

.

AROMA DE HOJARASCA

 

 

Entre la noche y

el alba

la cita imposible de cada vida:

ausencia que el alma abraza.

Hugo Mujica

 

 

Mejor hablemos del último invierno, de los archivos de la noche,

o del estrépito mutilado del viento, de la cárcel del plato vacío,

del borde del poema como una flor silvestre, humilde estampa

frente a los ojos del jeroglífico al trasluz de las grandes bonanzas.

Hablemos de transparencia, pese al salmo de neblina de las lágrimas,

de todas las agonías pasivas de la nostalgia.

Nunca encontramos guarida dentro de una cueva de ratones,

ni buena compañía salpicados de moscas a la hora de abrir el pecho.

Siempre abrazo las ausencias con alguna añoranza de escapulario,

o de maleza: las intemperies son mi punto débil a la hora

de pensar en las alas, en la liquidez del aroma de la hojarasca.

Al cabo, siempre, la libertad es un compromiso ético y total.

Vivir es como abrir la olla de peltre o barro de las grandes aventuras,

aunque parezca imposible, seguimos el rastro de las abluciones

entre vacíos tatuados por los temblorosos límites de la brizna.

.

Del libro: ‘Fuego de llaves invisibles’, 2021

©André Cruchaga



No hay comentarios: