martes, 25 de agosto de 2020

DARRER INSOMNI │ POSTRER INSOMNIO

Imagen FB de Pere Bessó






DARRER INSOMNI




En el darrer vers de l’insomni, la ciutat del desig somorgollada de la demència en les aigües aterradores de la flama. Dins de la placenta d’una llosa freda, la reguera de traus de l’escepticisme. I aquella litúrgia de sofre inestroncable. Espere que en la esquerda del llampec pervisca l’aire de la depredació dels trens, o aquella nuesa esqueixada damunt de la corda de la pedra tosca. Per cert, en la raja d’ocote, gira la història mutilada del niu d’enderrocs que ens deixen els llegums del més pur batec de les flassades.
.
. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




POSTRER INSOMNIO




En el postrer verso del insomnio, la ciudad del deseo sumergida de la demencia en las aguas aterradoras de la llama. Dentro de la placenta de una losa fría, el reguero de ojales del escepticismo. Y aquella liturgia de azufre irrestañable. Espero que, en la rendija del relámpago, perviva el aire de la depredación de los trenes, o aquella desnudez desgajada sobre la comba de la piedra pómez. Por cierto, en la raja de ocote, gira la historia mutilada del nido de escombros que nos dejan las legumbres del más acendrado pálpito de las cobijas.
.
Del libro: Firmamento antiguo, 2020.
©André Cruchaga

lunes, 24 de agosto de 2020

SOPOR│ SOPOR

Imagen FB de Pere Bessó





SOPOR




Cremen els nostres fòssils de cada dia en una hòstia il·legible de sopors. Al voltant, les fruites mossegades per l’ànsia, els ensopiments que esgrimeixen pòstumes culleres en placentes d’agònics orgasmes. El sanglot mossega els punys en un plat de taules invisibles i, ací, idèntic al buit, el congost degollat de la sang. En un megasuor de roses marcides, grutes subterrànies a la vora de la vigília, espinen les dentadures i el costat d’una llengua de cendra. Als cantons de la son, el gos del caliu mossega la tenacitat grisa de la vigília.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




SOPOR




Arden los fósiles nuestros de cada día en una hostia ilegible de sopores. Alrededor, las frutas mordidas por el ansia, las modorras que esgrimen póstumas cucharas en placentas de agónicos orgasmos. El sollozo muerde los puños en un plato de mesas invisibles y, ahí, idéntico al vacío, el desfiladero degollado de la sangre. En un megasudor de rosas marchitas, subterráneas grutas al borde la vigilia, espinan las dentaduras y el costado de una lengua de ceniza. En las esquinas del sueño, el perro del rescoldo muerde la tenacidad gris de la vigilia.
.
Del libro: Firmamento antiguo, 2020.
©André Cruchaga


domingo, 23 de agosto de 2020

FEMER│ MULADAR

Imagen FB de Pere Bessó






FEMER




De segurs, en la deshora, ja no hi haurà tramoies, ni onatges d’injúries secretes: en la porcatera de la nit, sobra la roba bruta que no llava la tempesta. En una proa de saliva, un cordell amarra el diluvi de l’avidesa, mentre crema el femer de l’esperança.
.
. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




MULADAR




De seguro, en la deshora, ya no habrá tramoyas, ni oleajes de secretas injurias: en la pocilga de la noche, sobra la ropa sucia que no lava la tormenta. En una proa de saliva, un cordel amarra el diluvio de la avidez, mientras arde el muladar de la esperanza.
.
Del libro: Firmamento antiguo, 2020.
©André Cruchaga

jueves, 20 de agosto de 2020

INTERLOCUCIÓ │ INTERLOCUCIÓN

Imagen FB de Pere Bessó





INTERLOCUCIÓ




De vegades desperte peus nus enmig del dia. i abraces les meues paraules, aquestes escrites des de l’oblit. I crides davant de les fotografies del costat, entre aqueixes estranyes ombres del purgatori. I penses en els núvols de sal que arrosseguen gavines i andròmines i en alguna finestra plena de màscares. —Clar que, de sobte, hem de refer la rosada i escurçar els trens marcits de les fulles, en el tràfec dels quals es desploma el món.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




INTERLOCUCIÓN




A veces despierto descalzo en medio del día. Y abrazas mis palabras, esas escritas desde el olvido. Y gritas frente a las fotografías de al lado, entre esas extrañas sombras del purgatorio. Y piensas en las nubes de sal que arrastran gaviotas y cachivaches y en alguna ventana llena de máscaras. —Claro que, de pronto, tenemos que reconstruir el rocío y cercenar los trenes marchitos de las hojas, en cuyo tráfago se desploma el mundo.
.
Del libro: Firmamento antiguo, 2020.
©André Cruchaga