lunes, 8 de junio de 2020

DESÚS DE L’ALBA

Imagen Pinterest






DESÚS DE L’ALBA




En el sanglot d’asfalt del temps, les tantes sequeres de la porfídia
que transiten en l’alè: avui, el refilet és la millor mostra
de claredat davant de la sal espessa que cava en la vigília.
Per a seguir caminant cal remuntar els aiguats de cendra
i el seu destí darrer. També les enclaves fatigades
de les finestres i la seua darrera fam a la balda del coixí.
Tot ha sigut desconfiança o sospita, de vegades udol
de soterranis violents en la consciència.
Als carrers, ja no serveixen les velles paràboles:
aquestes davant del futur són l’anticlímax,
o el mocador en desús de l’alba.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




DESUSO DEL ALBA




En el sollozo de asfalto del tiempo, las tantas sequías de la porfía
que transitan en el aliento: hoy, el trino es la mejor muestra
de claridad frente a la sal espesa que cava en la vigilia.
Para seguir caminando hay que remontar los aguaceros de ceniza
y su destino postrero. También las mochetas fatigadas
de las ventanas y su última hambre en la aldaba de la almohada.
Todo ha sido desconfianza o asomo, en ocasiones aullido
de sótanos violentos en la conciencia.
En las calles, ya no sirven las viejas parábolas: éstas ante el futuro,
son el anticlímax, o el pañuelo en desuso del alba.
.
Del libro: Umbral de la sospecha, 2020.
©André Cruchaga

domingo, 7 de junio de 2020

ESCÒRIA DE LA FERIDA

Imagen FB de Pere Bessó





ESCÒRIA DE LA FERIDA




Diguem que al bolic de pell de la nit, s’amaguen el real
i l’imaginari d’aquella nuesa complaent de la faula.
Diguem també que els espills són molls del deliri,
o simple foc d’arravatament a l’antifaç d’una soledat acumulada.
I què de la boira que cega la consciència, aquest jo del disbarat,
en un desvetlament circular darrere de la mort.
Als afores ens trobem amb el pegat porós
de les malalties, les ràfegues de fullaraca com a veus de metall,
el teló vulnerat dels ulls, la urgència gòtica d’un fossa
que clama pel seu darrer orgasme.
Què dir del contagi que ens exorcitza i ens atrapa amb la seua escomesa.
—No hi ha solstici a l’alba que demora, llevat de la cendra al pit
i un cor que cessa quan s’alça l’escuma a la gola.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




ESCORIA DE LA HERIDA




Digamos que en el petate de piel de la noche, se esconden lo real
y lo imaginario de aquella desnudez complaciente de la fábula.
Digamos también que los espejos son muelles del delirio,
o simple fuego de arrebato al antifaz de una soledad acumulada.
Y qué de la bruma que ciega la conciencia, ese yo del desatino,
en un desvelo circular en pos de la muerte.
En las afueras, nos encontramos con el parche poroso
de las dolencias, las ráfagas de hojarasca como voces de metal,
el telón vulnerado de los ojos, la urgencia gótica de una fosa
que clama por su último orgasmo.
Qué decir del contagio que nos exorciza y nos atrapa con su acoso.
—No hay solsticio en el alba que demora, salvo ceniza en el pecho
y un corazón que cesa cuando se alza la espuma en la garganta.
.
Del libro: Umbral de la sospecha, 2020.
©André Cruchaga

viernes, 5 de junio de 2020

ESTACIÓ MORTA

FB Pere Bessó






ESTACIÓ MORTA




Vingué i es revifà la fogata flotant dels somnis. En l’arbreda del renill, la turbulència de qui ha viscut en el silenci tota la salivera de la rosada. Tot és nou al peltre de pell de la terra, la llengua tutelada per la humitat, l’estranya gerga de la saliva, els racons dels dits il·luminats pel dubte. Vingué i se n’anà. Des d’aleshores aprenguí a morir enmig de la tempesta. Aprenguí a viure com un àngel desnonat.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




ESTACIÓN MUERTA




Vino y se avivó la fogata flotante de los sueños. En la arboleda del relincho, la turbulencia de quien ha vivido en el silencio todo el espumarajo del rocío. Todo es nuevo en el peltre de piel de la tierra, la lengua tutelada por la humedad, la extraña jerga de la saliva, los rincones de los dedos iluminados por la duda. Vino y se fue. Desde entonces aprendí a morir en medio de la tormenta. Aprendí a vivir como un ángel desahuciado.
.
Del libro: Umbral de la sospecha, 2020.
©André Cruchaga

jueves, 4 de junio de 2020

ESTAT DE TENSIÓ

Imagen Pinterest






ESTAT DE TENSIÓ




En aquesta vena trencada, només la bogeria, o la seua tensa corda de niló al voltant de la gola. Ens supuren els carrers i el seu huracà darrere de les parets. I les seues mirades esbargides d’antre i la pols obstinada dels morts. Ací, una mena d’infern minuciosament dissenyat com un ganivet d’immensa orfandat. A estones ens fa mal la reverberació de les mans del suïcida, o del dèspota, les seues paraules escaldades, el seu riure de llum absent. (Amb tot, procure rentar el greix diluït de la darrera ranera gravada a l’espill; de tornada, al xiprer del teu pubis, aquella alba derruïda en la soledat de les randes.)
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





ESTADO DE TENSIÓN





En esta vena rota, solo la locura, o su tensa cuerda de nylon alrededor de la garganta. Nos supuran las calles y su huracán detrás de las paredes. Y sus esparcidas miradas de antro y el polvo obstinado de los muertos. Aquí, una especie de infierno minuciosamente diseñado como un cuchillo de inmensa orfandad. A ratos nos duele la reverberación de las manos del suicida, o del déspota, sus palabras escaldadas, su risa de luz ausente. (Con todo, procuro lavar la grasa desleída del último estertor grabado en el espejo; de regreso, al ciprés de tu pubis, aquella alba derruida en la soledad de los encajes.)

.
Del libro: Umbral de la sospecha, 2020.
©André Cruchaga