domingo, 22 de septiembre de 2019

POTSER LA LLUM

Imafen FB de Pere Bessó





POTSER LA LLUM




Potser la llum com en l’encís d’un bes ens donarà la terra del país per a palpar-la i no la llàgrima inevitable dels cementiris: potser una gota de sol encantarà les paraules i no la cendra impacient de l’ocell finit (la inclemència és hostil mentre agonitza la nuesa dels meus espills així creue el foc immòbil de la pluja sense que ningú no ho recorde així el cavall cremat del desig en la pestilència del fred.)
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




TAL VEZ LA LUZ




Tal vez la luz como en el hechizo de un beso nos de la tierra del país para palparla y no la lágrima inevitable de los cementerios: quizás una gota de sol hechice las palabras y no la ceniza impaciente del pájaro fenecido (la inclemencia es hostil mientras agoniza la desnudez de mis espejos así cruzo el fuego inmóvil de la lluvia sin que nadie lo recuerde así el caballo quemado del deseo en la pestilencia del frío.)
.
Del libro: “Metáfora del desequilibrio”, 2019
©André Cruchaga

CAVALL DEL CREPUSCLE

Imagen FB de Pere Bessó





CAVALL DEL CREPUSCLE




Al damunt del cavall del crepuscle aquell fullatge d’ombres agrupades en les meues temples i el seu sobtat barret de foscor: en el mentó de l’ocell la cendra que escapa dels espills trencat com les butxaques de les finestres (a estones només els cascos que s’acosten a l’oïda per a desembocar en el fàstic a estones l’ahir i el pinzell de les teues cuixes i la terra abrusada del degoteig.)
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





CABALLO DEL CREPÚSCULO




Sobre el caballo del crepúsculo aquel hojerío de sombras agrupadas en mis sienes y su repentino sombrero de oscuridad: en el mentón del pájaro la ceniza que escapa de los espejos rota como los bolsillos de las ventanas (a ratos sólo los cascos que se acercan al oído para desembocar en el hastío a ratos el ayer y el pincel de tus muslos y la tierra abrasada del goteo.)
.
Del libro: Metáfora del desequilibrio”, 2019
©André Cruchaga

EL MÓN SOSTINGUT AL PIT

Imagen Pinterest





EL MÓN SOSTINGUT AL PIT




El món figura en la pedreta acumulada en les butxaques o en la sabata tacada del xiscle en les especulacions del cel un telescopi de xiulets ens vorella per explicar els caragols desbotonats de l’últim impuls de la pedra de llança de la remor en una botella de batecs es vessada l’aigua del mar: el miratge estreny les obscenitats del fum o la taca de saliva llepada amb els dits de les darreres pol·lucions res no és comprensible quan un medita en el patriotisme dels carrers o els portals quan el llenguatge només propicia la nàusea i el cigne blanc de l’eructe es perd en la penombra —ja ens hem acostumat a la llum lapidària de les invocacions a la carícia trencada de l’inesperat a l’ull que esbufega en la foscor del tinter del teu entrecuix o al fred negre de la tortura quan se suspén en la pell la rosa de pols dels dies perduts una flor-i-col de brutícia mossega l’olfacte fins deixar-me una flaire de sardina infatigable.
.
Poema d’ANDREI CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




EL MUNDO SOSTENIDO EN EL PECHO




El mundo figura en la piedrita acumulada en los bolsillos o en el zapato cerrado del chillido en las especulaciones del cielo un telescopio de silbatos nos orilla para explicar los caracoles desabotonados del último impulso de la piedra de lanza del rumor en una botella de pálpitos se derramada el agua del mar: el espejismo aprieta las obscenidades del humo o la mancha de saliva lamida con los dedos de las últimas poluciones nada es comprensible cuando uno medita en el patriotismo de las calles o los portales cuando el lenguaje únicamente propicia la náusea y el cisne blanco del eructo se pierde en la penumbra —ya nos hemos acostumbrado a la luz lapidaria de las invocaciones a la caricia rota de lo inesperado al ojo que resopla en la oscuridad del tintero de tus entrepiernas o al frío negro de la tortura cuando se suspende en la piel la rosa de polvo de los días perdidos una coliflor de mugre muerde el olfato hasta dejarme un sahumerio de sardina infatigable.

Del libro: “Metáfora del desequilibrio”, 2019
©André Cruchaga

sábado, 21 de septiembre de 2019

NUA A L’ULL D’AQUEST PAÍS

Imagen FB de Pere Bessó





NUA A L’ULL D’AQUEST PAÍS




Nua a l’ull d’aquest país de pantomimes nua no compten els meus abismes només les setmanes de gaudi que creuen la gespa del deliri ací ets sa i estalvi enmig dels meus porus (a fora el perill no deixa de ser barroer) res no seria amb un peu fora del desig res enmig de la mort de tots els dies res si en les ninetes ens manca aquesta petita resta d’ocells capbussant-se al pit.
.
Poema D’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




DESNUDA EN EL OJO DE ESTE PAÍS




Desnuda en el ojo de este país de pantomimas desnuda no cuentan mis abismos sólo las semanas de júbilo que cruzan el césped del delirio aquí estás a salvo en medio de mis poros (afuera el peligro no deja de ser burdo) nada sería con un pie fuera del deseo nada en medio de la muerte de todos los días nada si en las pupilas nos falta ese puchito de pájaros zambulléndose en el pecho.

.
Del libro: “Metáfora del desequilibrio”, 2019
©André Cruchaga