sábado, 24 de agosto de 2019

EN LA FILA DELS DESEMPARATS

Imagen FB de Pere Bessó





EN LA FILA DELS DESEMPARATS




Vi mi vida y fui hacia ella,
como un marino parte solo a la noche de su casa
y va hacia el puerto con sus pertenencias atadas,
y zarpa hacia la oscuridad.
Desmond O'Grady




Tantes vegades en la fila dels desemparats i de la impaciència
Ací incomoda la falta d’un desodorant i les burilles
que refreguen els somnis i els privilegis que proveeixen a alguns
ací les carns flàccides i el plor la iracúndia de la femta
a la intempèrie els brots de borradura com sinistres cudols
ací el murmuri dels condemnats de sempre per l’infern
del mercat esperant aquesta mort horrible que els obliga a estar
aturats i a resistir sense pertorbar-se
ací l’aire viciat com una estaca en l’olfacte
ací la claror corcada com els carrers del país que tenim
Al final cal restar folls per a no saber la roba que vestim
la tos arraulida o el refredat que ens mira el pit
la gramàtica de la vida quotidiana que mai no és diferent a l’olor
de ceba putrefacta o a la terra que ens enseboleix.
El país ens fa mal per molt estúpid que semble aquest amor
no correspost amb les seues cases buides amb les seues tremolors
de xiscles: el país ens fa mal com un tren sense finestretes.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





EN LA FILA DE LOS DESAMPARADOS




Vi mi vida y fui hacia ella,
como un marino parte solo a la noche de su casa
y va hacia el puerto con sus pertenencias atadas,
y zarpa hacia la oscuridad.
Desmond O'Grady




Tantas veces en la fila de los desamparados y de la impaciencia
Ahí incomoda la falta de un desodorante y las colillas
que restriegan los sueños y los privilegios que abastecen a unos
ahí las chiches flácidas y el llanto la iracundia de las heces
en la intemperie los brotes de salpullido como siniestros guijarros
ahí el susurro de los condenados de siempre por el infierno
del mercado esperando esa muerte horrible que los obliga a estar
parados y a resistir sin perturbarse
ahí el aire viciado como una estaca en el olfato
ahí la claridad carcomida como las calles del país que tenemos
Al final hay que estar locos para no saber la ropa que vestimos
la tos acurrucada o el resfrío que nos mira el pecho
la gramática de la vida cotidiana que nunca es diferente al olor
de cebolla putrefacta o a la tierra que nos sepulta
El país nos duele por estúpido que parezca este amor
no correspondido con sus casas vacías con sus temblores
de chillidos: el país nos duele como un tren sin ventanillas.
.
Del libro: Metáfora del desequilibrio”, 2019
©Amdré Cruchaga


viernes, 23 de agosto de 2019

SEMPRE ESCRIC AQUESTA ALTRA MANERA

Imagen FB de Pere Bessó






SEMPRE ESCRIC AQUESTA ALTRA MANERA




Sempre escric aquesta altra manera de veure la vida: els records i l’espill que a estones només m’escolta i el temps soterrat de les meues petites tombes i els ossos de la rosa que habiten el meu paladar No sé si l’alegria és un sentiment vertader o fals: un ocell degota sang en els meues ulls mentre respire les libèl·lules dels meus interrogants El temps no comença en els matins sinó en un instant d’ombres sé que aquesta vegada és la finestra que ocupa el botxí.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




SIEMPRE ESCRIBO ESA OTRA MANERA




Siempre escribo esa otra manera de ver la vida: los recuerdos y el espejo que a ratos solo me escucha y el tiempo enterrado de mis pequeñas tumbas y los huesos de la rosa que habitan mi paladar No sé si la alegría es un sentimiento verdadero o falso: un pájaro gotea sangre en mis ojos mientras respiro las libélulas de mis interrogantes El tiempo no comienza en las mañanas sino en un instante de sombras sé que esta vez es la ventana que ocupa el verdugo.
.
Del libro: Metáfora del desequilibrio”, 2019
©André Cruchaga

L’ONATGE IL·LUMINA EL BATEC

Imagen FB de Pere Bessó






L’ONATGE IL·LUMINA EL BATEC




Al damunt del moll de la son l’onatge il·lumina els pressentiments un ocell de fred busca la finestra de l’aurora mentre l’infinit depreda el pit: per al dia emergeix el vent i mou els arrels en una resplendor de fugues i cega gola damunt meu el confí d’un quinqué blanc una dolça espurna de cerç en la paraula. (Segur que ací hi ha gavines que escolten l’inexplicable de la sang enmig de la remor de l’aigua bramen els peixos en les dues arpes del batec jove i baixen al melic amb els seus ulls d’espill moradenc) En la teua carn la ceguesa a fi de comptes de la meua mort tota aquella llum que aixopluga la meua boca.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




EL OLEAJE ILUMINA EL PÁLPITO




Sobre el muelle del sueño el oleaje ilumina los pálpitos un pájaro de frío busca la ventana de la aurora mientras el infinito depreda el pecho: para el día emerge el viento y mueve las raíces en un resplandor de fugas y ciega garganta sobre mí el confín de un quinqué blanco un dulce destello de cierzo en la palabra. (Seguro que ahí hay gaviotas que escuchan lo inexplicable de la sangre en medio del rumor del agua braman los peces en las dos arpas del latido joven y bajan al ombligo con sus ojos de cárdeno espejo) En tu carne la ceguera a fin de cuentas de mi muerte aquella luz toda que abriga mi boca.
.
Del libro: Metáfora del desequilibrio”, 2019
©André Cruchaga

lunes, 12 de agosto de 2019

DAVANT LA DEMESIA DE LA FOSCOR

Imagen FB de Pere Bessó





DAVANT LA DEMESIA DE LA FOSCOR




Davant la demesia de la foscor als carrers semblaria que el temps fóra només la boca grisa dels rellotges: al llit malalt del país és perenne el confí dels cementiris i fossa comuna l’enderroc de tants funerals: sé per fortuna que cap paraula és suficient per a mitigar el crit dels morts un vaga en aquest riu de guix de tile amb l’acurullament d’embuts i finestres mancades de panys (només em conforta l’estat de proximitat dels teus braços i l’entrecuix del teu alé al meu pit.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




ANTE LA DEMASÍA DE LA OSCURIDAD




Ante la demasía de la oscuridad en las calles pareciera que el tiempo es sólo la boca gris de los relojes: en la cama enferma del país es perenne el confín de los cementerios y fosa común el escombro de tantos funerales: sé por fortuna que ninguna palabra es suficiente para mitigar el grito de los muertos uno vaga en ese río de tiza de tile con la hartura de embudos y ventanas carentes de cerraduras (sólo me conforta el estado de cercanía de tus brazos y la entrepierna de tu aliento en mi pecho.)
.
Del libro: Metáfora del desequilibrio”, 2019
©André Cruchaga