sábado, 18 de febrero de 2017

HORES COMPTADES

Imagen cogida del FB de Pere Bessó





HORES COMPTADES



Ja m'he acostumat al territori dels desassossecs a aqueixos llocs on no se succeeix la claredat: la cel·la fosca i freda la riallada aquosa del rellotge el crit desclavat dels megàfons els turmells ensagnats de la pols i aquesta mena d’apressada tristesa tot sembla impàvid davant dels ocells fan mal els sermons de les moixines en les dièresis de les parets morim d’esdrúixoles en els borinots de manera semblant s’esdevé amb el rovell de la barbàrie mentre un es passa l’alé desesperen els escopitalls de l’esperança i les setmanes de diccionaris en el sanglot i els diumenges en els cantons de les tombes em confon el niu de fum del tabac i aquesta felicitat àvida de formigues i aquesta secreció seminal de multituds en l’ajú sempre les hores troben les seues aigües mòbils en l’hiperbaton en el grunyit de saliva dels apòstrofs dol aquesta mena de fòsfors que es refusen als turmells: en els ulls les hores incolores comptades de l’escalfred damunt de la fullaraca (sempre hi ha set en els braços per més que l’oblit siga enorme sempre hi ha rugues en aqueixa altra finestra dels oblits i també hi ha noms que ens arraconen fins a badar la nostra respiració: es mor de camins es mor de fotografies es mor de preguntes i històries de tamborinets orbs es mor en dosis petites d’espines es mor de genolls cansats i de claus i portes i deutes d’alegria)

Després del temps el destret dels enrunaments i la memòria:

la terra de la darrera suma el silenci fosc mamà allà amb el seu pit oprimit 
i la seua mirada esguitada d’arbre…

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ



HORAS CONTADAS



Ya estoy acostumbrado al territorio de los desasosiegos a esos lugares donde no se sucede la claridad: la celda hosca y fría la carcajada acuosa del reloj el grito desclavado de los megáfonos los tobillos ensangrentados del polvo y esta suerte de urgida tristeza todo parece impávido frente a los pájaros duelen los sermones de las bacinicas en las diéresis de las paredes morimos de esdrújulas en los moscardones igual sucede con el moho de la barbarie mientras uno se abrocha el aliento desesperan los escupitajos de la esperanza y las semanas de diccionarios en el sollozo y los domingos en las esquinas de las tumbas me confunde el nido de humo del tabaco y esta felicidad ávida de hormigas y esta secreción seminal de multitudes en el ayuno siempre las horas encuentran sus aguas móviles en el hipérbaton en el gruñido de saliva de los apóstrofes duele esta suerte de fósforos que se rehúsan a los tobillos: en los ojos las horas incoloras contadas del escalofrío sobre la hojarasca (siempre hay sed en los brazos aun cuando el olvido sea enorme siempre hay arrugas en esa otra ventana de los olvidos y hay también nombres que nos arrinconan hasta quebrar nuestra respiración: se muere de caminos se muere de fotografías se muere de preguntas e historias de taburetes ciegos se muere en dosis pequeñas de espinas se muere de rodillas cansadas y de llaves y puertas y deudas de alegría)

Después del tiempo el apuro de los desmoronamientos y la memoria:

la tierra de la última suma el silencio oscuro mamá allí con su pecho oprimido 
y su mirada salpicada de árbol…

sábado, 4 de febrero de 2017

ARIDESA DEL PONENT

Imagen cogida del FB de Pere Bessó




ARIDESA DEL PONENT




Desfaig els genolls en la penitència dels somnis. Desfaig les llindes 
                                                           convulses de la saliva.
Mossegue la humitat dels penediments, sagne de vestigis.
Bramula l’ull en els ponents dissecats,
                                                     en les aigües velletes de les cunetes,
en tot l’edén dolç de les mosques, en l’agulla del galop.
En l’ombra, habiten unes altres ombres: mai no moren en el granit,
ni en els enfeinats fils de saliva del vent.
Hi ha dies com un trepant apocalíptic dins de la consciència.
                      Tot acaba sent cendra, àdhuc els monopolis del pensament.

(Tot s’esdevé repugnant quan es va perdut en la profunditat
de les mosques; estèril de neutralitat. Visc de bufó
                                                o d’ocell desconegut en qualsevol gàbia.
Mai no he necessitat d’intermediaris per a colpejar-me el pit.
Sent la meua pell buidada de moltes flassades.
Així li cedesc al ponent que s’aboque una miqueta a la meua cara.)

Qui és qui a la recerca de les seues pròpies destruccions, els seus equívocs?
En tot cas un picota el dubte com si es tractés d’un itinerari.
De no ser per l’aridesa, mai no podria donar-li vida a la memòria…


Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





ARIDEZ DEL PONIENTE




Deshago las rodillas en la penitencia de los sueños. Deshago los dinteles
                                                           convulsos de la saliva.
Muerdo la humedad de los remordimientos, sangro de vestigios.
Ruje el ojo en los ponientes disecados,
                                                               en las aguas viejitas de la cunetas,
en todo el edén dulce de las moscas, en la aguja del galope.
En la sombra, habitan otras sombras: nunca mueren en el granito,
ni en los atareados hilos de saliva del viento.
Hay días como un taladro apocalíptico dentro de la conciencia.
               Todo acaba siendo ceniza aun los monopolios del pensamiento.

(Todo resulta repugnante cuando uno anda perdido en la profundidad
de las moscas; estéril de neutralidad. Vivo de bufón
                                         o de pájaro desconocido en alguna jaula.
Jamás he necesitado de intermediarios para golpearme el pecho.
Oigo mi piel vaciada de muchas cobijas.
Así le cedo al poniente que se asome un poquito a mi cara.)

¿Quién es quién buscando sus propias destrucciones, sus equívocos?
En todo caso uno picotea la duda como si se tratase de un itinerario.
De no ser por la aridez, jamás podría darle vida a la memoria…
Barataria, 2017

martes, 24 de enero de 2017

ROSTRES INSÒLITS

Imagen cogida de Pinterest





ROSTRES INSÒLITS



En el corc defectuós dels líquens, ens estremeix la destrucció
del rostre i el castell de naips amb records esvanits.
Hi ha desigs de encaputxar tants oblits. Desigs de parpelles desinfectades,
altes veus de la culpa buidades en el grit.
Un agafa, —a voltes—, trossets del calendari per a endolcir-nos.
Enmig d’un muntó d’estampetes amb ulls difuminats,
l’èter esvaneix els barrets de l’ànsia, els llargs acoraments de les graneres.
La llengua s’ha tornat corrosiva en la foscor que l’alimenta.
Tot es va fent de nit en els ulls, en els braços, en la pala i el martell.
Sempre esdevenen inesborrables les claus del cerç en el meu analfabetisme.
Ignore, d’altra banda, on van els draps vells de l’alé, 
les estrofes de pneumàtics, la naftalina acostant-se a les mucositats dels infants.
De bell nou m’encasquete en el puja i baixa de les cruïlles i silencis.

Els ulls mentrestant oberts, arrossega i verbalitza la fullaraca.

(No hi ha commiseració ni tan sols en els avorriments. En la nicotina
del mugró, el cosset s’aferra a la negació de l’excés.
En els dies posteriors, hauran d’escurar-se certes paraules, o emprar-les 
per a fer simulacres, bressolar amb les mans l’ull cremat de la set.
Un naix en aqueix punt d’impacte amb la llengua.
Em ric de les meues pròpies abstraccions, de les moltes castracions 
i mites, de totes les hores dolentes i del muntó de fils rovellats en la carn.
De tot s’ha de fugir, llevat del foc. Fins i tot, d’aqueixa altra part del món
que es diu nostàlgia i que ens dóna colpets en l’estupidesa.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ



ROSTROS INSÓLITOS



En la carcoma defectuosa de los líquenes, nos estremece la destrucción
del rostro y el castillo de naipes con recuerdos desvanecidos.
Hay deseos de encapuchar tantos olvidos. Deseos de párpados desinfectados,
altas voces de la culpa vaciadas en el grito.
Uno agarra, —a veces—, pedacitos del calendario para endulzarnos.
En medio de un montón de estampitas con ojos difuminados,
el éter desvanece los sombreros del ansia, las congojas largas de las escobas.
La lengua se ha vuelto corrosiva en la oscuridad que la alimenta.
Todo se va haciendo noche en los ojos, en los brazos, en la pala y el martillo.
Siempre resultan imborrables las llaves del cierzo en mi analfabetismo.
Ignoro, por otro lado, adónde van los trapos viejos del aliento, 
las estrofas de neumáticos, la naftalina arrimándose a los mocos de los niños.
De nuevo me encasqueto en el subibaja de las encrucijadas y silencios.

Los ojos en tanto abiertos, arrastran y verbalizan la hojarasca.

(No existe conmiseración ni siquiera en los aburrimientos. En la nicotina
del pezón, el corpiño se aferra a la negación de la demasía.
En los días posteriores, deberán lavarse ciertas palabras, o usarlas 
para hacer simulacros, arrullar con las la manos el ojo ardido de la sed.
Uno nace en ese punto de impacto con la lengua.
Me río de mis propios ensimismamientos, de las muchas castraciones 
y mitos, de todas las horas malas y del montón de filos oxidados en la carne.
De todo hay que huir, excepto del fuego. Aun de esa otra parte del mundo
que se llama nostalgia y que nos da golpecitos en la estupidez.)
Barataria, 2017

lunes, 23 de enero de 2017

COSSÍ DE LES PARPELLES

Pintura de René Magritte, cogida de Printerest.





COSSÍ DE LES PARPELLES




Després de la fúria de l’aire mossegant-me els talons, el cossí de les parpelles
acumulant la seua pròpia arna, les atrocitats que deixa la sang
quan es marceix la pal·lidesa cosida de l’alé sobre el badall de la son.
Sagnem d’impotència davant d’uns altres mausoleus.
La demència és tal com la niciesa de les ombres, com els forats 
dels traus confinats al rovell.
Un es cansa del rellotge clavat en l’entrecella, en el cap de l’agulla que esquinça
el crit del costat, els grisos sense els cabells dels sants.
Tot s’acumula en l’esperma vianant de les imatges disseminades del país.
És cega la pell obligada a la terra. (De sobte, de l’estupidesa passem
al sentimentalisme, a la proclama i al putxinel·lisme. No dubte, ara com ara, en la demasia
de les lluernes, ni de com colpeja el fal·lus en ple fred tot el mur 
de la nit i el seu conducte dringant d’èxtasi.)
De vegades es necessiten pedals per a incrementar la velocitat dels deliris.
Tot és necessari davant de l’angoixa de l’ànima, tot i que semble inexplicable.
Esternude en les meues conques, després de pensar en els forrellats i els vestíbuls.
Ja de biaix, les esdrúixoles del granit en els ulls.
És difícil la tendresa en un paladar agre. Difícil les moltes maneres de morir.
Difícil el catàleg dels buits, la creosota dels alienaments.
Com és que el gaudi es torna arcaic, darrere d’ocells desensonyats?
—Per a certes certituds, pertoca una rebel·lió de butxaques, o si es vol,
un espantall per a desbandar els defectes de la mirada.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




CUENCO DE LOS PÁRPADOS




Tras la furia del aire mordiéndome los talones, el cuenco de los párpados
acumulando su propia polilla, las atrocidades que deja la sangre
cuando se marchita la palidez cosida del aliento sobre el bostezo del sueño.
Sangramos de impotencia frente a otros mausoleos.
La demencia es tal como la necedad de las sombras, como los agujeros 
de los ojales confinados a la herrumbre.
Uno se cansa del reloj clavado en el entrecejo, en la cabecita del alfiler que rasga
el grito del costado, los grises sin los cabellos de los santos.
Todo se acumula en la esperma peatonal de las imágenes diseminadas del país.
Es ciega la piel obligada a la tierra. (De pronto, de la estupidez pasamos
al sentimentalismo, a la proclama y al titerismo. No dudo, por hoy, en la demasía
de las luciérnagas, ni de cómo golpea el falo en pleno frío todo el muro 
de la noche y su conducto tintineante de éxtasis.)
A veces se necesitan pedales para incrementar la velocidad de los delirios.
Todo es necesario ante la congoja del alma, aunque parezca inexplicable.
Estornudo en mis cuencas, luego de pensar en las cerraduras y los zaguanes.
Ya de soslayo, las esdrújulas del granito en los ojos.
Es difícil la ternura en un paladar agrio. Difícil las tantas formas de morir.
Difícil el catálogo de los vacíos, la creolina de los enajenamientos.
¿Cómo es que el gozo se torna arcaico, detrás de pájaros desvelados?
—Para ciertas certezas, es necesario, una rebelión de bolsillos, o si se quiere,
un espantapájaros para desbandar los defectos de la mirada.
Barataria, 2017