COSSÍ DE LES PARPELLES

Pintura de René Magritte, cogida de Printerest.

COSSÍ DE LES PARPELLES

Després de la fúria de l’aire mossegant-me els talons, el cossí de les parpelles
acumulant la seua pròpia arna, les atrocitats que deixa la sang
quan es marceix la pal·lidesa cosida de l’alé sobre el badall de la son.
Sagnem d’impotència davant d’uns altres mausoleus.
La demència és tal com la niciesa de les ombres, com els forats 
dels traus confinats al rovell.
Un es cansa del rellotge clavat en l’entrecella, en el cap de l’agulla que esquinça
el crit del costat, els grisos sense els cabells dels sants.
Tot s’acumula en l’esperma vianant de les imatges disseminades del país.
És cega la pell obligada a la terra. (De sobte, de l’estupidesa passem
al sentimentalisme, a la proclama i al putxinel·lisme. No dubte, ara com ara, en la demasia
de les lluernes, ni de com colpeja el fal·lus en ple fred tot el mur 
de la nit i el seu conducte dringant d’èxtasi.)
De vegades es necessiten pedals per a incrementar la velocitat dels deliris.
Tot és necessari davant de l’angoixa de l’ànima, tot i que semble inexplicable.
Esternude en les meues conques, després de pensar en els forrellats i els vestíbuls.
Ja de biaix, les esdrúixoles del granit en els ulls.
És difícil la tendresa en un paladar agre. Difícil les moltes maneres de morir.
Difícil el catàleg dels buits, la creosota dels alienaments.
Com és que el gaudi es torna arcaic, darrere d’ocells desensonyats?
—Per a certes certituds, pertoca una rebel·lió de butxaques, o si es vol,
un espantall per a desbandar els defectes de la mirada.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

CUENCO DE LOS PÁRPADOS

Tras la furia del aire mordiéndome los talones, el cuenco de los párpados
acumulando su propia polilla, las atrocidades que deja la sangre
cuando se marchita la palidez cosida del aliento sobre el bostezo del sueño.
Sangramos de impotencia frente a otros mausoleos.
La demencia es tal como la necedad de las sombras, como los agujeros 
de los ojales confinados a la herrumbre.
Uno se cansa del reloj clavado en el entrecejo, en la cabecita del alfiler que rasga
el grito del costado, los grises sin los cabellos de los santos.
Todo se acumula en la esperma peatonal de las imágenes diseminadas del país.
Es ciega la piel obligada a la tierra. (De pronto, de la estupidez pasamos
al sentimentalismo, a la proclama y al titerismo. No dudo, por hoy, en la demasía
de las luciérnagas, ni de cómo golpea el falo en pleno frío todo el muro 
de la noche y su conducto tintineante de éxtasis.)
A veces se necesitan pedales para incrementar la velocidad de los delirios.
Todo es necesario ante la congoja del alma, aunque parezca inexplicable.
Estornudo en mis cuencas, luego de pensar en las cerraduras y los zaguanes.
Ya de soslayo, las esdrújulas del granito en los ojos.
Es difícil la ternura en un paladar agrio. Difícil las tantas formas de morir.
Difícil el catálogo de los vacíos, la creolina de los enajenamientos.
¿Cómo es que el gozo se torna arcaico, detrás de pájaros desvelados?
—Para ciertas certezas, es necesario, una rebelión de bolsillos, o si se quiere,
un espantapájaros para desbandar los defectos de la mirada.
Barataria, 2017