SECRETA LLUM

Imagen cogida de postila.ru

SECRETA LLUM

A n’Alcira Teresa Luppi Hang.

No hi ha llum secreta, ni paraules misterioses.

Mentre un martelleja en els somnis, els espills acumulen inquilins i algun plugim que minva la pols en els genolls. La raó de ser és aqueix conflicte del no-ser. Els ara d’ahir i tots els buits que sagnen, com el mocador davant dels ulls, o els pedals de l’aixeta dels carrers. (Mai no és fàcil explicar els sanglots, ni els centímetres d’indiferència davant de les parpelles, ni l’ardiment cisellat en els plecs de la pell. Dins de la gota de rosada, resplendeix l’ombra dels ocells i algunes branques amb objectes prominents i alguns braços de pluja immaculada.)

En el forrellat on l’astúcia fa la seua, veig aquests entramats de les cel·les. L’alb acaba tenint buits i barres mutilades. En la llum avançada de les derivacions, els excessos de les assonàncies i les seues pol·lucions domesticades. Mentre mastegue carrers asfaltats de fulles, el soroll dels xiprers i el cruixit sec de la fullaraca a la vora del barranc del temps…

Poema d’ANDRÉ CRUHAGAtraduït en català per PERE BESSÓ

SECRETA LUZ

A doña Alcira Teresa Luppi Hang.

No hay luz secreta, ni palabras misteriosas. Mientras uno martilla en los sueños, los espejos acumulan inquilinos y alguna llovizna que amengua el polvo en las rodillas. La razón de ser, es ese conflicto del no ser. Los ahoras de ayer y todos los vacíos que sangran, como el pañuelo frente a los ojos, o los pedales del grifo de las calles. (Nunca es fácil explicar los sollozos, ni los centímetros de indiferencia frente a los párpados, ni el ardimiento cincelado en los dobleces de la piel. Dentro de la gota de rocío, resplandece la sombra de los pájaros y algunas ramas con objetos prominentes y algunos brazos de lluvia inmaculada.)

En el cerrojo donde la astucia hace lo suyo, veo esos entramados de las celdas. Lo albo acaba por tener huecos y mutiladas mandíbulas. En la luz anticipada de las derivaciones, los excesos de las asonancias y sus domesticadas poluciones. Mientras mastico calles asfaltadas de hojas, el ruido de los cipreses y el crujido seco de la hojarasca al borde del barranco del tiempo…

Barataria, 02.I.2017

ESQUERDA DE LES OMBRES

Imagen cogida del FB de Pere Bessó

ESQUERDA DE LES OMBRES

Les ombres sovint són màscares pertorbadores que jauen congregades

en els ecos del cos i en els calendaris que s’arraïmen els ganivets.

Des del penya-segat de l’esquerda els joncs de boirina cenyits als ulls.

En caminar es desensonyen tots els aldarulls,

el país dels desequilibris: se sent de nou la fulla que arrossega

el vent sobre les voravies, el fred colonitzat entre fòssils.

Ens fuetegen els records escindits de l’enlluernament, les ombres

del cos com erupcions despertes en els costats.

Deambulen les ulleres vora dels saltamarges del destí.

(No hi ha cap raó, em dic, per a badar espills, ni penjar-se de les astes

del vent, per tal com es pot sodomitzar la misèria, parlar dels carrers

de postguerra, o simplement volar amb plomatge en mà.

Hi ha tants impossibles que acaben en foc o ombres en els lacrimals,

però que no sempre es poden explicar. Jo, ací, buscant pretextes

per entendre el paradís. Un deixa de ser el mateix després d’haver plogut

tant damunt de l’esquelet. Fan mal les esquerdes de l’alé quan estan fetes

de tots els retrunys del món.

També quan recorde l’abeurador de la ductilitat.

Vós, en aquesta llarga mort de la llum, per bé que semblen redundants

                                                                                                          els meus braços.

Vós, en la urgència potser d’un oblit per al costum de la tristesa.)

Mai no es retorna a l’espill de foc de la primera casa, sinó a l’orfandat.

De vegades també els ulls arrabassen la seua pròpia desesperació…

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

GRIETA DE LAS SOMBRAS

Las sombras suelen ser máscaras perturbadoras que yacen congregadas

en los ecos del cuerpo y en los calendarios que arraciman los cuchillos.

Desde el acantilado de la grieta los bejucos de neblina ceñidos a los ojos.

Al caminar se desperezan todos los bullicios,

el país de los desequilibrios: se escucha de nuevo la hoja que arrastra

el viento sobre las aceras, el frío colonizado entre fósiles.

Nos azotan los recuerdos escindidos del deslumbramiento, las sombras

del cuerpo como erupciones despiertas en los costados.

Deambulan las ojeras junto a los merodeadores del destino.

(No hay razón, me digo, para quebrar espejos, ni colgarse de las astas

del viento, siendo que así se puede sodomizar la miseria, hablar de las calles

de postguerra, o simplemente volar con plumaje en mano.

Hay tantos imposibles que acaban en fuego o sombras en los lagrimales,

pero que no siempre se pueden explicar. Yo, aquí, buscando pretextos

para entender el paraíso. Uno deja de ser el mismo después de haber llovido 

tanto sobre el esqueleto. Duelen las grietas del aliento cuando están hechas

de todos los retumbos del mundo.

También cuando recuerdo el abrevadero de la ductilidad.

Vos, en esa larga muerte de la luz, aunque parezcan redundantes mis brazos.

Vos, en la urgencia quizás de un olvido para la costumbre de la tristeza.)

Nunca se regresa al espejo de fuego de la primera casa, sino a la orfandad.

A veces también los ojos arrebatan su propia desesperación…

Barataria, 2016

CAVITATS

Imagen cogida del FB de Pere Bessó

CAVITATS

En qualsevol cantó de cavitats, bullen els dies sinuosos de mussols.

Redons cavalls de gotes cauen en els mapes devorats per les setmanes.

(En el pou dels teus porus bec els femers de la carn

i les culpes juntes dels còdols, i els forats que deixen els ocells

damunt de les lloses.) Hi ha un temps mut com els meus ulls, mesos morts

i llengües que devoren buits foscos.

En les meues palpebres es descabdella el teu melic: la llum, èbria en els contorns.

Les vèrtebres refractades en els impossibles, fins a les aigües venerables

de l’íntim. Basta la impudícia per a mossegar taüts.

Em gaste en els lladrucs dels gossos, a vegades amb sarcasme durant la nit;

en el cossí dels absoluts les diferents tipografies de l’aire,

l’embalum de l’olfacte com un joc macabre de mutilacions i cadàvers.

Es fa compendiós fixar la mirada en un cementeri de cendrers, de penes

amb la despulla grisa de les bragues arrugades dels comiats.

Coc l’impossible i advoque pel venerable.

Polse el bri i tota la raó que té l’autoeròtica del rictus i el cara

a cara amb les ninetes dilatades dels forrellats, amb l’adicció al gust.

(Supose que no hi ha major diferència entre els meus udols i els malsons

que provoca el fragor i la cocció sepulcral dels rituals.

I mentre el somni perviu, deixe que florege la ferida. De cada insomni,

les meues mans invisibles en el clavegueró dels peixos o finestres.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

CAVIDADES

En cualquier esquina de cavidades, bullen los días sinuosos de búhos.

Redondos caballos de gotas caen en los mapas devorados por las semanas.

(En el pozo de tus poros bebo los muladares de la carne

y las culpas juntas de los guijarros, y los agujeros que dejan los pájaros

sobre las losas.) Hay un tiempo mudo como mis ojos, meses muertos

y lenguas que devoran vacíos oscuros.

En mis párpados se desovilla tu ombligo: la luz, ebria en los contornos.

Las vértebras refractadas en los imposibles, hasta las aguas venerables

de lo íntimo. Basta la impudicia para morder ataúdes.

Me gasto en los ladridos de los perros, a veces con sarcasmo durante la noche;

en el cuenco de los absolutos las diferentes tipografías del aire,

el bulto del olfato como un juego macabro de mutilaciones y cadáveres.

Resulta compendioso fijar la mirada en un cementerio de ceniceros, apenas

con el despojo gris de las bragas arrugadas de las despedidas.

Cuezo lo imposible y abogo por lo venerable.

Pulso la brizna y toda la razón que tiene la autoerótica del rictus y su cara

a cara con las pupilas dilatadas de los cerrojos, con la adicción al gusto.

(Supongo que no existe mayor diferencia entre mis aullidos y las pesadillas

que provoca el fragor y la cocción sepulcral de los rituales.

Y mientras el sueño pervive, dejo que floree la herida. De cada insomnio,

mis manos invisibles en el sumidero de los peces o ventanas.)

Barataria, 2016

BOIRES FOSQUES

Imagen cogida del FB de Pere Bessó

BOIRES FOSQUES

Crema el degoteig fosc de la boira en la seua espiral oberta de metalls.

Cap a l’espill els tardívols rellotges penedits de la rigidesa del fosc,

la fonda escopida dels calendaris i l’amarga sordidesa de la gebrada.

Al rostre, tots els planters delirants de les formigues,

les burilles dels cresols com un viatge de rigorós remolí.

A les aigües encegadores de les monedes, l’entranya sorda de la falda.

Un darrere de l’altre, embolicats els somnis,

(ofecs, indiferències, obscenitats del subconscient)

Un darrere de l’altre, el buf del núvol i el seu vendaval de canelobres sinuosos,

i el seu raig d’enderrocs com rodes desposseïdes en els pensaments.

Entre les estries del sanglot, el  gruny dels oracles, i alguna gola drenada 

pel dol. Amb tota la retòrica de llot

les ombres de la llengua i els seus molls desposats i els seus designis.

Els dies alteren amb fúria els dits trencats de les relíquies.

Fumeja el marbre de les escaramusses, la desembastada de les ombres,

les aigües dels pesars.

Al colp d’ala de les profecies, la morgue dels peixos i les seues aigües velles.

Enmig de la floridura, els estris rovellats de l’alé.

Cap al davall dels nínxols, cascavellegen les llampades de l’olfacte,

la romeria del fum dels grisos,

el resplendor petrificat dels naufragis, el corc i arna del desconsol.

(En l’alteritat vull una escola d’ocells i uns ulls que duren setmanes.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

NIEBLAS OSCURAS

Arde el goteo oscuro de la niebla en su espiral abierta de metales.

Hacia el espejo los tardíos relojes arrepentidos de la rigidez de lo oscuro,

la honda escupida de los calendarios y la amarga sordidez de la escarcha.

Sobre el rostro, todos los almácigos delirantes de las hormigas,

las colillas de los candiles como un viaje de riguroso torbellino.

En las aguas cegadoras de las monedas, la entraña sorda del regazo.

Uno tras otro, enmarañados los sueños,

(ahogos, indiferencias, obscenidades del subconsciente)

uno tras otro, el soplo de la nube y su vendaval de candelabros sinuosos,

y su chorro de escombros como ruedas desposesas en los pensamientos.

Entre las estrías del sollozo, el gruñido de los oráculos, y alguna garganta 

drenada por el luto. Con toda la retórica de cieno

las sombras de la lengua y sus desposados muelles y sus designios.

Los días alteran con furia los dedos quebrados de las reliquias.

Humea el mármol de las escaramuzas, el deshilván de las sombras,

las aguas de los pesares.

En el aletazo de las profecías, la morgue de los peces y sus viejas aguas.

En medio de la floración del moho, los utensilios oxidados del aliento.

Hacia debajo de los nichos, cascabelean los destellos del olfato,

la romería del humo de los grises,

el resplandor petrificado de los naufragios, la carcoma y polilla del desconsuelo.

(En la otredad quiero una escuela de pájaros y unos ojos que duren semanas.)

Barataria, 2016