viernes, 30 de diciembre de 2016

CAVITATS

Imagen cogida del FB de Pere Bessó





CAVITATS




En qualsevol cantó de cavitats, bullen els dies sinuosos de mussols.
Redons cavalls de gotes cauen en els mapes devorats per les setmanes.
(En el pou dels teus porus bec els femers de la carn
i les culpes juntes dels còdols, i els forats que deixen els ocells
damunt de les lloses.) Hi ha un temps mut com els meus ulls, mesos morts
i llengües que devoren buits foscos.
En les meues palpebres es descabdella el teu melic: la llum, èbria en els contorns.
Les vèrtebres refractades en els impossibles, fins a les aigües venerables
de l’íntim. Basta la impudícia per a mossegar taüts.
Em gaste en els lladrucs dels gossos, a vegades amb sarcasme durant la nit;
en el cossí dels absoluts les diferents tipografies de l’aire,
l’embalum de l’olfacte com un joc macabre de mutilacions i cadàvers.
Es fa compendiós fixar la mirada en un cementeri de cendrers, de penes
amb la despulla grisa de les bragues arrugades dels comiats.
Coc l’impossible i advoque pel venerable.
Polse el bri i tota la raó que té l’autoeròtica del rictus i el cara
a cara amb les ninetes dilatades dels forrellats, amb l’adicció al gust.
(Supose que no hi ha major diferència entre els meus udols i els malsons
que provoca el fragor i la cocció sepulcral dels rituals.
I mentre el somni perviu, deixe que florege la ferida. De cada insomni,
les meues mans invisibles en el clavegueró dels peixos o finestres.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ



CAVIDADES




En cualquier esquina de cavidades, bullen los días sinuosos de búhos.
Redondos caballos de gotas caen en los mapas devorados por las semanas.
(En el pozo de tus poros bebo los muladares de la carne
y las culpas juntas de los guijarros, y los agujeros que dejan los pájaros
sobre las losas.) Hay un tiempo mudo como mis ojos, meses muertos
y lenguas que devoran vacíos oscuros.
En mis párpados se desovilla tu ombligo: la luz, ebria en los contornos.
Las vértebras refractadas en los imposibles, hasta las aguas venerables
de lo íntimo. Basta la impudicia para morder ataúdes.
Me gasto en los ladridos de los perros, a veces con sarcasmo durante la noche;
en el cuenco de los absolutos las diferentes tipografías del aire,
el bulto del olfato como un juego macabro de mutilaciones y cadáveres.
Resulta compendioso fijar la mirada en un cementerio de ceniceros, apenas
con el despojo gris de las bragas arrugadas de las despedidas.
Cuezo lo imposible y abogo por lo venerable.
Pulso la brizna y toda la razón que tiene la autoerótica del rictus y su cara
a cara con las pupilas dilatadas de los cerrojos, con la adicción al gusto.
(Supongo que no existe mayor diferencia entre mis aullidos y las pesadillas
que provoca el fragor y la cocción sepulcral de los rituales.
Y mientras el sueño pervive, dejo que floree la herida. De cada insomnio,
mis manos invisibles en el sumidero de los peces o ventanas.)
Barataria, 2016

No hay comentarios: