SOTA FOC
Sota del foc, els espills trencats de la gola.
Les flames mosseguen
els jardins i el fullatge de les serradores.
En el meu darrer periple consumí els hivernacles i les
finestres
i carrers i els coixins i les ferradures que ens deixa
al pit
la lluna negra dels aromes nocturns
i el capçal on cegues canten les estàtues.
(Avui només és el
tatuatge que té el seu propi desvari en les illades.)
Passat el vent, és un altre foc en el trau del
calendari;
cada hora carbonitzada té els teulats ensorrats,
i aquesta fullaraca atònica de pètals tancats.
A les nits passege amb la meua estupidesa al damunt i
pense
en el proïsme, fingesc un blues d’amorosos confins
San Francisco, CA, 2013
. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE
BESSÓ
BAJO FUEGO
Bajo el fuego, los espejos quebrados de la garganta.
Las llamas muerden
los jardines y el follaje de los aserraderos.
En mi último periplo consumí los invernaderos y las
ventanas
y calles y los cojines y las herraduras que nos deja
en el pecho
la luna negra de los aromas nocturnos
y la almohada donde ciegas cantan las estatuas.
(Hoy sólo es el
tatuaje que tiene su propio devaneo en los ijares.)
Pasado el viento, es otro fuego en el ojal del
calendario;
cada hora carbonizada tiene los tejados derrumbados,
y esa hojarasca atónica de pétalos cerrados.
En las noches deambulo con mi estupidez a cuestas y
pienso
en el prójimo, finjo un blues de amorosos confines
San Francisco, CA, 2013
.
Del libro: ‘Primavera de arcilla’
©André Cruchaga
No hay comentarios:
Publicar un comentario