NOMÉS
TINC PRESENT
Només tinc present i una cel·la de pretèrits.
Tots els noms s’asclaren als capcirons dels meus dits:
a meitat del rostre el quequeig d’unes ulleres sense
parpelles,
el mateix temps d’un bordell d’epitafis,
la flassada petrificada de la intempèrie,
la set que acabà trencant boca i llengua i gola.
Fou obstinada la nafra del l’albir en el seu embut.
Del melic als peus, un udol com el país esculpit
en pedra, dissecat en el crucifix del pa.
Tot em parla des del llenguatge arrancat als morts:
l’ull tot just té memòria
en la bilis de mosques caníbals, en el bassal de semen
de la ràbia,
o en l’hisop trencat per un bisturí d’escorpins.
A la fi em fa riure el tall de saliva dels
sil·logismes
en un avui de semàntiques perverses.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE
BESSÓ
.
SOLO
TENGO PRESENTE
Solo tengo presente y una celda de pretéritos.
Todos los nombres se astillaron en la yema de mis
dedos:
a mitad del rostro el tartamudeo de unos anteojos sin
párpados,
el mismo tiempo de un burdel de epitafios,
la cobija petrificada de la intemperie,
la sed que acabó por quebrar boca y lengua y garganta.
Fue obstinada la llaga del albedrío en su embudo.
Del ombligo a los pies, un aullido como el país
esculpido
en piedra, disecado en el crucifijo del pan.
Todo me habla desde el lenguaje arrancado a los
muertos:
el ojo apenas tiene memoria
en la bilis de moscas caníbales, en el charco de semen
de la rabia,
o en el hisopo roto por un bisturí de escorpiones.
Al final me da risa el filo de saliva de los
silogismos
en un hoy de semánticas perversas.
.
Del libro: “Invención de la espera”, 2020
©André Cruchaga
No hay comentarios:
Publicar un comentario