DIDAL

Imagen cogida de la red

DIDAL

Els didals del dogma mosseguen sempre la caverna del present i del més enllà;

algú assaja el seu teatre en el sarcòfag dels difunts.
Aquella aquarel•la del dubte, continua essent estranya: cap arruga no escapa
a l’ull del temps, ni a la temperatura de certes elegies.
Sempre és un risc inventariar els arrels de la lucidesa en temps de crisi.
(L’adversari té el seu propi drama, però manca d’actors: la història personal

sempre somia amb l’imaginari de les celebritats de Hollywood.)
Una simple fotografia és l’esquelet nostàlgic de la memòria.
Mai no hi ha una hora final per a planxar la nostra pròpia mortalla. (Sempre

som aprenents de l’irreal: tal qual, busquem la saviesa en els espills);
Mentre que l’arna corrosiona les parpelles, usem llàgrimes artificials
Per a llavar el taulellat de l’univers.
Més set, —em dius— i buidem les aigües de l’oceà. Sortosament, el rovell,
no es vist de mirall; ni els fantasmes, a les errades del minut.
Demà sabrem, amb certesa, si el país ja no pateix de borradura
A risc d’uns altres suïcidis, posarem el dit en la plaga de la posteritat.

“Didal” [‘Dedal’] d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït del castellà al català per PERE BESSÓ

DEDAL

Los dedales del dogma muerden siempre la caverna del presente y del más allá; 

alguien ensaya su teatro en el sarcófago de los difuntos.

Aquella acuarela de la duda, sigue siendo extraña: ninguna arruga escapa

al ojo del tiempo, ni a la temperatura de ciertas elegías.

Siempre es un riesgo inventariar las raíces de la lucidez en tiempo de crisis.

(El adversario tiene su propio drama, pero carece de actores: la historia personal 

siempre sueña con el imaginario de las celebridades de Hollywood.)

Una simple fotografía, es el esqueleto nostálgico de la memoria.

Nunca hay una hora final para planchar nuestra propia mortaja. (Siempre somos aprendices de lo irreal: sin más, buscamos la sabiduría en los espejos);

mientras la polilla corroe los párpados, usamos lágrimas artificiales

para lavar el tile del universo.

A más sed, —me dices— vaciamos las aguas del océano. Por suerte, el moho,

no se viste de espejismo; ni los fantasmas, a las erratas del minuto.

Mañana sabremos, con seguridad, si el país ya no sufre de salpullido.

A riesgo de otros suicidios, pondremos el dedo en la llaga de la posteridad.

Barataria, 11.I.2015