ESTACIÓ DEL BUIT

Imagen cogida del FB de Pere Bessó

ESTACIÓ DEL BUIT

Com en aquella estació de la penombra, la gebrada del buit en la llengua
desgastada dels raïls: sobre la llengua de les estovalles, es fa de nit la demencia

                                                                                                                                 [ de la pols
i la roba farcida d’atuixegaments.
—Potser als ràfecs de la follia, els ulls penjaran com els barrets
de la simplicitat, com la diadema del peix roig damunt de la taula petrificada 
de la indigència. (De sobte, el reixat de la memòria rota els seus cansaments.)
En la meitat de l’altre ull del plat buit, els ascensors de la calamitat: certa 
i inevitable la ficció i la seua exàrcia fantasmal,
la pedra intrincada, cega de les anul•lacions.
En la lliçó de la salmorra, encara el remot i el seu atzar inversemblant.
Si alguna cosa reprimeix, és l’estretor cec del tacte dins del gerro de la misèria,
i aqueixa mobilitat aparent dels sospirs en l’escaleta del mercat.
Quan arribarà al límit de la lucidesa, 
d’altres sacsaran els seus absoluts: aqueixa és la diferència de la imperfecció.
(Els meus equilibris sempre respiren l’inversemblant: hom no sempre cap en l’ull 
d’una agulla, ni en l’entranya de certs vestits.)

“Estació del buit” d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït del castellà al català per PERE BESSÓ
.

ESTACIÓN DEL VACÍO

Como en aquella estación de la penumbra, la escarcha del vacío en la lengua
raída de los rieles: sobre la lengua del mantel, anochece la demencia del polvo
y la ropa colmada de agobios.
—Quizá en los aleros de la locura, los ojos cuelgan como los sombreros
de la simplicidad, como la diadema del pez rojo sobre la mesa petrificada 
de la indigencia. (De pronto, la verja de la memoria eructa sus cansancios.)
En la mitad del otro ojo del plato vacío, los ascensores de la calamidad: cierta 
e inevitable la ficción y su jarcia fantasmal,
la piedra intrincada, ciega de las anulaciones.
En la lección de la salmuera, todavía lo remoto y su inverosímil azar.
Si algo reprime, es la estrechez ciega del tacto dentro del jarro de la miseria,
y esa aparente movilidad de los suspiros en la escalera del mercado.
Cuando llegue al límite de la lucidez, 
otros agitaran sus absolutos: esa es la diferencia de la imperfección.
(Mis equilibrios siempre respiran lo inverosímil: uno no siempre cabe en el ojo 
de una aguja, ni en la entraña de ciertos trajes.)
Barataria, 02.I.2015