MEMÒRIA INSOMNE

Imagen cogida de la red

MEMÒRIA INSOMNE

despiertan los sentidos,
quedando a lo demás adormecidos.
FRAY LUIS DE LEÓN

Tot en la nit és fondalada. Repta la pluja damunt del cos dels amants; el cap de setmana crema com les brases, tot seguit l’escòria del somni fa la seua: els somnis em deixen líquides espessors; l’espill desteixeix els llenços de les ombres: a la vora de l’insomni, en els anells dels ulls, l’arc i la fletxa: la tempesta i el riu al costat de l’atri de l’alambí sempre en fuita; fereix la destil•leria de la fuga, aquest joc de calar foc a les portes, al cosset del buit invertit, fins i tot al país desolat davant dels meus ulls, a l’ombra mortal d’agulles, escalpels i tota mena d’armes blanques. Ningú no em féu tant desvetlament i exili com els teus porus: la boira ofereix cortines grises a les finestres; penja la molsa de les meues còrnies, ens mirem en el rail proscrit de trens els vagons dels quals són amants de la penombra. En el raig d’aigua del lavabo, la memòria obri carrers fingits, remors involuntaris de branques, dies en què els adjectius són espills lents: fulls d’escuma deambulen en els dits de les mans. Per si de cas, et recorde el meu mateix rovell: el verdet damunt del nom i els segells postals de les cartes; totes les pors que l’antesala de la posteritat convertí en suïcides…

“Memòria insomne” [‘Memoria insomne’] d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït del castellà al català per PERE BESSÓ

MEMORIA INSOMNE

despiertan los sentidos,
quedando a lo demás adormecidos.
FRAY LUIS DE LEÓN

Todo en la noche es hondonada. Repta la lluvia sobre el cuerpo de los amantes; el fin de semana arde como las brasas, luego la escoria del sueño hace lo suyo: los sueños, me dejan líquidas espesuras; el espejo desteje los lienzos de las sombras: a la orilla del insomnio, en los anillos de los ojos, el arco y la flecha: la tormenta y el río al costado del atrio del alambique siempre en fuga; hiere la destilería de la fuga, este juego de prenderle fuego a las puertas, al corsé del oquedal invertido, inclusive al país desolado en mis ojos, a la sombra mortal de agujas, escalpelos y toda suerte de armas blancas. Nadie me dio tanto desvelo y exilio como tus poros: la niebla ofrece cortinas grises a las ventanas; cuelga el musgo de mis córneas, nos miramos en el riel proscrito de trenes cuyos vagones son amantes de la penumbra. En el chorro de agua del lavabo, la memoria abre calles fingidas, murmullos involuntarios de ramas, días donde los adjetivos son lentos espejos: folios de espuma deambulan en los dedos de las manos. Por si acaso, te recuerdo mi propia herrumbre: el moho sobre el nombre y los sellos postales de las cartas; todos los miedos que la antesala de la posteridad convirtió en suicidas…

Barataria, 28.XI.2011