sábado, 5 de marzo de 2022

VISC PER A ENCARAR LA NIT │ VIVO PARA ENCARAR LA NOCHE

Imagen FB de Pere Bessó


VISC PER A ENCARAR LA NIT

 

 

Enmig de la tempesta, les goles negres d’un temps de plagues

i coccions i el soroll creixent de tot el que va cremant

el nus de foc de les mutacions destructives,

com lletanies d’una batalla sense fi, conjurs, un vol

assetjat per ocells trencats, aigües de substàncies relliscoses.

És el que tenim davant dels ulls, més enllà de la boca estellada

de la nit damunt d’un tren de remors: els ulls ebris convoquen

l’absolució del fum, potser el comiat

d’aquests petits inferns deixats als mocadors.

Hi ha a les ribes del titubeig, llargs esclafits d’espais grisos.

Corbes estranyes de vitralls ens parlen de nits penjades

al coll, de grossos ganivets enmig de bufons cecs.

Ens parlen d’aquesta solitud que se sent al capciró dels dits.

A estones entrem a llocs estranys i travessem la terra:

Res no és desconegut, ara, en aquest país de pors

on s’escapcen temples i es bescanvien els ulls per zoològics.

Si no encarem el fals profeta del cel i el seu seguici malèvol,

haurem perdut tota l’esplendor de la vida i el versemblant

de la llum: ens encaminem a la destrucció i a la veu de l’odi.

Sobre la porta d’aquesta terra ferida, desventura i bijuteries,

on un espectacle disfressat d’humanitat.

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

.

VIVO PARA ENCARAR LA NOCHE

 

 

En medio de la tormenta, las fauces negras de un tiempo de plagas

y cocciones y el ruido creciente de todo lo que va quemando

el nudo de fuego de las mutaciones destructivas,

como letanías de una batalla sin fin, conjuros, un vuelo

sitiado por pájaros rotos, aguas de sustancias resbaladizas.

Es lo que tenemos frente a los ojos, más allá de la boca astillada

de la noche sobre un tren de murmullos: los ojos ebrios convocan

a la absolución del humo, tal vez a la despedida

de estos pequeños infiernos dejados en los pañuelos.

Hay en las orillas del titubeo, largos estallidos de espacios grises.

Curvas extrañas de vitrales, nos hablan de noches colgadas

al cuello, de gordos cuchillos entre bufones ciegos.

Nos hablan de esa soledad que se siente en la yema de los dedos.

A ratos entramos a lugares extraños y atravesamos la tierra:

nada es desconocido, ahora, en este país de miedos

donde se decapitan templos y se cambian los ojos por zoológicos.

Si no encaramos al falso profeta del cielo y su séquito avieso,

habremos perdido todo el esplendor de la vida y lo verosímil

de la luz: nos encaminamos a la destrucción y a la voz del odio.

Sobre la puerta de esta tierra herida, desventura y bisuterías,

en un espectáculo disfrazado de humanidad.

.

De ‘Como quien pide luz o pide agua’, 2021.2022

©André Cruchaga


 

jueves, 3 de marzo de 2022

RETRAT DE LA POBRESA │ RETRATO DE LA POBREZA

 

Imagen FB de Pere Bessó


.

RETRAT DE LA POBRESA

 

 

Un dia viu en l'espiga la rosada i també la viola mentre dormia

de genolls al costat del gos humit de les meves ànsies frenètiques.

A l'altra banda del mur de tova, feia mal la fúria  de la fam, l'olor

de l'aiguat i els seus til·litis de dentadura postissa.

Sempre hi havia algú que em transmetia els seus calfreds,

aquest panorama del cel amb les seves nafres, el món només d'ulls

tísics, la lluna en un taüt de cavalls desbocats.

Com un tren malalt, les ombres múltiples en un espill

pansit, ací, amuntegades les solituds, les boques al peltre negre

de la taula procaç, de la truita i la sal partides en trossets.

I per si fora poca cosa, el coixí de pedra coberta de parracs,

com qui invoca amb les mans,

una murtra de pervindre, un carrer amb rostres diferents.

Al besllum d'un gemec, d'un plor, el cor de cendra impur

de l'angoixa i la vexació. Malparada la tassa de peltre.

Malgrat els fangars de foscor, mai no fiu domesticat en odi,

tampoc vaig deixar de pensar en altars d'espines,

amenaçat per nafres de negres colps. Pensí morir enmig

de tot allò inexistent: hi havia plats foscos de nàusees

i sumes d'un canó de gels impertorbables.

Sempre l'ultratge es convertí en tragèdia i no sé si Déu hi era

allà mentre em devorava el sadoll i el futur penjava

de làpides i algun crucifix d'envellides retòriques.

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

RETRATO DE LA POBREZA

 

 

Un día vi en la espiga el rocío y también el alhelí mientras dormía

de rodillas junto al perro húmedo de mis ansias frenéticas.

Al otro lado del muro de adobe, dolía la furia del hambre, el olor

del aguacero y sus tiliches de dentadura postiza.

Siempre había alguien que me transmitía sus escalofríos,

ese panorama del cielo con sus llagas, el mundo nomasito de ojos

tísicos, la luna en un ataúd de caballos desbocados.

Como un tren enfermo, las sombras múltiples en un espejo

marchito, ahí, agolpadas las soledades, las bocas en el peltre negro

de la mesa procaz, de la tortilla y la sal partidas en pedacitos.

Y por si fuera poco, la almohada de piedra cubierta de harapos,

como quien invoca con sus manos,

un arrayán de porvenir, una calle con rostros diferentes.

Al trasluz de un quejido, de un llanto, el corazón de ceniza impuro

de la zozobra y el vejamen. Maltrecha la taza de peltre.

Pese a los lodazales de oscuridad, nunca fui domesticado en odio,

tampoco dejé de pensar en altares de espinas,

amenazado por llagas de negros golpes. Pensé morir en medio

de todo lo inexistente: había platos oscuros de náuseas

y sumas de un cañón de imperturbables hielos.

Siempre el ultraje se convirtió en tragedia y no sé si Dios estaba

ahí mientras me devoraba el hartazgo y el futuro colgaba

de lápidas y algún crucifijo de envejecidas retóricas.

.

De ‘Como quien pide luz o pide agua’, 2021.2022

©André Cruchaga


martes, 1 de marzo de 2022

ULLERES DE LA NIT BLAVA│ OJERAS DE LA NOCHE AZUL

 

Imagen FB de Pere Bessó


ULLERES DE LA NIT BLAVA

 

 

En las ojeras de la noche azul

Pere Gimferrer

 

 

El dringar de les monedes del vent sobre el cel del bosc de les pinzellades, destiny la veu, però no la set. En la cocció, el cos de sal colpeja les armadures de l’aigua, la pell a contrallum dels ulls de les ombres com les portes de les que parla Guillaume Apollinaire, “les artèries inflades”, la tempesta desplomada als carrers de les venes. A les ulleres de fusta dels genets de pedra, els cavalls blaus de la nit, aquesta litúrgia liturgia interior de demanar aigua fins a enrunar la pols de la sequera.

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ

.

.

OJERAS DE LA NOCHE AZUL

 

 

En las ojeras de la noche azul

Pere Gimferrer

 

 

El tintineo de las monedas del viento sobre el cielo del bosque de las pinceladas, destiñe la voz, pero no la sed. En la cocción, el cuerpo de sal golpea las armaduras del agua, la piel a contraluz de los ojos de las sombras como las puertas de las que habla Guillaume Apollinaire, “las arterias hinchadas”, la tormenta desplomada sobre la calles de las venas. En las ojeras de madera de los jinetes de piedra, los caballos azules de la noche, esa liturgia interior de pedir agua hasta derribar el polvo de la sequía.

.

De ‘Como quien pide luz o pide agua’, 2021.2022

©André Cruchaga


lunes, 28 de febrero de 2022

OCELL MIGRATORI │ AVES MIGRATAS

 

Imagen FB de Pere Bessó


OCELL MIGRATORI

 

 

Ara, el cavall verd de les tempestes damunt de la fusta absoluta dels sentits és com l’ombra indecisa del temps, el galop en l’entranya, el gua vigent de la sang no rendida, aqueix altre univers, aleshores, de les paraules electives dels ulls. Després de la infància, la innocència arrabassada per dates i carrers: mire la remor de les seues gotes, entre cèrcols i mans i terra. La veu es fa vella en el seu ofici, igual com, lentament, el pols amb el seu mapa d’oblits. De fet, només escolte la campana desdibuixar-se en la memòria i els cudols que foraden el rastre dels somnis.

 

Poema de ANDRE CRUCHAGA traducido al catalán por PERE BESSÓ

 

.

AVES MIGRATAS

 

 

Ahora bien, el caballo verde de las tormentas sobre la madera absoluta de los sentidos es como la sombra indecisa del tiempo, la horca en los alrededores, la vagina de la sangre no rendida, el otro universo, entonces, de las palabras electivas de los ojos. Después de la infancia, la inocencia arrebatada por fechas y calles: mira el murmullo de sus gotas, entre círculos y manos y tierra. La voz envejece en su profesión, al igual que, poco a poco, polvo con su mapa del olvido. De hecho, solo escucha la campana desvanecerse en la memoria y los cuervos que agujeran el rastro de los sueños.

 

De ‘Como quien pide luz o pide agua’, 2021.2022

©André Cruchaga