sábado, 8 de enero de 2022

EXSUDACIONS │ EXUDACIONES

 

Imagen Pinterest


EXSUDACIONS

 

 

La boca de la nit ens envaeix i mossega amb les seues estranyes ferides.

Calla el fred de les matinades en la pell com qui resta

en intempèries de cavitats fosques.

Als cantons alterats del món, espere que la llum

es pronuncie al voltant de la pluja alterada dels espills de molsa.

L’extraviament s’amotina sense cara com el vent de tots els dies.

Cada vegada que dic coses com l’aigua, o el silenci que fa mal

en el cos, allunyat d’hòsties i litúrgies.

Cada vegada les portes s’inclinen cap a les obscenes fotografies

de la realitat i canvien de color en les mans: cap a dins gira

la història de sempre, una lluerna roja que engoleix el pit.

M’engolesc els autoretrats de l’oprobi, el soroll d’alguna música

que sona a fusta, un antifaç cec que es revolta a la cara,

Sempre descobresc un espill de pols en les cicatrius.

Conte les demores en l’escapulari de les empremtes que habiten

l’ànima: els meus dimonis cremen en la navalla de les exsudacions.

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

.

EXUDACIONES

 

 

La boca de la noche nos invade y muerde con sus extrañas heridas.

Calla el frío de las madrugadas en la piel como quien permanece

en intemperies de cavidades oscuras.

En las esquinas alteradas del mundo, espero que la luz

se pronuncie sobre la lluvia alterada de los espejos de musgo.

El extravío se amotina sin cara como el viento de todos los días.

Cada vez digo cosas como el agua, o el silencio que duele

en el cuerpo, alejado de hostias y liturgias.

Cada vez las puertas se inclinan hacia las obscenas fotografías

de la realidad y cambian de color en las manos: hacia dentro gira

la historia de siempre, una luciérnaga roja que traga el pecho.

Me trago los autorretratos del oprobio, el ruido de alguna música

que suena a madera, un antifaz ciego que se revuelva en la cara,

Siempre descubro un espejo de polvo en las cicatrices.

Cuento las demoras en el escapulario de las huellas que habitan

el alma: mis demonios arden en la navaja de las exudaciones.

.

De: ‘Como quien pide luz o pide agua’, 2021.2022

©André Cruchaga


viernes, 7 de enero de 2022

COM QUI DEMANA LLUM O DEMANA AIGUA │ COMO QUIEN PIDE LUZ O PIDE AGUA

 

©Obra pictórica de Marc Chagall


COM QUI DEMANA LLUM O DEMANA AIGUA

 

 

“Com qui demana llum o demana aigua”, en aquestes diverses escenes

de l’orfenesa, els dies destemplats en les gàrgares.

Tèbies pupil•les a la vora d’un cendrer diminut, on no hi ha

peixos de colors, ni suposada normalitat com una peixera

per a despassar ventalls de colors.

A la empunyadura de la ganyota de l’espera, demane ocells de sal,

o solcs estiuencs per a soterrar la son, potser una apòzema

d’eternitat, on només la mort gose deafiar amb la seua parsimònia

aquella paret amb paisatges de plany.

Impossible tenir respostes, encara que el grafit implore al cel.

Impossible, ara, un cantar de gesta en la concavitat d’un sosteniment,

o en un retaule humit d’espantalls.

Aigua o llum per damunt de tots aquests anys marcats pel caos.

cave de tota manera per a desenterrar la set, ací en el seu ritual

s’acalla el so i es sodomitza el lletreig, el consorci

porpra d’ales, els retrets esquinçats dels parcs.

El temps em colpeja amb el seu membret de protesta orgàsmica.

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

COMO QUIEN PIDE LUZ O PIDE AGUA

 

 

“Como quien pide luz o pide agua”, en estas diversas escenas

de la orfandad, los días destemplados en las gárgaras.

Tibias pupilas al borde de un cenicero diminuto, donde no hay

peces de colores, ni supuesta normalidad como una pecera

para desabrochar abanicos de colores.

En la empuñadura de la mueca de las espera, pido pájaros de sal,

o surcos estivales para enterrar el sueño, quizás una pócima

de eternidad, donde solo la muerte se atreva con su parsimonia,

a desafiar aquella pared con paisajes de llanto.

Imposible tener respuestas aunque el grafito implore al cielo.

Imposible, ahora, un cantar de gesta en la concavidad de un sostén,

o en un retablo húmedo de espantapájaros.

Agua o luz por encima de todos estos años marcados por el caos.

cavo de todas maneras para desenterrar la sed, ahí en su ritual

se acalla el sonido y se sodomiza el deletreo, el consorcio

púrpura de alas, los retretes rasgados de los parques.

El tiempo me golpea con su membrete de protesta orgásmica.

.

De: ‘Como quien pide luz o pide agua’, 2021.2022

©André Cruchaga


jueves, 6 de enero de 2022

AMNÈSIA SECULAR │ AMNESIA SECULAR

 

Imagen Pinterest



AMNÈSIA SECULAR

 

 

Mormoles entre parets que només multipliquen els ecos del terror.

Com una larva d’ales vençudes, les hores que transcorren

en la foscor i moren tal un jardí envejellit d’insomnis.

Entre ombres, la capseta de música dels desitjos, les il•lusions

adúlteres del temps, quasibé creixent la sospita del real

entre el dolor i els buits de l’amnèsia secular.

Al remot del llit, per cert, les incerteses, el dia

extint d’ocells gèlids, el vapor de l’erm que no cessa.

S’esborren les imatges una vegada i una altra del cadàver fet verí,

Però sobreviu gràcies a la pèrdua de la meua memòria.

Per cert, quede lluny de qualsevol estrella i de l’eternitat:

una postal en desús endolceix la meua existència: és incolora la nit

enmig de la fullaraca que s’eclipsa a les meues mans, tots els vianants,

que varien en pecats, ferides i ganivets.

Passa en totes les meues pèrdues, un escenari de boques agonitzants.

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

.

AMNESIA SECULAR

 

 

Murmuras entre paredes que solo multiplican los ecos del terror.

Como una larva de vencidas alas, las horas que transcurren

en lo oscuro y mueren tal un jardín envejecido de insomnios.

Entre sombras, la cajita de música de los deseos, las ilusiones

adúlteras del tiempo, casi creciente la sospecha de lo real

entre el dolor y los vacíos de la amnesia secular.

En lo remoto de la cama, por cierto, las incertidumbres, el día

extinto de gélidos pájaros, el vapor del páramo que no cesa.

Se borran las imágenes una y otra vez del cadáver hecho veneno,

pero sobrevive gracias al extravío de mi memoria.

Por cierto, estoy lejos de cualquier estrella y de la eternidad:

una postal en desuso endulza mi existencia: es incolora la noche

entre la hojarasca que se eclipsa en mis manos, los peatones,

todos, que varían en pecados, heridas y cuchillos.

Ocurre en todas mis pérdidas, un escenario de bocas agonizantes.

.

De ‘Como quien pide luz o pide agua’, 2021.2022

©André Cruchaga


miércoles, 5 de enero de 2022

COM GALOP D’INSOMNIS │ COMO GALOPE DE INSOMNIOS

Imagen FB de Pere Bessó


COM GALOP D’INSOMNIS

 

 

Com el galop que es trenca en l’insomni dels espills,

aquesta sepultura de somnis en silenci, terrible mort de l’ànima

entre les mateixes inseguretats de la fuga.

Tot se’ns va de les mans i creixen les ferides en l’altre costat

de l’edat despietada que hem viscut en bocins.

En l’estany de les aigües servides, és la mateixa ombra

de la molsa, el sens fi de l’asfíxia nuada a la gola, les hores

de ferro dins d’una flassada de crits.

Un sobreviu a la follia entre molts somnis, una cel•la freda

que s’assembla a la nit, una adicció d’ocell ensagnat

entre la devastació dels prostíbuls i la seua fruita prostituïda.

La por fa els seus estralls en la intimitat de les abstraccions,

el temor que sempre imposa la seua tassa de desconsol amarg.

Sempre resulten indicibles les paraules en la falsa consciència,

a diferència dels litorals i del cranc de riu sense corrent.

Enmig de tants simulacres, l’ofec de l’amor i la seua faula.

Un brufol pestanyeja en el terror de les seues ales curtes.

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ

.

COMO GALOPE DE INSOMNIOS

 

 

Como el galope que se quiebra en el insomnio de los espejos,

esta sepultura de sueños en silencio, terrible muerte del alma

entre las mismas inseguridades de la fuga.

Todo se nos va de las manos y crecen las heridas en el otro costado

de la edad despiadada que hemos vivido en pedazos.

En el estanque de las aguas servidas, es la misma sombra

del musgo, el sinfín de la asfixia anudada a la garganta, las horas

de hierro dentro de una frazada de gritos.

Uno sobrevive a la locura entre muchos sueños, una celda fría

que se parece a la noche, una adicción de pájaro ensangrentado

entre la devastación de los prostíbulos y su fruta prostituida.

El miedo hace sus estragos en la intimidad de las abstracciones,

el temor que siempre impone su taza de desconsuelo amargo.

Siempre resultan indecibles las palabras en la falsa conciencia,

a diferencia de los litorales y del cangrejo de río sin corriente.

En medio de tantos simulacros, el ahogo del amor y su fábula.

Un búho pestañea en el terror de sus alas cortas.

.

De: ‘Como quien pide luz o pide agua’, 2021.2022

©André Cruchaga