HE DE TRANSCÓRRER MÉS ENLLÀ DEL REMOT
De vegades caminar és anar pels
tragins del vent com a objecte en ruïnes.
Sempre un assaja trens o vaixells
sobre picotats carrers
de pneumàtics i pluges separades per
plàstics, o paraigües defectuosos.
Res no és fàcil quan un llig els
diaris d’alleugerides morts.
L’entrecella resumeix els durs cossos
de les estàtues, el bullici
de la mudesa en els colps horrends
del món.
Hi ha un buit als troncs cargolats de
la queda, en els ninots
desnonats de la infantesa, en aquells
trens inseparables
a les meues ensomniacions, els que
enfolliren en el puny de les meues ferides.
Als genitals tutelars de la fantasia,
els cellers de fangar
de l’hivern, i la seua callada
bartolina de sutge, suma de mutilada soledat.
A l’ardor cec de les parpelles, els
reflexos petrificats
dels espills a l’hora nona de les
barricades de la reuma.
Jure que alguna vegada, he de
transcórrer en els alts pins del designi.
Mentre això passa, remoc l’estel
d’argila dels meus peus:
Enmig de la verdor, sóc una vella
destrossa en la lògica de les enfiladisses.
.
. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en
català per PERE BESSÓ
.
HE DE TRANSCURRIR MÁS ALLÁ DE LO
REMOTO
A veces caminar es ir en los trajines
del viento como objeto en ruinas.
Siempre uno ensaya trenes o barcos
sobre picoteadas calles
de neumáticos y lluvias separadas por
plásticos, o paraguas defectuosos.
Nada es fácil cuando uno lee los
periódicos de aligeradas muertes.
El entrecejo resume los duros cuerpos
de las estatuas, el bullicio
de la mudez en los golpes horrendos
del mundo.
Hay un vacío en los troncos
atornillados de la queda, en los muñecos
desahuciados de la infancia, en
aquellos trenes inseparables
a mis ensoñaciones, los que
enloquecieron en el puño de mis heridas.
En los genitales tutelares de la
fantasía, las bodegas de ciénaga
del invierno, y su callada bartolina
de tizne, suma de mutilada soledad.
Al ardor ciego de los párpados, los
reflejos petrificados
de los espejos en la hora nona de las
barricadas de la reuma.
Juro que alguna vez, he de
transcurrir en los altos pinos del designio.
Mientras eso pasa, remuevo la cometa
de arcilla de mis pies:
entre el verdor, soy un viejo
destrozo en la lógica de las enredaderas.
.
Del libro: ‘Fuego de llaves
invisibles’, 2021
©André Cruchaga
