martes, 30 de marzo de 2021

A MERCÈ DE LES MITGES PARAULES│ A MERCED DE LAS MEDIAS PALABRAS

 

©Obra pictórica de Helen Frankenthaler




A MERCÈ DE LES MITGES PARAULES

 

 

Media palabra mordida

me huye de la boca.

Conceição Evaristo

 

 

Sempre estem a mercè de les trampes i les emboscades del fum.

Als desencontres amb la cendra, les paraules sepultades

a mitja branca del nus dels sentits, precipitades al clot

de l’instint de la dansa amarga de nues aixelles: de la boca

cap a dins, els cucs lents de les tombes de les fúries, el paisatge

pres, o la pols del carrer arrugat a les nostres temples.

Per a fugir dels nostres lligams, del propi rostre mossegat per la nit,

inventariem les espines de la febre,

busquem les monedes de l’aire, cridem ferits a la llàgrima,

potser a la pluja desconeguda perquè rente, a espai, el sutge de la pell

de l’ala tremolosa, mutilada, per la pedra de la hipocresia.

En els exterminis del tacte, només ens resta obrir-nos a la bèstia d’ulls

de terbolí: al final tot és tortura. El plec d’ulls,

la paràlisi fermentada d’escales, els dits de pus de les pústules.

Quelcom ens fa mal a la boca: la foscor pervertida de les taràntules,

la boca amb tombes de boirina, el didal arenós del darrer embut

al regne petrificat de la memòria.

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

 

A MERCED DE LAS MEDIAS PALABRAS

 

 

Media palabra mordida

me huye de la boca.

Conceição Evaristo

 

 

Siempre estamos a merced de las trampas y las emboscadas del humo.

En los desencuentros con la ceniza, las palabras sepultadas

a media rama del nudo de los sentidos, precipitadas en el hoyo

del instinto de la danza amarga de desnudas axilas: de la boca

hacia dentro, los gusanos lentos de las tumbas de las furias, el paisaje

tomado, o el polvo de la calle arrugado en nuestras sienes.

Para huir de nuestras ataduras, del propio rostro mordido por la noche,

inventariamos las espinas de la fiebre,

buscamos las monedas del aire, gritamos heridos a la lágrima,

quizás a la lluvia desconocida para que lave, despacio, el hollín de la piel

del ala temblorosa, mutilada, por la piedra de la hipocresía.

En los exterminios del tacto, solo nos queda abrirnos a la bestia de ojos

de torbellino: al final todo es tortura. El doblez de ojos,

la parálisis fermentada de escaleras, los dedos de pus de las pústulas.

Algo nos duele en la boca: la oscuridad pervertida de las tarántulas,

la boca con tumbas de neblina, el dedal arenoso del último embudo

en el reino petrificado de la memoria.

.

Del libro: Fuego de llaves invisibles, 2021

©André Cruchaga


VELLS ENCLAVAMENTS DE LA CONSCIÈNCIA│ VIEJOS ENCLAVES DE LA CONCIENCIA

 

Imagen Fb de Pere Bessó



VELLS ENCLAVAMENTS DE LA CONSCIÈNCIA

 

 

Mi fuga

a lo real

se ha cumplido.

Zhivka Baltadzhieva

 

 

En les travessies de la joia, també les fuites del conjur al buit.

Els límits que ens imposa la consciència, les veus dissidents

dels discursos, la utopIa en la Pandora dels vells enclavaments:

per cert, cada envestida resulta irrenunciable, mentre ens afligeix

la llosa de paviment del fangar, la llibertat sempre dubtosa

i trencadissa a la porta mig tancada d’espills fabricats en la vida.

Els ulls es perden en la faula de les pulsions,

els ulls que mai no acaben de desxifrar el misteri de la dissociació

de l’avenir en el comptagotes de les realitats inventades.

En la historia subterrània de l’esperit, les urgències poliformes

de certs rituals o aquests comuns espills de les ruptures, inajornables,

a la vora de precipicis difuminats.

Finalment només ens queda una boira de desencontres, estrany ostatge

a la caverna del pòlip d’aigües negres.

Així s’acompleix el viatge circular, el viatge del foc en l’ànima: la fugida.

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

VIEJOS ENCLAVES DE LA CONCIENCIA

 

 

Mi fuga

a lo real

se ha cumplido.

Zhivka Baltadzhieva

 

 

En las travesías del júbilo, también las fugas del conjuro al vacío.

Los límites que nos impone la conciencia, las voces disidentes

de los discursos, la utopía en la Pandora de los viejos enclaves:

por cierto, cada embestida resulta irrenunciable, mientras nos aqueja

la losa de pavimento de la ciénaga, la libertad siempre dudosa

y quebradiza en la puerta entrecerrada de espejos fabricados en la vida.

Los ojos se pierden en la fábula de las pulsiones,

los ojos que nunca acaban de descifrar el misterio de la disociación

del porvenir en el cuentagotas de las realidades inventadas.

En la historia subterránea del espíritu, las urgencias poliformes

de ciertos rituales o esos comunes espejos de las rupturas, inaplazables,

al borde de precipicios difuminados.

Al final solo nos queda una niebla de desencuentros, extraño rehén

en la caverna del pólipo de aguas negras.

Así se cumple el viaje circular, el viaje del fuego en el alma: la fuga.

.

Del libro: Fuego de llaves invisibles, 2021

©André Cruchaga



lunes, 29 de marzo de 2021

SEMPRE SOM OBJECTES DE FICCIÓ│ SIEMPRE SOMOS OBJETOS DE FICCIÓN

 

Imagen FB de Pere Bessó




SEMPRE SOM OBJECTES DE FICCIÓ

 

 

Vuestra única esperanza

quitaros el mal sabor de boca.

Vladimir Sabourín

 

 

De vegades l’esperança és només la il•lusió d’una cortina de brins errants.

En acabant se’ns perd en una glopada de dubtes, sacsada per ferotges

pressentiments de boques entapissades de demències.

De vegades és un mal necessari enmig d’aixelles de boira.

De vegades udola al pit de perllongats silencis, de clamoroses

sabates, o simplement d’una febre que acaba en martiri.

De vegades simplement ens entapissa la boca de parets insaciables i telers

de substàncies incertes i al•lucinacions d’albes exhumades.

La meua única certesa és el batec cec en un món de molta penombra,

fred, fam, cinisme, ferides que mai no fan el miracle.

El crit ens desperta amb la seua finestra domèstica; o, també, els barrots

de l’espessor que humitegen les palpebres.

Sé, inexplicablement, que sempre serem objecte de la ficció

i que és la memòria la nostra pròpia enemiga davant del martiri.

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

SIEMPRE SOMOS OBJETOS DE FICCIÓN

 

 

Vuestra única esperanza

quitaros el mal sabor de boca.

Vladimir Sabourín

 

 

A veces la esperanza es solo la ilusión de una cortina de errantes briznas.

Luego se nos pierde en una bocanada de dudas, sacudida por feroces

pálpitos de bocas tapizadas de demencias.

A veces es un mal necesario en medio de axilas de niebla.

A veces aúlla en el pecho de prolongados silencios, de clamorosos

zapatos, o simplemente de una fiebre que acaba en martirio.

A veces simplemente nos tapiza la boca de paredes insaciables y telares

de sustancias inciertas y alucinaciones de albas exhumadas.

Mi única certeza es el latido ciego en un mundo de mucha penumbra,

frío, hambre, cinismo, heridas que nunca hacen el milagro.

El grito nos despierta con su ventana doméstica; o, también, los barrotes

del espesor que humedecen los párpados.

Sé, inexplicablemente, que siempre seremos objeto de la ficción

y que es la memoria nuestra propia enemiga frente al martirio.

.

Del libro: ‘Fuego de llaves invisibles’, 2021

©André Cruchaga



HISTÒRIA CIRCULAR DEL PARADÍS│ HISTORIA CIRCULAR DEL PARAÍSO

Imagen FB de Pere Bessó



HISTÒRIA CIRCULAR DEL PARADÍS

 

 

Correr una vez más en medio de la noche al vertedero.

Sumergirme hasta el cuello en la

montaña hedionda que emana gas y moscas.

Buscarte y rebuscarte frenético y a tientas entre el

caldo de grasas y vísceras podridas, de vinagre y de bilis,

de orines y cebolla, de entrañas

maceradas, de amoniaco, de sangre.

Carmela Greciet

 

 

De les temples al coll els estranys abocadors de l’esperança.

Davant de mi, no-res més, la història circular del vinagre, els tambors

de món de les mosques, l’anatomia de colps de les ombres

i aquestes mans d’insomni amb vels que juguen a falsos paradísos.

Quede absort davant de les ales saquejades de la innocència.

Atrapat en l’esfinx corba dels ulls, quasibé com a ritual d’ocell

perseguit en la idolatria negra del crim.

Una set de brases fervent al pit i, tanmateix, mai no cessa

el seu ofici, mai no deixen de descompondre’s les vísceres,

mai la temptativa de la fugida en embulls d’estàtues esgarrifoses.

De quina matèria és fet la sotsobra i el terror d’ànimes  en la terra,

les pupil•les dorments de la llengua d’aigua dels ulls.

Més enllà de la cendra sedentària dels analgèsics, una flama

de flors cremades apareix atrapada en la gola com un baf

de fuites letals: una sagnia de vòmits corona les meues paraules.

 

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

.

HISTORIA CIRCULAR DEL PARAÍSO

 

 

Correr una vez más en medio de la noche al vertedero.

Sumergirme hasta el cuello en la

montaña hedionda que emana gas y moscas.

Buscarte y rebuscarte frenético y a tientas entre el

caldo de grasas y vísceras podridas, de vinagre y de bilis,

de orines y cebolla, de entrañas

maceradas, de amoniaco, de sangre.

Carmela Greciet

 

 

De las sienes al cuello los extraños vertederos de la esperanza.

Frente a mí, nada más, la historia circular del vinagre, los tambores

de mundo de las moscas, la anatomía de golpes de las sombras

y estas manos de insomnio con velos que juegan a falsos paraísos.

Quedo absorto frente a las alas saqueadas de la inocencia.

Atrapado en la esfinge curva de los ajos, casi como ritual de pájaro

perseguido en la idolatría negra del crimen.

Una sed de brasas ferviente en el pecho y sin embargo nunca cesa

su oficio, nunca dejan de descomponerse las vísceras,

nunca la tentativa de la fuga en marañas de estatuas escalofriantes.

De qué materia está hecha la zozobra y el terror de almas en la tierra,

las pupilas durmientes de la lengua de agua de los ojos.

Más allá de la ceniza sedentaria de los analgésicos, una llama

de flores quemadas aparece atrapada en la garganta como un vaho

de fugas letales: una sangría de vómitos corona mis palabras.

.

Del libro: ‘Fuego de llaves invisibles’, 2021

©André Cruchaga